grapal

Foto: Em fa pensar en algú, aquest grapal...

Definició: Gripau [DCVB].

Localització: Tor, Àreu, Farrera, Ponts, Balaguer [DCVB]. També es diu a l'Alt Urgell [testimonis del Josep Maria del Pla de Sant Tirs i del Marià Cerqueda de la Seu d'Urgell; també s'esmenta al web de Sellent], a la Catalunya Nord [testimoni de la Jenina, que diu: "a casa meua sempre s'ha dit així"], a Andorra [vegeu la nota 1; també ho constata Maria Teresa Anglada a "La llengua catalana parlada i escrita a les Valls d'Andorra", dins Quatre anys de Jocs Florals Juvenuils: Valls d'Andorra 1970-1973. Consell General, 1974], a la vall del Cardener [cliqueu aquí i aquí], etc. Segons Manel Riera (La llengua catalana a Andorra), es diu a Andorra, Arfa, Alins, Bescaran, Tor, Àreu, Farrera i Ponts.

Nota 1: Rosalia Pantebre (El parlar d'Andorra) té una entrada per a "grapal m. Gripau (segons Griera); grapau (segons Riera); grepau (Cerdanya)".

Nota 2: La Jenina, de la Catalunya Nord, diu que "al meu pare li he sentit l'expressió fer un salt com un grapal quan una persona pensa fer una gran cosa i al final res, com els grapals que fan salts molt curtets, us sona?".

Variants: grapau (Andorra), grepau (Cerdanya).

Nota 3: A l'entrada calàpat del DCBV trobem:

Variants formals i sinònims: calàpot, galàpat, galapat, escalàpat, esgalàpat, escalàpot, esgalàpot, grapal, gràpau, grapaut, gripal, gripau, galipau, garipau, sapo. [A més, us recordo també les paraules renoc i tòtil.]

Fonètica: kəlápət (Campmany, Mall., Men., Eiv.); kəláput (Llofriu, St. Feliu de G.); gəlápət (Rocabruna, Camprodon, Ripoll, Olot, Perafita, Rupit, Viladrau, Pineda, Vendrell, Valls); gəláput (St. Feliu de G.); əskəláput (Gir.); əzɣəláput (Rabós); əzɣəlápət (Campmany); əskəlápət (Blanes); galápat (Pobla de S.); galapát (Sort, Senterada, Tremp); gɾəpáɫ (Illa del Tec, Puigcerdà, Martinet, Pobla de L., Bagà, Prats de Ll., Solsona); gɾapáɫ (Organyà, Oliana, Artesa de S., Balaguer, Tàrrega); gɾəpáw (Ribesaltes, Cornellà de C.); gɾapáw (Sopeira, Vall d'Àneu); gɾəpáwt (Oleta, Arles); gɾipáɫ (Balaguer, Cervera); gɾipáw (Berga, Vic, Olot, Llofriu, Pineda, Vendrell, Reus); gəlipáw (Vic, St. Feliu de C.); gəɾipáw (Vic, Bigues, Sta. Col. de Q.); sápo (val.).

Nota 4: Germà Colón, a El Lèxic català dins la Romània, diu: "Entre els germanismes podem citar els continuadors del fràncic *WAIGARO (cat. gaire, guaire) o de *LAID (cat. lleig). També és molt probable que siga d'origen germànic la família formada pel fr. crapaud, l'occit. grapal, grapaut i el cat. gripau i la seua variant grapal."

recensar

Imatge: Un personatge recensa, al primer foscant.

Font: Jenina Miró des de la Catalunya Nord, i descendent de Vilanova de Banat, ens proposa el terme recensar.

Exemples: En Joan és un belluguet, no recensa mai.

No és estrany que hagi fet fortuna doncs no ha recensat ni per mal de morir.

Definició: Segons el DCVB: recensar: 1. Estar a plaer, estar tranquil.

Nota: De fet a les nostres contrades s'utilitza gairebé sempre amb una partícula negativa, o el que seria el mateix, per demostrar una gran activitat. No és d'estranyar doncs que una persona que és un censal, no recensi mai.

estrossinar

Exemple: "Lo que passe que abans no hi havii tanta gent com ara. Ara s'ha poblat massa Andorra, és massa poblat, eh? No ho veus com és tot? És que ho esbelleguen, està tot esbellegat, tot lo país. Vas cap al Serrat, tot ho veus amb cases i forats per tot arreu, vas cap a Anyós igual, tu puges a l'aqueta carretera que vai al matí jo, que es veu tots los Plans de la Massana, tots los camps d'allà cap a Escàs i tot allò, i tot allò està tot ple de cases, xalets. Allò semblen pobles, pobles que fan pena d'estrossinats que estan. Hi ha tanta gent de fora, aquí Andorra, que veus moltes races de gent. No sé, diu que fan robos a les botigues, que fan robos a molts pestos, de què ven? De massa gent, que no porten peles, avons què fan?"

Font: Testimoni de Dolors Pons Torres, nascuda el 16 de desembre de 1922 a cal Tor d'Ansalonga (Ordino, Andorra). A: Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà, p. 237.

Definició: Trossejar (Andorra) [DCVB].

Fonètica: astɾusiná (Andorra) [DCVB].

Etimologia: d'un creuament de esbocinar i destroçar [DCVB].

Afegit de Mr. Gálvez: Potser la forma tingui a veure amb el verb estrossar? Al DCVB diuen que es tracta d'un verb transitiu que equival a trossejar. Penso que s'usa en la variant balear.

