tavà, tava, tabà, tabal

Variants: tavà, tava, tabà, tabal, tàvec

Exemple: "Val a dir que en la zona de Pirineus on vivim, no solament et persegueixen els mosquits o les mosques d’ase. De fet, els tavans (o tàvecs) sempre s’han delit més per la meva sang, tot deixant-me marques i vermellors cada cop que fan un bon tiberi a la meva esquena. Els més abundants, i potser els més empipadors, són els més petits, també coneguts com a grisets. Recordo --potser perquè la memòria de la infància ens ho fa magnificar tot-- com un familiar meu, en notar la picada d’un d’aquests grisets, vigilava el procés d’alimentació de l’insecte, tot avisant-lo: "no te’n fotràs pas!" Així, en el darrer moment, una plantofada --similar a la que el president Obama va dedicar fa pocs dies a una mosca en rigorós directe-- acabava amb la vida de l'animal, escatxigant de sang una bona superfície de pell. El cert és que aquella mostra de valor --o potser de manca de senderi-- sempre em provocava una certa esgarrifança."

Font: Revista del mes de juliol de 2009 de Viure als Pirineus, de títol "Tavans". Article d'opinió de Marià Cerqueda.

Foto: Imatge d'un tavà presa per en Rafael Tarín Jiménez. Cal agrair a l'autor l'autorització per publicar la seva foto.

Definició: El DCVB definex tavà com a equivalent de tàvec.

Nota: Aquests animals hematòfags pertanyen al gènere Tabanidae.

Imatges 2 i 3: Un retall (cliqueu per engrandir-lo) i part de la portada de l'obra Dialectologia filològica de Joan Veny (1993, Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l'Abadia de Montserrat). Trobat a Google Books.

Imatge 4: retall del DCVB (cliqueu per fer-lo més gran). Respon a un comentari escrit pel Marc. Deia que la seva dona, la Josefina, feia servir la paraula tabal.

Nota filosòfica de David Gálvez: Em pregunto si les expressions "ser un tabalot" o "fer el tabalot" no s'originen en aquesta segona accepció de la paraula (implicant "persona moguda"), tot i que el DCVB deixi clar que fan referència al tabal entès com a "timbal" (i per tant, implicant "persona xerraire o sorollosa").

Fixeu-vos-hi bé:

tabalot
1. m. i f. Eixelebrat; persona que obra esvalotadament, amb poc seny (or., occ.); cast. atolondrado, cabeza loca. 2. adj. Propi de persones eixelebrades; cast. atolondrado.

Nota terrenal del Marc: Manuel Anglada (Arrels d'Andorra, 1993) només té una entrada per a tavà i situa aquest mot també a l'Alt Urgell i el Pallars Sobirà. Rosalia Pantebre (El parlar d'Andorra), també: "m. Tàvec (segons Griera); tava (m. segons Anglada, 1983)". D'aquesta manera, tenim una altra forma, tava, que recull Riera (La llengua catalana a Andorra) i que ens remet a tavà; Riera assenyala que aquest mot també és conegut al Pallars, l'Urgell, Bescaran, el Priorat i l'Aran.

serenalla / sangatalla

.

Foto: Una serenalla pallaresa, un endemisme restringit a l’eix axial pirinenc. Les seves poblacions se situen entre el centre del Pallars Sobirà i l’oest d’Andorra. És petita, amagadissa, ràpida, àgil i s’alimenta d’insectes a les tarteres d’alta muntanya pirinenca situades entre 2.200-2850 m d’altitud, ben assolellades, amb fort pendent i coixinets d’herba al seu voltant. Foto vista aquí.

Imatge: A l'Escola Andorrana d'Escaldes-Engordany hi ha la classe de les Serenalles.

.

Exemple: "Ah, sí, per cert, a la casa tenim dues coses: serenalles (esperem poder fer-los alguna foto per al Josep) i internet inalàmbrica!!!!"

Font: Vist en un article del bloc The Fortress of Solitude.

Definició de serenalla: sargantana [DIEC]. / sargantana (Andorra) [DCVB]. / Al GDLC no hi surt.

