clípol

Foto: Un clípol autèntic molt ben conservat (la matrícula és 1080) que vaig veure per casualitat el dia 6 de maig del 2011 davant del Comú d'Andorra la Vella amb motiu de la campanya de promoció turística Andorra al maig, més que mai. Al vidre del davant el pot veure un cartell que anuncia el recorregut Ordino-el Serrat. La foto és de l'Eva Royo, que em va convidar a un copiós esmorzar de maduixes amb nata regalimadora.

Significat: Autobús interurbà d'Andorra.

Exemple 1 i explicació de l'origen del mot: "Un andorranisme em sobta: el clípol, que rima amb Sant Pol i amb Interpol. Un clípol és un cotxe de línia interior. Els andorrans es mouen en clípol per recórrer la Ceca, la Meca i la vall d’Andorra. L’origen del terme és un acrònim format amb els cognoms Climent i Pol, que donaven nom a la primera empresa de transports andorrana. Les metonímies funcionen molt en l’àmbit dels transports: agafes la Sarfa o l’Alsina Graells. En alguns casos com el clípol arriben a convertir-se en noms genèrics."

Font: Vist a l'article "Clípol?" (31/12/2010), del bloc Hotel Dilluns. El va publicar Màrius Serra al diari Avui. el 30/12/2010.

Exemple 2: "Un viatge en clípol -la companyia és indiferent- també explica més d’una cosa de com rebem els turistes o com ens tractem a nosaltres mateixos."

Font: Vista a l'article "Vivències del clípol" (14/06/2010), del bloc Duty free. 

Exemple 3: "Si mai heu estat a Andorra i heu hagut d'utilitzar l'autobús potser us n'heu adonat que aquí (és a dir allà, o viceversa) li'n diem (és a dir, en diuen) "clípol". Vàries [sic] generacions d'investigadors universitaris han mort en l'intent de relacionar la paraula amb alguna llengua indueuropea. Han confirmat que no té res a veure amb cotxe, ni car, ni auto, ni bus, ni wagon,... Finalment, l'any passat un estudiós finlandès -ja perdudes tota fe i esperança- va tenir la genial idea de preguntar-li a un andorrà d'on creia que podia venir el terme. La resposta: "Una vegada hi havia dos hòmens [sic] que van comprar un autobús (que fou lo primer de fer serveis de línia regular). Els hòmens es deien Climens [sic] i Pol. La resta és fàcil d'imaginar: aquell primer vehicle es va passar a anomenar popularment "clípol" i, per extensió, així s'ha dit sempre als busos al país."

Font: Vist en un comentari del vistaire David a Vilaweb.

Exemple 4: "Pel que fa als andorranismes, algun periodista 'expert' en la matèria va sentenciar que la no-inclusió d’andorranismes com 'clípol' comporta que escriure aquests mots continuarà sent un "error lingüístic". És totalment al revés. Si volem que algun dia 'clípol' surti al DIEC l’hauríem de fer servir molt més."

Font: Vist en un comentari del vistaire Marc a cal Gazo.

Exemple 5: "No té cotxe, sempre va en “clípol” i li encanta especialment aquella dita que diu que 'al pot petit hi ha la bona confitura'."

Font: Entrevista amb Jael Pozo al Diari d'Andorra (24/11/2007). Vist al web d'Els Verds.

Nota 1: Encara hi ha gent que utilitza el mot clípol per referir-se a l'autobús que fa trajectes interurbans, però l'última dècada ha caigut força en desús, encara més amb l'arribada del bus exprés fa uns 4-5 anys. 

Nota 2: La paraula clípol forma part de la dotzena d’entrades proposades el 2003 pel Servei de Política Lingüística d'Andorra perquè s'incloguessin al DIEC2 i que no s'hi han afegit. Les altres són aixarnola, borda (restaurant), buner, càbio, cascavellico, desempanar, desencusa, guit, llot, paniquesa i trasteria. Aquests mots, com també d'altres proposats per estudiosos del país, han quedat pendents d’estudi per part de la Comissió de Lexicografia de l'Institut d'Estudis Catalans, i en tot cas seran inclosos en una edició posterior del DIEC.

orc, orca

Exemple 1: "La vella també era orca, la vella Barbeta, la veïves d'aquelles dones que voliven ser elles, pro més aviat antiquaris, sas? La Pepa ere més moderna."