Semblaria que també en portuguès hi ha una forma anàloga (estroçar) que és sinònima de destroçar.

A la Xarxa trobo un text en occità (?) que també inclou la paraula estroçar. Es tracta d'un fragment de Las Nuechs Blanchas [Les nits blanques] de Fëdor/Fiodor Dostoievski:

Nuech Seconda (darriera part) (Da las memòrias d'un sumiaire)

Tasero pateticament, après aver terminaas mas patéticas observacions. Soveno qu'aviu una granda vuelha d'esclopar dins un rire forçat, perque sentiu já qu'un diaulet ostil me se bojava dedins, que la gola avia començat a me s'estroçar, lo menton a me tramolar, e totjorn mai mi uelhs venion umes... M'atendio que Nasten'ka , que m'avia escotat embe si uelhets intelligents esbalasats, se butesse a rire d'aquel siu rire enfantil, inconteniblament jaiós, e me pentiu já d'èsser anat tant luenh, d'aver contiat en van çò que já da temp me gravava lo còr, dal qual poliu dir coma un libre estampat, perque já da temp aviu aprestaa mon estòria, e aüra aviu pas polgut me tenir da la léser, dal me confessar, sensa m'aténder que me comprenesson; mas, embe ma granda estupor, ilhe taset, esitet un pauc, puei, m'estrenhent doçament la man, demandet embe crentosa partecipacion:
«Possible que da bòn avetz viscut parelh tota vòstra vita?»

Nota 1: Aquest mot no surt enlloc. Ni al Google, ni a El parlar d'Andorra, ni a La llengua catalana a Andorra... Continuarem buscant.

Nota 2: Curiosa, la forma ven de la frase de què ven?

llodrigó

Imatge: Un conill de pocs dies, o llodrigó.

Font: Cançó popular intepretada pel grup de l'Alt Urgell Surti com surti, el llodrigó.

Lletra:

El diumenge al dematí ja m'encontro la criada.

Jo li dono el Déu-vos-guard,

Déu-vos-guard i l'hora bona

Tornada:

Tinc por, tinc por, tinc por

Tinc por deia la noia

Tinc por, tinc por, tinc por

que no em surti un llodrigó.

Jo li'n dono el Déu-vos-guard,

Déu-vos-guard i l'hora bona.

Li'n convido del bon pa,

del bon pa i la llonganissa.

Tornada

Li'n convido del bon pa,

del bon pa i la llonganissa.

Quan s'ho va haver menjat tot,

li vaig dir què més volia.

Tornada

Quan s'ho va haver menjat tot,

li vaig dir què més volia.

Li'n remango el devantal,

li'n remando les faldilles.

Tornada

Li'n remango el devantal,

li'n remango les faldilles,

li'n remango els enauguets,

li'n remango la camisa.

Tornada

Li'n remango els enauguets,

li'n remango la camisa.

Ja li'n veig un ull tancat

i un altre qeu se li obria.

Tornada

Ja li'n veig un ull tancat

i un altre que se li obria.

Voltat del pèl de conill,

si no ho era, ho pareixia.

Tornada

Voltat del pèl de conill,

si no ho era, ho pareixia.

Jo que li engego el furó,

a veure si m'hi passaria.

Tornada

Jo que li engego el furó,

a veure si m'hi passaria.

Collons, qui el fot, el forat,

quina llargada tenia!

Tornada

Collons, qui el fot, el forat,

quina llargada tenia!

Si no fos pels cascavells,

el furó se m'hi perdria.

Tornada

Si no fos pels cascavells,

el furó se m'hi perdria.

Ja t'ho foto jo ben net,

que mai més s'hi ficaria.

Tornada

Definició: al DCVB: l'entrada ens remet a llorigó: Conillet petit, molt jove.

Nota 1: Com és prou palpable en la cançó, llodrigó s'utilitza com a eufemisme per designar el piu (piu, piu, piu, que no pot pujar al niu) o, el que vindria a ser el mateix, el membre masculí. Es produeix la paradoxa (que també es reflecteix en la cançó), que normalment el conill designa l'òrgan femení.

Nota 2: Al DIEC ens mostra l'etimologia del mot llúdriga, l'ànimal de la família dels mústelids que viu en els rius, com a d'un encreuament de llúdria amb llorigó, lloriguera, així com d'un encreuament d'aquests amb aquell han sortit llodrigó, llodriguera

Nota 3: Resulta curiós observa que la llúdriga és un mustélid, com el furó que apareix en la cançó. Aquest animals tenen un metabolisme molt alt, hi han de menjar molt i sovint per a conserva la temperatura del cos. Explicariaaquesta circumstància certes analogies de caire eufemístic?

carnús

Definicions:

(DCVB i DIEC2:)

1. Excrescència carnosa que es produeix principalment a una ferida o contusió (Cast., Maestr., Val.); cast. carnosidad, bezo.
2. Carn dolenta adherida al cuiro d'un animal escorxat; cast. carnaza.
3. Animal mort, o tros de carn que es corromp (pir-or., Pallars, Tremp, Urgell); cast. carroña.
4. Home brut, deixadot, que fa fàstic (Lluçanès, Barc., Tarr.); cast. zarrapastroso.
5. Home gros de còrpora i curt d'enteniment (Ribagorça, Pla de Llobregat, Floresta).

Exemple:

--Macasumdés, Perotillo, quina nit que m'has fet passar, fotut carnús!