Font: Testimoni de Dolors Pons Torres, nascuda el 16 de desembre de 1922 a cal Tor d'Ansalonga (Ordino, Andorra). A: Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà, p. 236.

Exemple 2: "Vuit i nou minuts del matí. Divendres. Arribo tard a la feina. Nou minuts tard. A Sant Julià venta com quan es posa a ventar fort a Sant Julià: amb empenta i persistència. No ha parat de bufar des d'ahir a primera hora. Més de vint-i-quatre hores de cabells despentinats, bosses de plàstic surant en l'aire, pols a l'ambient, gent que s'aixeca les solapes i mira d'amagar el cap. Diu que això afecta l'humor del personal. Fins i tot circula la teoria que en llocs en què el vent no afluixa mai els parroquians tenen un caràcter especial: més orcs, més excèntrics, més fets a la seva. A França es parla de le vent des fous. Algú em va explicar que als països on regeix el sirocco un assassí podia usar com a eximent el fet que bufés el dia de l'assassinat. Els tolosans parlen del vent d'autan —que ve d'alta mar— i que segons m'indicava un amic a molts els provoca, literalment, mal de crâne, otitis i vertígens. Tampoc no insinuo que la climatologia sigui l'única arrel dels meus mals. L'arrel no, però potser representi un petit granet de sorra que contribueix a la meva exasperació matinal."

Font: "Venta fort", article de David Gálvez publicat al BonDia Andorra de 12 del 12 de 2008.

Exemple 3: "Allà, en un revolt ple de sots, va trencar el palier, i l'abandonà entre renecs, jurant no tornar a posar els peus mai més en aquella terra tan orca."

Font: "Tarda de toros", relat de La selva moral d'Albert Villaró (Barcelona: La Magrana, 1993).

Definicions:

a) La que trobo més adient en el nostre context és la 1.2 del GDLC (no?):
1 adj 1 Dit del temps dolent, rúfol, d'una terra dolenta, inhospitalària, d'una persona carregosa, enutjosa, d'una cosa lletja, repulsiva.
2 dial Esquerp.
3 fer l'orc Fer el beneit, fer ximpleries.
2 m MIT Lloc on, segons la mitologia clàssica, anaven les ànimes després de la mort.

b) El Xavier Rull al glossari del mateix llibre: "(Persona) estranya, rebuscada, rara."

c) Al DCVB hi ha aquestes:
1. m. Lloc on, segons els pagans, anaven a parar les ànimes dels morts; infern; cast. orco.
2. Animal monstruós, devorador d'homes; cast. endriago, ogro. D'a on cerca refugi, ne surt feréstec orc, Atlàntida vi.
3. adj. (f. ORCA) a) Lleig, dolent, repulsiu (Sort, Ribera de Cardós, Bonansa, Senterada, Conca de Tremp). «No hi ha res més orc que un cap de mort». «Els colors d'aquesta roba, a la primera rentada, es tornen lo més orc del món». «Fa un temps orc». Passeja la mirada pel Rosselló: lo cel li sembla rúfol, lo país orc, Canigó viii.—b) Dolent moralment, que molesta, que fa malvestats (Conflent, Cerdanya, Vall de Ribes).—c) Beneitot, orni (Esterri d'Àneu, Tortosa). Fer l'orc: fer el beneit, fer coses irracionals (Pallars).

d) Al DIEC2, registre 2, retrobem els significats aplicats a l'exemple de Villaró a la terra ("inhospitalari"), així com el més genèric dirigit als humans a la nostra zona ("esquerp"):

1 1 adj. [LC] Rúfol. Fa un temps orc.
1 2 adj. [LC] Dolent, inhospitalari, s’aplica a una terra.
2 1 adj. [LC] Carregós, enutjós. Aquell home orc.
2 2 adj. [LC] Esquerp.
3 m. [LC] fer l’orc Fer el ximple, fer bestieses.

Etimologia: [c. 1900; del ll. orcus 'infern; divinitat infernal; la mort'] [GDLC].

Exemple 4: Una dita que sempre he sentit a casa: "Gent orca i llenya torta no passen per cap porta".

Resposta del Marc a l'exemple 4: La Rosalia Pantebre diu que es diu: "Amb gent orca i llenya torta no farem pas bona 'professó' (Aixirivall); gent orca i llengua torta fan mala 'professó' (Anyós); gent orca i llengua torta no volen veure pas mai cap porta (Aixirivall); amb gent orca i llengua torta no passarem per cap porta".

botir-se (enfadar-se)

Tractem de la quarta accepció del verb botir que trobem al diccionari normatiu, el DIEC. Aquest significat es va introduir en la segona edició del diccionari arran d'una proposta del Servei de Política Lingüística del Govern d'Andorra. Hi apareix com a dialectalisme no exclusiu d'Andorra.