Font: del relat "El profeta" de l'excel·lent llibre La selva moral de l'Albert Villaró (La Magrana, 1993).

Nota: un tal Shaggy Monster va comentar al blog Pizzeria Zafranski:

Tros de carnús: este insulto es bastante típico por tierras tortosinas, y hace referencia a los cachos de bicho muerto que flotan en el Ebro y/o en alguno de sus canales. Fascinante, ¿verdad?

Expressions gairebé idiomàtiques: fotut carnús, refotut carnús, carnús dels pebrots, tros de carnús, carnús dels collons, ...

Imatge: bàner o logotip o el que sigui de la companyia discogràfica Carnús Records.

Etimologia: derivat de carn amb el sufix pejoratiu -ús.

Nota 2: A El parlar d'Andorra, Rosalia Pantebre diu que carnús "també s'aplica a l'individu que es diverteix provocant fàstic als altres en manipular aliments de manera bruta. S'empra molt la frase fotut carnús (Andorra, Alt Urgell). Individu molt brut. Ex.: Està fet un carnús (Sant Julià)."

Nota 3: Ser un carnús, segons el llibre de Josep Espunyes Dites, Locucions i Frases Fetes de Tresponts Avall, també és un sinònim de ser una mala bèstia o un baliga-balaga. Pag182, entrada 583.

ser un censal

Imatge: Speedy González, un dels exemples més televisius del que representa ser un censal.

Font: Quan era molt petit i el meu pare, Climent Cerqueda Gispert, de Vilanova de Banat, volia fer-me entendre que no m'estava mai quiet, em repetia ets un censal. Val a dir que es tracta d'una expressió que no l'he sentida més.

Nota: Ser un censal, podria substituir el que avui en dia se'n diu nens hiperactius.

Definició: Al DCVB censal, es defineix com: despesa o molèstia que es repeteix sovint. «Aquest mal vici teu me costa un censal» (Empordà, Maestrat). «Quin censal m'ha caigut!» (Benassal). «Ja n'estic cansat; això és un censal!» (Empordà, Mall.). Ser un censal vindria a ser una persona que es mou molt, que resulta empipadora, que no s'està mai quieta i per tant, destorba.

Per altra banda un censal també és, segons el DCVB, "una pensió anual redimible que paguen una persona i els seus successors en virtut d'un capital rebut del qui cobra la dita pensió". O el que vindria a ser el mateix, una mena d'hipoteca.

Nota 2: A diferència del tabalot, que esmenta en David a l'anterior entrada i del qual ser un censal podria ser sinònim, la locució no té en compte l'esverament ni les ganes de pasar-s'ho bé. És a dir, ser un censal entra dins de la naturalesa de les persones molt mogudes.

tavà, tava, tabà, tabal

Variants: tavà, tava, tabà, tabal, tàvec

Exemple: "Val a dir que en la zona de Pirineus on vivim, no solament et persegueixen els mosquits o les mosques d’ase. De fet, els tavans (o tàvecs) sempre s’han delit més per la meva sang, tot deixant-me marques i vermellors cada cop que fan un bon tiberi a la meva esquena. Els més abundants, i potser els més empipadors, són els més petits, també coneguts com a grisets. Recordo --potser perquè la memòria de la infància ens ho fa magnificar tot-- com un familiar meu, en notar la picada d’un d’aquests grisets, vigilava el procés d’alimentació de l’insecte, tot avisant-lo: "no te’n fotràs pas!" Així, en el darrer moment, una plantofada --similar a la que el president Obama va dedicar fa pocs dies a una mosca en rigorós directe-- acabava amb la vida de l'animal, escatxigant de sang una bona superfície de pell. El cert és que aquella mostra de valor --o potser de manca de senderi-- sempre em provocava una certa esgarrifança."

Font: Revista del mes de juliol de 2009 de Viure als Pirineus, de títol "Tavans". Article d'opinió de Marià Cerqueda.

Foto: Imatge d'un tavà presa per en Rafael Tarín Jiménez. Cal agrair a l'autor l'autorització per publicar la seva foto.

Definició: El DCVB definex tavà com a equivalent de tàvec.

Nota: Aquests animals hematòfags pertanyen al gènere Tabanidae.

Imatges 2 i 3: Un retall (cliqueu per engrandir-lo) i part de la portada de l'obra Dialectologia filològica de Joan Veny (1993, Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l'Abadia de Montserrat). Trobat a Google Books.

Imatge 4: retall del DCVB (cliqueu per fer-lo més gran). Respon a un comentari escrit pel Marc. Deia que la seva dona, la Josefina, feia servir la paraula tabal.

Nota filosòfica de David Gálvez: Em pregunto si les expressions "ser un tabalot" o "fer el tabalot" no s'originen en aquesta segona accepció de la paraula (implicant "persona moguda"), tot i que el DCVB deixi clar que fan referència al tabal entès com a "timbal" (i per tant, implicant "persona xerraire o sorollosa").

Fixeu-vos-hi bé:

tabalot
1. m. i f. Eixelebrat; persona que obra esvalotadament, amb poc seny (or., occ.); cast. atolondrado, cabeza loca. 2. adj. Propi de persones eixelebrades; cast. atolondrado.

Nota terrenal del Marc: Manuel Anglada (Arrels d'Andorra, 1993) només té una entrada per a tavà i situa aquest mot també a l'Alt Urgell i el Pallars Sobirà. Rosalia Pantebre (El parlar d'Andorra), també: "m. Tàvec (segons Griera); tava (m. segons Anglada, 1983)". D'aquesta manera, tenim una altra forma, tava, que recull Riera (La llengua catalana a Andorra) i que ens remet a tavà; Riera assenyala que aquest mot també és conegut al Pallars, l'Urgell, Bescaran, el Priorat i l'Aran.

alifarra, lifarra

Font: alifarra és un terme que encara s'utilitza a Vilanova de Banat per parlar d'una festa molt grossa, o un àpat assenyalat.

Exemples: 1) Avui matem el corder i farem una bona alifarra. 2) Estaré tota la nit d'alifarra, ja que és festa major d'Adrall.

Definició: 1. Al DCVB hi trobem l'entrada alifarra, que ens deriva cap a alifara: "Convidada de menjar o beure per celebrar una festa, una bona sort, les acaballes d'una feina col·lectiva o altra feta joiosa, i especialment per un contracte de compra o venda avantatjós; cast. alifara, alboroque. «Vine, demà que faig festa, farem una alifara» (Cerdanya, Solsona)."

2. Al GDLC: alifara: "Berenada, especialment la servida a l'era el darrer dia de batre, en la qual prenien part tots els batedors."

Foto: L'actriu Farrah Fawcett, recentment desapareguda, i amb qui, dissortadament, ja no podrem anar d'alifarra.

Expressions idiomàtiques: Fer l'alifara: afegir combustible a la llar per darrera vegada (Solsona). «Fem l'alifara, i al llit» (Aguiló Dicc.) [DCVB].

Cultura popular: Les alifares es fan principalment per celebrar les acaballes d'una feina col·lectiva o la presa de possessió d'alguna cosa. Al Pla d'Urgell, quan cobreixen una obra sense que hi hagi hagut cap desgràcia, els qui hi han treballat van a celebrar-ho fent una costellada o menjant-se un be, i això és l'alifara. A la Plana de Castelló, en acabar l'agramada, els agramadors fan l'alifara, pagada de l'amo i que sol consistir en una menjada d'arròs, botifarres, olives, bacallà i força vi [...]. A Aragó, en els contractes de compravenda el comprador havia de convidar el venedor a una alifara, la qual tenia força legal, car venia a esser la fórmula per cloure el tracte i fer-lo irrescindible. Quasi totes les escriptures de vendes fetes al monestir de Fitero acaben així: «sunt pacati de precio et aliphala». D'aquesta sobrepaga o ‘darrera tongada del preu’, deu provenir el significat abans comentat alifara com ‘darrera tongada d'alimentació del foc’.

Etimologia: de l'àrab al-fara, segons Eguílaz. Amb tot, aquest origen no és satisfactori per Coromines, a causa de la dificultat d'explicar la i de alifara. Coromines proposa com a probable l'ètim àrab al-daẖála, ‘porció’, ‘entrada’, ‘afegitó’. En realitat, la i de alifara podria provenir de l'analogia d'alimara que sembla demostrar la coincidència d'una de les accepcions d'alifara amb una de les d'alimara.

Nota 1: Sembla que pot existir alguna variant aragonesa d'alifara. L'hem trobada a la pàgina Reserva de palabras:

Gloria Facerias (España)

Sus razones son: Es una palabra que en mi pueblo (en la zona de Aragón fronteriza con Cataluña) se usaba con mucha frecuencia para referirse a una comida abundante con la que se celebraba algún acontecimiento y que no he oído nunca fuera de allí, a pesar de que tanto en el diccionario de castellano (en las versiones de lifara y alifara) como en el de catalán (sólo lifara) están. Normalmente era una palabra que no utilizaba el que organizaba o preparaba la comida sino los que asistian a ella, para ponderarla.

Després de les comprovacions, certament, podem confirmar el DCVB també registra lifara com a equivalent d'alifara.

Nota 1: Consultades algunes fonts orals, he comprovat que a l'hora de referir-se a una alifarra, sempre utilitzen l'article (una, la). Un fet que comporta que s'el·lideixi la a d'alifarra. Probablement és per aquest motiu que les fonts orals, facin esment al terme lifarra.

astriboc, estriboc

Exemple: "Les seves raons [per apadrinar la paraula astriboc] són: un astriboc és una persona esbojarrada. S'utilitza a la Cerdanya i l'Alt Urgell. Nosaltres som una colla d'amics que ens diem astribocs i cantem cançons populars del Pirineu d'aquelles que explicava la padrina a la vora del foc, fins i tot tenim una web: http://astribocs.altpirineu.net."

Font: El Joan Marc Bordoll Fenés va apadrinar aquesta paraula en el marc de la iniciativa Reserva de paraules, organitzada per l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

Exemple 2: "Els Astribocs som un colla d'amics que ens agrada molt fotre l'índio. Capaços d'organitzar bolos, rues de Festa Major, sopars, números artístics, poesia, cançons i segurament alguna altra actuació que ara mateix em deixo."

Font: La web dels Astribocs (a la imatge).

Nota: Aquesta paraula no surt au món. Només l'he trobada, amb la forma estriboc, al DCVB: "persona estrambòtica (Ribera del Flamisell) [Pallars Jussà]."

L'Espunyola

Imatge: El deu Eol.

Font 1: La nova pàgina web de lo Banyut, que conté una secció amb aquest nom, l'Espunyola. La signa Joan Graell i Piqué, poeta i redactor de la casa.