1 v. intr. [LC] Una cosa, fer bot a algú, especialment causant la tibantor de la pell, de l’embolcall.

2 intr. pron. [LC] Embotir-se. Tot ell es botia de l’abundosa riallada.

3 1 intr. [LC] Ésser llençat per alguna força i anar a caure a certa distància.

3 2 intr. [LC] Ésser expulsat d’un lloc o d’un càrrec. El director ha botit.

4 intr. pron. [LC] Enutjar-se. Es boteix per no-res.

Exemple: “Escolti, agent, no vinc precisament de veure el curandero d’Arcavell per un catarro mal curat, si vol saber-ho. Només faig esport, com ja li he dit. I ja sap que diuen que no s’ha de ser agarrat: el dinar és el meu premi, com qui diu.” “Oiga, no estaré notando un retintín irónico, ¿verdad?, porque yo creo que estoy siendo muy correcto intentando comprender lo que chapurrea, cuando lo normal sería que se dirigiera a nosotros en español.” Sí, és clar, només em faltaria això ara, haver de parlar-vos en castellà en ple Pirineu català i essent com sóc andorrà. Quina necessitat en tindria? Ja se m’estan començant a botir els nassos. “Escolti, senyor, jo a casa meva parlo en castellà o en català segons m’apeteix, aniríem apanyats!, però en tot cas aquí resulta que també jo estic sent més que correcte aguantant-los la conversa i comprenent-los en castellà, que no en espanyol, quan el que voldria és tirar milles. No sé si m’explico.”

Font: David Gálvez Casellas (2008). "Un relat de finals de desembre", article del seu bloc.

Nota 1: Rosalia Pantebre (1997) diu que botir-se significa "fer morros, enfadar-se molt. La canalla sol inflar les galtes quan s'enfada (Ordino, Pal). Ex.: Ja et boteixes?".

Nota 2: A les Actes del col·loqui L’Albera i el patrimoni en l’espai transfronterer llegim que "la forma botit, botida, de botir ‘inflar’ [...] s’estén per l’Empordà, la Garrotxa, la Cerdanya i Andorra, a més d’alguns parlars de l’Alt Urgell i el Solsonès. Es tracta d’un verb format sobre bot ‘odre, pell de cabra o de xai que serveix per a contenir oli o vi’; després de cosir la pell, el boter l’inflava amb una manxa per després rascar-lo, esquilar-lo, adobar-lo i empeguntar-lo (DCVB); d’aquí la idea de ‘inflar’ present en expressions com inflat com un bot, fer el bot ‘inflar els llavis i fer els gestos precursors del plor; fer morros’ (occ. gounfle coume un bout, Mistral); també és el nom del peix lluna, Mola mola, de la pell del qual la canalla fa –feia– pilotes [Griera 1923: 39; Cabrera 1997: 143]); al nord de l’Albera es troba la variant botat, botada, amb un altre sufix aplicat al mateix radical de bot (ni botit ni botat no tenen cap relació amb el mall; botir ‘ésser expulsat’, format per canvi de conjugació de botar)".

voliaina

Exemple 1: "Si jo fos una paraula com tu Cancarulla o com tu Arrullador o com tu canyauca o com tu rasper o com tu Ausida, no em preocuparuia gens de no ser als diccionaris. En tindria ben bé prou de caure en mans dels bons escriptors de les nostres terres, del Josep Espunyes, del Joan Graell, de l’Albert Villaró, del Joan Obiols, del Jordi Pasques i de tants altres. Per molt vell, arruat i baldat que estigués estaria content i reconfortat de viure en qualsevol dels seus textos i a les boques de la gent de casa nostra. M’estimaria molt més això que no pas ser una paraula sens vida, com una voliaina aixafada entre els fulls d’un diccionari, vilment dissecada per qualsevol taxidermista de pa sucat amb oli."

Font: Marcel Fité (2008). "Les meues amigues", article de la revista Lo Banyut (revista pirinenca de resistència. Feta de Tresponts Avall –Alt Urgell–), núm. 23, primavera del 2008, p. 7.