Definició. Espunyola: Segons el DCVB: Nom d'un vent que ve del nord-nord-est a la comarca d'Oliana, a on moltes vegades no arriba, car es queda estacionat en el corrent del Segre entre Oliana i Organyà; és senyal de fred a l'hivern i de molta calor a l'estiu.

Font 2: L'Espunyola és una revista publicada per comunitat educativa de l ' IES Aubenç Oliana (Alt Urgell)

Exemple 1: Aproximació.

"Es troba situada al damunt de l'embassament d'Oliana, dins del terme municipal de Peramola (Alt Urgell). Seguint la carretera C-14 cap a la Seu d'Urgell, desprès de passar pel caostat de la pressa de l'embassament d'Oliana, aquesta carretera va cap al nord, passant pel peu de l'encinglerada serra d'Aubenç. Més amunt de la presa, junt al punt quilomètric 149, hi veiem un revolt amb un pont que creua un barranc. A la dreta del pont, veiem un altre pont, inacabat, amb unes arcades fetes de formigó. Des de Guissona fins aquí hi ha 53 km; des de Tarragona, 152 km. Aquest és el punt de referència. Aparcarem just abans de creuar el pont, anomenat de l'Esquella. A mà dreta, trobem una extensa esplanada, on aparcarem el cotxe. Al congost dels Esplovins hi bufa l'espunyola, un vent local que bufa cap al sud. "

Font: Llibre: Excursions escollides pel Prepirineu. Caminant des de sol ixent cap a sol ponent. Autor: Antoni Cabré i Puig. Editorial: Cossetània Edicions. Apèndix, Via ferrata Regina; pàgina 195.

Exemple 2: "En una conversa de cafè, que li va arribar a les orelles a través d’ un corrent d’aire, a través d’ una porta entreoberta del local, en Joan va escoltar que a la Ribagorça, es podia gaudir d’un espectacle singular; la lluita entre dos vents, que era coneguda com a vent revoltat. Desprès de molt pujar i baixar muntanyes va aconseguir, al capdamunt d’un serrat, veure de primera filma aquell titànic enfrontament. No cal dir que el va plaure d’allò, més i va estar a punt de cridar el torb, per què es cuidés de les apostes, doncs es va decantar per recolzar a un dels oponents, que al final va acabar perdent. Encuriosit, va voler parlar-hi, i el vent de seguida el va conèixer, doncs la fama d’en Joan el precedia. De la conversa, molt plena de llagoteries per ambdós bàndols, només en va quedar una curiositat. Semblava ser que a un poble, de nom Oliana, s’hi aixecava un vent del tot únic que es coneixia amb el nom de l’Espunyola. No cal dir que a en Joan li va faltar temps per arribar-s’hi. Per a la seva sorpresa, un cop fetes les presentacions, el vent local el va conduir fins a un pou de gel. Però el que el va afectar de debò fou la descoberta de l ’amor, transmutat en la noia que li va obrir la porta del museu. Un cop aquest amor va haver madurat, degut a l’acció de l’Espunyola i la visita al pou de gel, va descobrir una faceta del dia a dia, que li va canviar la vida per complert. L’origen de la canalla.

Font: Conte guanyador de la primera edició de Contes que compten organitzada per Ràdio Seu i la Biblioteca de Sant Agustí, titulat el Joan Bufalà. Autor Marià Cerqueda.

asclar / ascla

asclar

Definició: Trencar a bocins una cosa sòlida, fer-ne ascles (Cat., Val.); cast. astillar [DCVB].

Etimologia: Format damunt ascla, del llatí vulgar *ascla, originàriament *astŭla, variant d' astĕlla (per canvi de sufix diminutiu), mateix significat [DCVB].

Nota: Segons Manel Riera i Riera, La llengua catalana a Andorra, p. 130, asclar és "partir un tió en 2, 3 o 4 parts -ascles-, normalment mitjançant un tascó i una massa o amb l'escoda" o "esquerdar una paret".

Exemple: L'altre dia vam anar a una festa d'aniversari d'un amic del meu fill Nahum [parla el vistaire Gálvez], a la Seu d'Urgell. Trencaven l'olla. Quan van esberlar una olla sense acabar-la de trencar del tot una espectadora va dir "ja l'han asclada!"

ascla

Definició: Estella grossa de fusta o d'altra matèria sòlida (Cat., Val.); cast. astilla.

Locucions: a) Esser de mala ascla: esser home de males idees o de mala intenció (Castelló). b) Bufa-li un ull, que té una ascla!: significa que una cosa ja no té remei (val.).

Refranys: a) «Qui té tronc, fa ascles» (Diccionari Labèrnia). b) «Una ascla no fa foc, ni dues tampoc» (Diccionari Labèrnia).

Nota: Segons Manel Riera i Riera, La llengua catalana a Andorra, p. 130, ascla és "estella grossa", "tros de tió tallat de dalt a baix" i "clivella d'una paret".

asclat

Nota: Segons Manuel Anglada, Arrels d'Andorra, p. 324: asclat: estellat, obert pel llarg. General a Andorra i (AU). Apareix en diversa toponímia andorrana.

Foto: Presa al poble de Toloriu per Marià Cerqueda.

estripagecs

Nota 1: Al bloc Estripagecs rovellats podem veure uns estripagecs.

Exemple: "Per tal que l'habitació que es destina a rebost o celler no quedés totalment tancada, es disposava d'un cert aïllament que consistia en l'obertura d'una petita finestra, sempre oirentada de cara nord i protegida amb un estripagecs i una tela mosquitera ben fina per tal de protegir-lo dels insectes."

Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d'un poble de l'Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor, p. 123.

Definició: m 'sargantana, reixa de ferro forjat d'una finestrella' (La llengua catalana a Andorra).

Nota 2: A Internet hi ha molt poques ocurrències d'estripagecs. La majoria fan referència a l'associació Estripagecs teatre, que "té com a objectiu incentivar el teatre a la Seu d'Urgell i comarca".



Nota 3: Pantebre (El parlar d'Andorra) diu que estripagecs s'utilitza en plural. Riera (La llengua catalana a Andorra) només assenyala que és masculí i Troguet el fa servir en singular a Calvinyà, ara fa temps. Vajam si algú ens ajuda.

Nota 4: Josep Espunyes (Dites, locucions i Frases Fetes de Tresponts avall, Editorial Garsineu 2006) explica que ser un estripagecs, és sinònim de ser una mala bèstia. Pàgina 182, frase 583.

Venir els andorrans

Font: Victòria Bagués Faus, del Querforadat, explica que utilitzava aquesta expressió, de manera eufemística, m'han vingut els andorrans, per poder parlar de la menstruació, quan no s'hi podia fer referència explícita

Nota: Crimson Tide s'ha traduït senzilla i encertadament com Marea roja. Visca el cinema andorrà!

L'aigua d'Arinsal fa aixecar el pardal

Font: Elvira Farràs i Muntó (1998). Ribera amunt són les boniques (Refranys i dites de l'Alt Pirineu català). Tremp: Garsineu Edicions, p. 142

Foto: El riu d'Arinsal. Vista a Panormaio.com.

D'Andorra la Vall, o de tots i de cap

Explicació: "S'aplica a coses de les quals són molts els que es creuen propietaris, i que sovint resulta que no són de cap dels que les volen".

Joan Amades va escriure a "Refranys geogràfics", pp. 118 i 119 del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (any XLVII, maig del 1937, núm. 504): "Recorda les grans qüestions hagudes en el segle xv per la possessió de la Vall d'Andorra, damunt de la qual es creien tenir dret el comte de Foix, el rei de França i el bisbe de la Seu d'Urgell, litigi que durà molt de temps i que acabà per deixar independent la menuda vall, si bé sota el patronatge del rei de França i del bisbe de la Seu".

Font: De la secció dedicada a dites, corrandes i refranys geogràfics "que sovint reflecteixen la rivalitat de pobles veïns" i més concretament de la part que fa referència a Andorra, p. 85 d'Els pobles del Pirineu en el refranyer geogràfic català i aranès, de Ricard Serra (autoedició, Mollerussa, 2008).

Constipat d'Estana

Foto: Una imatge de l'església de Sant Esteve, a Estana.

Exemple: "Però ja que estem ficats en el món del constipats, no puc passar per alt el més pirinenc de tots. Probablement deuen haver sentit a parlar del constipat d’Estana. Només els diré que, segons tots els entesos, dura aproximadament nou mesos i una setmana. Té fama de ser molt selectiu, ja que afecta només les dones. En canvi, el culpable d’encomanar-lo sempre és un home. Els símptomes són força visibles ja que fa créixer les panxes. Es té molta més son i de vegades ganes de vomitar. Es canvien les compreses i els tampons per anàlisis i ecografies. La malalta es veu envoltada de peücs, vestits de talles ínfimes, bressols i sonalls. Menja més. Els rumors es desfermen al seu voltant. Fa cara de portar un nen. Ca! Jo diria que és una nena. Els familiars estan més contents. Uns moments abans de la curació es trenquen aigües. Cal recordar, però, que els efectes secundaris són per sempre més."

Font: Marià Cerqueda i Bagués (2007). El gust i les ganes de ser pirinencs. La Seu d'Urgell: Edicions Salòria, pàgina 114, article 40 (abril del 2007).

Definició: Un constipat d'Estana no és més que un eufemisme que s'utilitzava per parlar de l'embaràs, en una època en què era comprometedor parlar d'aquestes coses. Per altra banda, sembla que al poble d'Estana hi havia un capellà una mica llençat. Ja se sap que els mossens són els únics homes als quals els fills dels altres se'ls adrecen com a "pare", i en canvi els seus propis fills se'ls adrecen com a tiets. Lògicament, un capellà que deixi en estat les dones no existia, ni ha existit mai, ni a Estana, ni en cap altra parròquia, on vas a parar.

Nota 1: A Estana, fusta torta i gent tinorca.

Agafar el constipat d'Estana: nou mesos i una setmana = Quedar en estat.

Semblar d'Estana = Es diu de qui fa el beneit.

Font: http://www.elrefranyer.com/index.php?op=cercarapida

En Sant Julià i Andorra [...] fan l'Ofici sense cera

La Farga està en compromís
lo envien a Juberri;
Aubinyà los fa d'eixida
per a dar-los refrigeri.
En aquesta situació
no fan més que el ploricó.
En Sant Julià i Andorra
han posat Comunitat:
fan l'Ofici sense cera
i d'oli mai no n'han gastat.
En les Caldes i Engordany
gemegant passen tot l'any.

[...]