Exemple 2: "Tots tenim consciència de la nostra modesta tasca a l’hora de triar. Ara fa una estona, quan escrivia papallones sabia que estava realitzant una elecció concisa: la de no usar cap de les paraules de què disposem a Andorra –com pitavoles o voliaines– per referir-m’hi. En ocasions, en canvi, allò que busquem és justament als antípodes de l’estàndard: la preservació del localisme, del tecnicisme, de la forma que ja no emprem però sempre hem sentit a dir a casa. Quan pensava, doncs, en paraules per apadrinar de seguida se me’n van acudir bé d’aquestes de tall més local, com voliaina, acotxar o escolar (en el sentit de fluir, de passar), bé en algunes que deia la meva iaia, com menester (normalment, en expressions del tipus “si no has de menester les tisores, te les agafo” o “t’hauré de menester per netejar els vidres”) i que ja no sento pronunciar a ningú."

Font: David Gálvez Casellas (2007). "Paraules a la recerca de padrins". Article del 22 de maig del 2007 vist al bloc de l'ínclit Davit.

Definicions: 1. Volva; cosa petita i lleugera que es mou enlaire (Gironès, Plana de Vic). 2. Aixalda, guspira que s'enlaira xemeneia amunt (Pallars Sobirà). 3. Papallona, sobretot la petita (Conflent, Cerdanya, Urgellet, Pallars, Balaguer) [DCVB]. / 1 Papallona [insecte]. 2 Volva [partícula petita] [DIEC i GDLC].

Etimologia: D'un possible llatinisme *volago, -ĭnis, íd., der. de volare 'volar', amb influx de voleiar, voliac pel que fa a la partícula -li- [GDLC].

Variants: voliana, voligana [DCVB].

Nota: No sé si a Andorra s'ha fet servir gaire voliaina per referir-se a una papallona (el DIEC2 ha incorporat pitavola ['papallona'] com a andorranisme). Em sembla que s'aplica més aviat als flocs de neu. Així ho recull Manel Riera (La llengua catalana a Andorra), que ens dóna aquesta definició: "volva, floc, esp de neu." Riera assenyala que també es diu a Arfa (Ribera d'Urgellet, Alt Urgell). En canvi, al Diccionari encioclopèdic d'Andorra, d'Àlvar Valls, la definició de voliaina és "nom amb què hom també coneix la papallona". Xavier Rull diu: voliaina (que també pot ser volaina) ‘partícula que vola mig suspesa a l’aire’, ‘floc de neu’ i, al Pallars i a Andorra, ‘papallona’, que deu estar relacionat amb voleiar (amb canvis fonètics). Manuel Anglada (Arrels d'Andorra) ofereix bulianes (sic, amb b) com a equivalent a flocs (de neu), volves, borrons, borrusques.

Nota 1: Hem trobat un bloc amb l'adreça http://voliaina.blogspot.com però no sabem d'on és.

Nota 2: L'última voliaina pallaresa (Pagès editors) és una novel·la de Roser Tomàs Folch.

Nota 3: Al bloc Meteorologia del Pallars hi ha un Vocabulari meteorològic pallarès (Font: Aïna, vocabulari temàtic del dialecte pallarès, editat pel Grup d'Estudis de Llengua i Literatura de Ponent i del Pirineu) en què hi ha aquesta entrada: "voliaina: floc de neu."

grius

.

Exemple: "La pasta del llimac li va deixar sobre la pell un llac llefiscós, repel·lent. Passaven les hores. La substància esfarnegada donava grius d'angúnia al Josep. No ho hauria volgut mirar però la seva vista hi tornava constantment."

Font: Rosalia Pantebre (2004). "Treure les berrugues". A: Per temps vell, al Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autora, p. 49

Definicions: Esgarrifances [DCVB]. / Tremolí, calfred. Ex.: Tenir grius de fred [El parlar d'Andorra]. / Usat només en plural 'esgarrifança de fred, calfred' [La llengua catalana a Andorra].

Localització: Vall Farrera [DCVB]. A Andorra, a l'Alt Urgell i al Baridà també es diu.

Etimologia: Desconeguda (cf. Coromines Card. 294) [DCVB].

Nota 1: Manel Riera i Riera (La llengua catalana a Andorra) ens dóna com a exemples: "Unes grius de fred (especialment quan algú no es troba bé), Tenir grius de fred (tremolar)". També ens remet a la localització de la Vall Ferrera; i en una nota diu: "Cf. [confronteu] GRÍFIA 'esborronada de fred', al Pallars; GRÍFIOS DE FRED, a Espot".

Variants: grífia (al Pallars, segons Riera), grífios (Espot, segons Riera).

Nota 2: No sé si es fa servir el substantiu grius tot sol. Jo sempre l'he sentit amb el complement de fred, però a l'exemple veiem que també acompanya altres substantius. Els exemples del DCVB són: "L'Alícia, entenebrida, sentí un grius de fred, Roig Flama 209. Un griu de fred passà pel seu cos capolat, ibid. 85."

Nota 3: La cerca al Google de grius de fred ens dóna pocs resultats. Dos al llibre de contes Ànimes atuïdes (1921), de l'escriptor Josep Roig i Raventós (Sitges, 1883 - Barcelona, 1966):

• "En sentir la porta, va anar per obrir i En Martí quan sentí la remor dels passos que s'atansaven, va cridar ple d'emoció: -Sóc En Martí!- i la dona sentint uns grius de fred, obri de sobte encuriosida. En Martí se li agenollà amb el seu fill i trèmolós d'emoció exclamà: -¡Sóc teu per a sempre! Perdona'm!"
• "En Martí sentí uns grius de fred i no pogué picar de mans, romangué enternit sense saber per què."

Nota 4: [Escriu Marc Cortès] Lo vistaire David Gálvez Casellas té una teoria sobre el tema, perquè l'ha estudiat força "amb referència a megalitisme a Andorra. En relació, concretament, amb l'Alt del Griu. Griu vindria de grifó (l'animal mitològic). En folklore popular s'assimilava el griu al drac i aquest al diable. En el cas de l'Alt del Griu una primera teoria eplicativa de l'origen del topònim fóra que la forma del pic s'assembla a la del cap de la bèstia i d'aquí el nom o que sigui molt dret (griu es relaciona amb 'eriçar-se, estar dret'). L'altra possibilitat quant a origen és que s'assimilés el lloc a algun element màgic o llegendari o la sospita que el dimoni rondés per allí en alguna de les seves manifestacions. De fet, ara penso que hi ha llegendes pirinenques que expliquen que la gent creia que si se'ls posaven els pèls de punta era perquè per allí rondava el diable. Aquí hi hauria una possible conexió entre tenir o sentir un griu o els grius i tenir fred, angúnia, por, etc."

Foto: El senyor Noguer de l'Ansola, al Pla de Sant Tirs. La foto és de la Josefina Lladós, que espero que no em denunciï.

Nota 5: [Escriu lo vistaire David] Quan fa uns dies vaig explicar al Marc Cortès que probablement el griu de tenir grius de fred provenia de grifó, va proposar que potser estés emparentat amb esgarrifança o esgarrifar. Jo tenia la sospita que tenir grius estava relacionat amb tenir els pèls drets o eriçats. Vaig començar a mirar d’establir connexions etimològiques o semàntiques. Més tard, arran d’una petició d’aclariment per part del lector del blog Felquera, que no veia com la paraula grifó es podria transformar griu [la pèrdua de la -f- intervocàlica no li semblava lògica], vaig publicar uns comentaris que ara miraré d’endreçar una mica:

En primer lloc, trobem que griu té les variants grif o grifó en català. La meva impressió era que grif ha de ser la forma que dóna pas directe a griu, per lògica fonètica. Potser vingués de griphus i s’anés alterant en la següent cadena grifó / grifo> grif > griu? Busco què diuen els diccionaris d’esgarrifança per veure si hi ha algun griu / grif involucrat:

esgarrifança

Definició: Acte i efecte d'esgarrifar; tremolor amb impressió de fred; estremiment causat pel fred, per la febre, per una emoció molt forta; cast. espeluzno, escalofrío [DCVB].

Sinònims: esgarrif i escarrufament [DCVB]. Com que esgarrif sona lleugerament proper a grif, el busco:

esgarrif

Definició: Esgarrifança [DCVB].

Sense cap nota etimològica al peu, sembla que entro en terreny erm... Abans d’abandonar del tot, se m’acut mirar el verb esgarrifar:

esgarrifar

Definició: 1. Causar estremiment o tremolor convulsiu com efecte del fred, de la febre, d'un soroll estrident, d'una emoció intensa; cast. espeluznar, escalofriar, estremecer. Esgarrifar-se: tenir tremolor convulsiu per efecte del fred, de la febre, d'una emoció intensa, etc.; petar de dents (or., occ., val.). || 2. Fer demostracions excessives i sorolloses d'horror, de por, d'admiració (val.); cast. hacer aspavientos. || 3. Esquitxar; cast. salpicar [DCVB].