Encamp, Canillo i Soldeu
la passen molt malament;
los d'Ordino i la Maçana
pateixen mals fortament.
Los de Sispony i Anyós
viuen sense tenir repòs

"Cançó del Peirot", p. 86 d' Els pobles del Pirineu en el refranyer geogràfic català i aranès de Ricard Serra (autoedició, Mollerussa, 2008).

escanussar-se / escanyussar-se

Exemple:

"—Qui guanya?

—Avui tots els quartos van al Pujol —li contestaven—, que és un potrós, però ahir va perdre una picossada.

—Aquí l'únic que he guanyat he estat jo, vosaltres aneu jugant —els comentava el meu avi ensenyant-los les dues pessetes. Els de la taula li cobntestaven de mala guisa tot emprenyats.

—Tu ets un avar, només penses a fer diners, i treballar i treballar, te'n fotràs un bon tros a l'olla, de tant trsicar. És que no et penses divertir mai?

Li tenien enveja i aquelles pessetes que havien vist els feien escanyussar.

"Ells no sabien —em comentava l'avi— que jo disfrutava més amb qualsevol ocupació, que estant-me assegut jugant a qualsevol joc". Entre tot això i d'alters coses que us aniré explicant, estalviava al voltant de 20 pessetes a la setmana."

Font: Jesús Pallarés i Bach (1992). Fusta de boix (Can Boix, 1763-1992). Peramola: Edició a càrrec de l'autor, p. 89.

Definicions d'escanyussar-se: Ennuegar-se [DCVB]. / Experimentar una interrupció momentània de la respiració a causa d’una nosa a la gola [DIEC]. / Tenir algú alguna cosa a la gola que el priva de respirar [GDLC].

Definicions d'escanussar-se: Riera només cita el sinònim ennuegar-se.

Etimologia: Derivat intensiu d'escanyar [DCVB].

Nota 1: Escanussar-se és un dels mots que figuren en la Proposta de llibre d'estil d'Andorra Televisió, en l'apartat Lèxic propi d'Andorra, a partir del recull elaborat per Manel Riera (La llengua catalana a Andorra).

Nota 2: Escanyussar-se és una de les paraules apadrinades en el concurs de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès celebrat el 2007 i que es recullen al web Reserva de paraules. La va apadrinar Marta Bertran Armadans, que diu que "és la paraula que sempre he sentit dir a casa quan algú s'ennuega".

Nota 3: Manuel Anglada no menciona cap de les dues variants.

Imatge: som conscients que és políticament incorrecta, però és difícil lluitar constantment contra el políticament incorrecte vistaire Gálvez. De tant en tant deixem que faci alguna poca-soltada i així ens deixa tranquils uns quants dies. El senyal diu, en anglès, però molt clarament: "Perill d'escanyussament".

botir-se (enfadar-se)

Tractem de la quarta accepció del verb botir que trobem al diccionari normatiu, el DIEC. Aquest significat es va introduir en la segona edició del diccionari arran d'una proposta del Servei de Política Lingüística del Govern d'Andorra. Hi apareix com a dialectalisme no exclusiu d'Andorra.

1 v. intr. [LC] Una cosa, fer bot a algú, especialment causant la tibantor de la pell, de l’embolcall.

2 intr. pron. [LC] Embotir-se. Tot ell es botia de l’abundosa riallada.

3 1 intr. [LC] Ésser llençat per alguna força i anar a caure a certa distància.

3 2 intr. [LC] Ésser expulsat d’un lloc o d’un càrrec. El director ha botit.

4 intr. pron. [LC] Enutjar-se. Es boteix per no-res.

Exemple: “Escolti, agent, no vinc precisament de veure el curandero d’Arcavell per un catarro mal curat, si vol saber-ho. Només faig esport, com ja li he dit. I ja sap que diuen que no s’ha de ser agarrat: el dinar és el meu premi, com qui diu.” “Oiga, no estaré notando un retintín irónico, ¿verdad?, porque yo creo que estoy siendo muy correcto intentando comprender lo que chapurrea, cuando lo normal sería que se dirigiera a nosotros en español.” Sí, és clar, només em faltaria això ara, haver de parlar-vos en castellà en ple Pirineu català i essent com sóc andorrà. Quina necessitat en tindria? Ja se m’estan començant a botir els nassos. “Escolti, senyor, jo a casa meva parlo en castellà o en català segons m’apeteix, aniríem apanyats!, però en tot cas aquí resulta que també jo estic sent més que correcte aguantant-los la conversa i comprenent-los en castellà, que no en espanyol, quan el que voldria és tirar milles. No sé si m’explico.”

Font: David Gálvez Casellas (2008). "Un relat de finals de desembre", article del seu bloc.

Nota 1: Rosalia Pantebre (1997) diu que botir-se significa "fer morros, enfadar-se molt. La canalla sol inflar les galtes quan s'enfada (Ordino, Pal). Ex.: Ja et boteixes?".