La tercera accepció sembla l'única que no té res a veure amb els grius que nosaltres investiguem aquí.

Sinònims: aborronar, esborronar.

Variants: escarrifar i escarrufar.

Etimologia: desconeguda. La variant escarrufar sembla relacionable amb el radical d’arrufar, però l'element inicial esc- resulta obscur. Tal vegada cal partir d'una base onomatopeica garrif- o carrif (carruf-); potser calgui considerar esgarrifar com una variant de grifar [DCVB].

Aquesta darrera explicació (el subratllat és meu) em sembla molt interessant d’investigar més a fons.

grifar

Definició: Sentir gran impaciència, estar neguitós per una cosa que s'espera i no ve (Mall., Men.); cast. derretirse, repudrirse. Fer grifar algú: fer-li perdre la paciència, fer-li passar moltes rabiades (Men.) [DCVB].

Malgrat que jo no sé veure d'entrada relació semàntica entre aquest grifar i esgarrifar-se o tenir grius, la busco: potser el grifar balear tingui a veure amb frissar, estar dret, anar d'una banda a una altra de pura impaciència (com un griu?).

Etimologia: relacionable amb el castellà grifar, 'eriçar, esgarrifar' [DCVB].

Aquí sí que estem començant a rascar el moll de l’os. El més sensat sembla buscar què diuen sobre grifar al diccionari de la RAE.

grifarse

1. Empinarse, enarmonarse, ponerse en pie. 2. [Costa Rica] Tener la carne de gallina. 3. [Costa Rica] Drogarse con marihuana [RAE].

Amb això ens despedim de la secció "diccionaris" de la present nota 5. Una mica més de teca i tanquem la barraca:

Remenant per Internet trobo que Alonso Zamora Vicente escriu al llibre Lengua, literatura, intimidad (article "Gabriel Miró hacia el esperpento"):

Dos mujeres, la señorita Galindo y la señora Monera, van a la tertulia de las Catalanas. Y ya van por la calle «grifadas de honestidad». En la voz «grifadas» se nos agolpa un gesto de pura cohetería, pero no solamente verbal, sino honda, traspasada a lo más escondido del espíritu. Grifar, llevar grifos, «llevar el pelo alborotado», se usó en la lengua clásica con valores siempre próximos a «cabeza que recuerda la de un grifo, animal mítico», pero hoy se va arrinconando a comarcas laterales o dialectales. En el Levante murciano y alicantino (y en la Mancha albaceteña) es voz que encierra una idea de anormalidad: «llevar el pelo alterado, erizado por peleas, desaseo, etc.». Acarrea una serie de connotaciones con la idea de «violencia». (Recuérdese el mallorquín grifar, «impacientarse, enfurecerse».)

També trobo que Antoni I. Alomar escriu a Línia directa, XIV:

Finalment, una altra paraula relacionada amb el nom de l’animal grifó, és esgarrifar 'escarrufar'. La qüestió és que la forma originària d’esgarrifar-se es va encreuar amb grifar-se 'eriçar-se', procedent de grifó, per l’aspecte eriçat de l’animal.

Felquera ens confirma l’explicació d’Alomar. Al Coromines (entrada griu) el deriven cap a esgarrifar. Allí s'explica que la variant escarrifar deu ser l’originària com a “alteració d'una forma escalufrí / escalifred [...]” que va contaminar-se “amb grifar-se, derivat de grífo(l), animal mitològic d'aspecte eriçat”.

Felquera afegeix:

sobre la relación con grifó o griu [Coromines] diz: "Efectivament en el Pallars superior esgarrifances es diu grifos o grifes o grius de fred, amb variant esgrius en el Segre mitjà".

Post scriptum (8 de novembre de 2008). Onset ens explica:

"Tos escribo sobre a parola GRIFIO, que comentemos fa bel tiempo. En a Bal de Lierp, zona an que se parla aragonés con elementos de transizión enta o catalán, se i rechistra 'grifio' con o significato 'con cara de frío o carne de gallina'. Un exemplo: está grifio, igual tien fiebre y tot. Bibliog. J. Mª Ariño, La bal de Lierp, geografía y léxico. Consello d'a Fabla Aragonesa, 1999."

abuixar

Definicions: 1. Aquissar, incitar un animal (especialment un gos) perquè acometi; cast. azuzar. Ex.: "Jo, en adonar me de l'intent de la Cendrosa, vaig «abuixar-li» el gos." || 2. refl. Abordar-se el gos, acometre; cast. embestir. Ex.: "Arriba un pobre amb un feix de parracs al coll i els gossos s'hi abuixen de mala manera" [DCVB].

Localització: Puigcerdà, Solsona, Andorra, Tremp, Pallars, Ribagorça [DCVB].

Variant: abuixir.

Etimologia: probablement de formació onomatopeica damunt el lladrar dels gossos, com el fr. aboyer (cfr. REW 883) [DCVB].

Exemple 1 (accepció 1): "Segons una altra llegenda, molt coneguda a banda i banda de la serralada, aquestes muntanyes eren en temps antic un autèntic paradís per al bestiar. Fins que un dia es presentà un captaire demnanant almoina i els pastors, en comptes d’acollir-lo, li van abuixar els gossos. El pidolaire, que en realitat era Nostre Senyor, els va maleir, i a l’acte els prats quedaren convertits en geleres, els ramats en tarteres i els pastors i gossos en tossals de roca. Tot i que el fet va tenir lloc al massís de la Maladeta, la maledicció divina va esquitxar les valls properes, des de l’Éssera fins al Segre."

Font: Pep Coll (1996): Viatge al Pirineu fantàstic. Personatges, llegendes i històries màgiques. Barcelona: Columna Edicions. Amb fotografies d’Oriol Alamany, Jaume Balanyà i Jaime Riba. Primera edició en aquest format: 2005. 271 pàg. ISBN: 84-664-0681-6. Informació proporcionada pel mestre Víctor Pàmies, que a més afegeix "el fragment és de la presentació del llibre, quan parla de les llegendes que expliquen el nom de Pirineu per a la serralada."



Foto: Prèstec de la galeria de fotos Flickr de Milqito.

Exemple 2 (accepció 2): "I què dir de les històries de grups de gossos assilvestrats —bé abandonats, bé gossos caçadors perduts— que hem sentit explicar a aquell amic muntanyenc? Conec algú que un cop, més amunt de Certers, prop de la Canya de les Grailes, es va trobar encerclat per uns quants gossos assalvatjats amb males intencions. Es pensava que era pell, així que quan el més agosarat se li va abuixar va pensar allò de “o tu o jo” i el va apallissar de mala manera. Se’n va sortir de ben poc."

Font: David Gálvez Casellas, article «Llops», Viure als Pirineus (versió virtual), 3 de gener de 2008 i Viure als Pirineus (versió paper) de març de 2008.

Exemple 3 (accepció 2, ús figurat): “Semblava com si tots els mitjans del planeta s’haguessin posat d’acord per fer-me sentir culpable i se m’abuixaven com un gos rabiós.”

Font: Josefina Lladós, article «Reescalfats», Més Andorra, 8 de febrer de 2007.

portella / portell

Exemple: "Les cases són precioses. Els marges que voregen els edificis, també. S'hi troben unes portelles esbeltíssimes. Una és encara dempeus (vegeu-ne fotos). Una altra jau a terra. És enorme, la més gran que jo hagi vist mai. M'agrada pensar que aquesta peça no sempre fou una portella, sinó potser alguna mena de megàlit. No m'atreveixo a pronunciar la paraula "menhir", perquè un amic que m'estimo molt ja em va advertir fa temps que havia de vigilar molt com feia anar aquests mots. "No pots anar veient vestigis prehistòrics pertot arreu, perquè gairebé no se'n troben." Santes paraules. Malgrat tot, la llosa és magnífica. Espero només que no la trepitgin amb les màquines i es perdi per sempre més. Tampoc és que actualment, tirada per terra, faci cap servei ni sigui apreciada per gaire gent."

Font: Dávid Gálvez Casellas (2008). "Passejada per Molleres" (article del bloc Cinc cèntims).

Definició de portella: Portell situat entre penyes [La llengua catalana a Andorra].

Definició de portell (1): Obertura d'un mur, d'un corral, d'una pleta, d'un camp, etc. [La llengua catalana a Andorra].

Definició de portell (2): (terme geogràfic) (segons l'inf a l'Aldosa de Canillo es diu que permet que hi passin fins i tot les vaques [La llengua catalana a Andorra].