Nota 2: A les Actes del col·loqui L’Albera i el patrimoni en l’espai transfronterer llegim que "la forma botit, botida, de botir ‘inflar’ [...] s’estén per l’Empordà, la Garrotxa, la Cerdanya i Andorra, a més d’alguns parlars de l’Alt Urgell i el Solsonès. Es tracta d’un verb format sobre bot ‘odre, pell de cabra o de xai que serveix per a contenir oli o vi’; després de cosir la pell, el boter l’inflava amb una manxa per després rascar-lo, esquilar-lo, adobar-lo i empeguntar-lo (DCVB); d’aquí la idea de ‘inflar’ present en expressions com inflat com un bot, fer el bot ‘inflar els llavis i fer els gestos precursors del plor; fer morros’ (occ. gounfle coume un bout, Mistral); també és el nom del peix lluna, Mola mola, de la pell del qual la canalla fa –feia– pilotes [Griera 1923: 39; Cabrera 1997: 143]); al nord de l’Albera es troba la variant botat, botada, amb un altre sufix aplicat al mateix radical de bot (ni botit ni botat no tenen cap relació amb el mall; botir ‘ésser expulsat’, format per canvi de conjugació de botar)".

enaiguat, enaiguament, enaiguar-se

Definició d' enaiguat: Deliri molt fort que es transforma en malaltia, patida sovint pels nens petits i algunes vegades pels adults. Es dóna quan contínuament es tenen ganes de menjar un aliment en concret, que es veu, però al qual no es pot tenir accés [Hereus i cabalers, en què el mot definit és enaiguats, en plural]. / Gelós del menjar, dels acaronaments o d'altres beneficis d'un infant o animal [DCVB].

Definició d' enaiguament: 1. Enaiguadura, malaltia de les cames en el bestiar cavallí. 2. Migrament i tristesa morbosa que solen patir els infants, les dones i certs animals domèstics, originada per la insatisfacció d'un desig, especialment de menjar allò que veuen menjar a un altre [DCVB].

Definició d' enaiguar-se: Patir d'enaiguament; migrar-se amb una tristor morbosa una criatura o animal, generalment per desig de menjar allò que ha vist menjar a un altre, per enyorança del mamar, etc. (pir-or., or., occ.). «No mengis davant d'aquest nen, perquè s'enaiguaria» [DCVB]. / 4 pron 1 MED Decandir-se els infants, esdevenir trists, flacs, macilents. 2 VETER Migrar-se el bestiar quan el priven d'un bon tracte a què estava avesat [GDLC].

Definició de Fer enaiguar: és fer enveja o enyorança [DCVB].

Nota 1: Una persona enaiguada es consumeix d’enyorament, d’impaciència, desitja insistentment una cosa. I un animal enaiguat es decandeix en patir un tracte pitjor d’aquell al qual estava acostumat.

Nota 2 : Al DCVB llegim una recepta curiosa: “Un infant està enaiguat quan sent gelosia morbosa d’allò que un altre té; aquesta gelosia, quan arriba a esser una vertadera malaltia, diuen que es pot guarir donant a menjar al nen gallina negra bullida sense salsa i deixant-n’hi menjar fins que vulgui (La Seu d’U.)”.

Exemple 1: La Bienvenida em deia: "Estar enaiguat és quan una persona té un desig molt fort i no es pot aconseguir. Per curar-lo, sobretot si és un nen, es té de matar una gallina. Després s'escalda per poder plomar-la. El baf que en surt el té que respirar la persona que es vol curar. Després n'hi fas menjar un bon tall. Però això, Eulàlia, no ho diguis a ningú. T'ho dic perquè et vull bé; ets la primera persona a qui ho dic. Moltes vegades m'han preguntat: Ai, Benida, no saps pas curar l' enaiguat? Però al germà de la Carmeta el van curar així." Agost del 1978.

Font: Eulàlia Torras Elias (2008). Serrat Gros. Història d'un formatge pirinenc. Garsineu Editors 2008, pàgina 27.

Exemple 2: “Els enaiguats són una malaltia que, segons es diu, es produeix quan es té un desig molt fort i no es pot satisfer.

L’atacat d’enaiguats es torna trist i melancòlic, perd les ganes de fer res i es coneix el seu patiment perquè, quan té al davant la causa del seu desig, se la mira molt fixament amb els ulls molt tristos.

Al poble de Sispony, s’explica que, a cal Jarret, tenien una neneta anomenada Lourdes. [...] la neneta va anar emmalaltint i no volia menjar. La van baixar a Andorra al metge, [...] passaven els dies i la neneta continuava igual.

Una nit, a taula, el padrí va observar com la neneta mirava el sucre i, de sobte, se li va acudir: «La neneta té desig de dolç».

Va posar el sucre davant seu i li va donar permís perquè en mengés tant com volgués. La neneta [...] en tenia tant desig que quasi s’ennuegava. L’àvia, en veure la reacció de la neneta, va dir: «Aquesta nena té enaiguats: doneu-li tant sucre com vulgui».

L’endemà li van tornar a donar tant de dolç com va desitjar i al cap de pocs dies va estar totalment curada.”

Font: Eva Julián Adán (1997). Hereus i cabalers. Andorra la Vella, p. 243.

Exemple 3: Oració dels anaigats:

"(Es resen tres parenostres a la Santíssima Trinitat i un Credo a la mort de Nostre Senyor Jesucrist.)

Dos són els que tenen el mal pres,
tres són els que tenen dos mals,
que emparen la Verge Maria i Sant Joan.
Si tens el mal pres al matí,
a Déu t'encomano i a Sant Gaudí.
Si tens el mal pres al migdia,
t'encomano a Déu i a la Verge Maria.
Si tens el mal pres al vespre,
t'encomano a Déu i a Sant Silvestre.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Així curi aquest anaigat (afegir el nom de la persona afectada),
com aquestes paraules són veritat."

Font: Elvira Farràs i Muntó (1998). Ribera amunt són les boniques (Refranys i dites de l'Alt Pirineu català). Tremp: Garsineu Edicions, p. 172.