Definició de port / portella: Es diu d'un passatge de camí a través d'una carena amb certa facilitat de trànsit. Generalment, té més importància el port que el coll. Al DGVA [Diccionari de les Valls d'Andorra, 1997] hi trobem registrats 23 PORT i 16 PORTELLA, qua totalitzen 39. Doncs bé, d'aquests, 13 i 10 corresponen a Ordino i a la Massana, que sobrepassen els de les quatre parròquies restants [quan Andorra tenia sis parròquies]. Aquest fet es produeix a causa de la configuració del terreny i de la ubicació de les poblacions. Evidentment, el més frqüentat és el PORT D'ENVALIRA (E) [Encamp], la qual cosa ens diu que el nombre de ports i portelles de cada parròquia no implica la freqüència de llur utilització. Etim.: del laltí portus, mateix significat." [Arrels d'Andorra].

Etimologia: Del llatí pŏrtĕlla, mateix significat [DCVB].

Nota 1: Entrada dedicada al David Gálvez Casellas, que em va inspirar per fer aquesta entrada i m'ha proveït de força informació i fotografies.

Nota 2: El David també fa servir el mot portella per referir-se a "aquestes peces de pedra que duen gravades eles (L) i forats"; li ho va dir un veí "de Canillo (en desconec el nom) en una de les meves rondes l'hivern passat". Com diu el David, "es tracta de pedres en les quals s'inserien fustes que servien per tancar un prat. L'espai descrit entre les pedres, però, continua sent una obertura, si t'hi fixes. El que marquen les dues pedres és un espai d'accés, una porta (o una portella)".

Nota 3: La locució a portell significa 'formant rengles de manera que les posicions dels elements d’una fila corresponguin als punts mitjans dels buits entre dos elements de les files immediates. Plantar arbres a portell' [DIEC].

Nota 4: "AIXOVALL: Llogaret situat a la riba dreta del Valira, en el punt d’unió entre aquest i el riu d’Os. És anomenat Ipso Vallo en documents de l’any 1071, Exoval el 1089, Xoval el 1064 i 1179. En tots ells es fa referència a la portella d’Ipso Vallo o d’Exoval. D’aixó dedueix Coromines que en aquest estret devia haver-hi una estacada, dita vallum en llatí, o bé un vall o fossat que permetia defensar l’entrada a les valls d’Andorra, i en el qual hi devia haver una portella. En lloc de so vall hauria resultat Xuvall en el parlar andorrà." [Vist a l'apartat Toponímia del web del Comú de Sant Julià de Lòria.]

Uns quants topònims d'Andorra: el portell de les Comes (Aixàs, Sant Julià de Lòria), la Portella (Aixirivall, Sant Julià de Lòria), la Portella (Canillo), la Portella (el Forn, Canillo), la portella d'Arcalís (la coma del Forat, Ordino), la portella de Besalí (Rialb, Ordino), la portella Blanca (Engaït, Encamp), la portella de la Cebollera (Sorteny, Ordino), la portella de la Coma de Varilles (la coma de Ransol, Canillo), la portella de Comallempla (Comapedrosa, la Massana), la portella del Forn (Sorteny, Ordino), la portella de Joan Antoni (Engaït, Encamp), la portella de la Portelleta (Setut, Escaldes-Engordany), la portella de Rialb (el Castellar, Ordino), la portella de Sanfons (Comapedrosa, la Massana), la portella de les Vaques (Comallempla, la Massana), la Portelleta (Setut, Escaldes-Engordany), el pic de la Portelleta (Setut, Escaldes-Engordany), etc.

Uns quants topònims de l'Alt Urgell: el turó de la Portella (Montferrer i Castellbò), la Portella, (Josa i Tuixén / Gósol; és una serra).

Foto 1: Portella situada al camí de Meritxell a Prats. Al fons, el Santuari de Meritxell. / David Gálvez Casellas.

Foto 2: Jordi Casamajor, a qui agraeixo que em deixi publicar aquesta foto, en fa aquesta descripció: "Detall d'una portella que hem trobat a la parròquia d'Ordino. Observeu els motius gravats que estan representats a la seva part superior. En desconeixem el significat, però creiem que podrien ser les marques de la casa a la qual pertany." / Jordi Casamajor.

Foto 3: Portella situada a la Cortinada (Ordino). / David Gálvez Casellas.

Foto 4: Portella situada a Molleres, més amunt d'Encamp, a prop de Meritxell. / David Gálvez Casellas.