Variants: Segons Pantebre, a El parlar d'Andorra, 1997: sagrantalla (segons Griera); sanagatalla, sargantalla, sergantalla, sergantilla, serinalla, seronalla, sirgantana (segons Riera); sengatalla (Aixirivall), sarguindalla (Andorra), sanganalla (Argolell). / Segons Maria Teresa Anglada, a La llengua catalana parlada i escrita a les Valls d'Andorra: sagrantalla.

Etimologia: Probablement d'un derivat llatí vg. *lacartāna de *lacarta (clàssic lacĕrta), ‘llangardaix’, amb la l- canviada en s- per creuament amb noms d'altres rèptils com serpent, salamandra o els de la família del cast. sabandija. (Cf. Corominas DECast, s. v. lagarto i sabandija) [DCVB]. / 1135; d'un preromà *lakartana, dimin. del preindoeuropeu *lakarta amb el sufix iberobasc -na, probable base del ll. lacerta 'llangardaix', amb encreuament progressiu amb el protobasc seguandílea 'sargantana' [GDLC].

.

Nota 1: El mot serenalla és un dels andorranismes incorporats a l'última edició del diccionari normatiu (DIEC).

Nota 2: Al Pla de Sant Tirs i a la Seu d'Urgell diuen sangatalla, que també surt al DCVB sense especificar-ne la localització.

Nota 3: Aquest mot s'utilitza en textos oficials, com per exemple a Butlletí oficial del Principat d'Andorra (BOPA), on trobem un edicte del 17-3-2004 "pel qual es fa pública l'adjudicació definitiva relativa al programa d'estudi i la conservació de la serenalla pallaresa al Principat d'Andorra, fase III".

Nota 4: Al web Andorra.ad llegim que "els grans protagonistes [del Parc Natural Comunal de les Valls del Comapedrosa] són els esdeveniments pirinencs, és a dir espècies que no es troben enlloc més del món: marcòlic groc, tritó pirinenc, serenalla pallaresa... aquesta última exclusiva d’un reduït sector d’aquesta serralada".

Nota 5: Amb l'epígraf Tritonades de la jornada, corresponent a l'Informe de la tercera jornada del Congrés internacional de medi ambient d'Andorra (2002), se'ns explica que "un tritó va quedar acollonit en veure un grup anomenat 'ecoturistes', espècie en perill de créixer i molt!!! Va comentar la fabulosa troballa amb un parell de serenalles (sargantanes per a la resta) que quedaren igualment esmaperdudes".

Nota 6: A l'entrada de sargantana, el DCVB ens ofereix aquestes variants formals: sargantalla, sangatalla, sarcantana, segrantalla, sagrantana, segrantana, sangrantana, sargantanya, sangrantanya, sangardilla, sangartilla, sargandilla, sargantilla, sanglantana, singlantana, singlatana. I aquests sinònims: sangarta, sarnalla, serenalla, sargussa, llangardaixet, llangardaixina, llangardixa.

Nota 7: A la Viquipèdia ens donen aquestes formes: sargantalla, sangatalla, sarcantana, segrantalla, sagrantana, segrantana, sangrantana, sargantanya, sangrantanya, sangardilla, sangartilla, sargandilla, sargantilla, sanglantana, singlantana, singlatana.

Nota 8: Al llibre de Pep Coll Quan Judes era fadrí i sa mare festejava, sobre llegendes del Pallars, hi trobem sargantilla (p. 191). Segons l'autor, al Pallars també es fan servir les variants "sarnalla, sengatalla i altres". Precisament, al Diccionario dialectal del Valle de Aneu (Institut d'Estudis Ilerdencs, 1973), hi trobem la forma singatalla.

Nota 9: Al llibre Dialectologia filològica, Joan Veny diu: "SANGARTAYLES 'sargantanes' [...] Aquesta és la primera documentació antiga d'aquest mot, que, sota variants fonètiques originades per metàtesi, assimilació o dissimilació (sargantalla, sagrantalla, sangatalla, singardalla, xingardalla, xingartalla), té vida normal a les terres de Solsona, la Seu d'Urgell, Castelló (DCVB) i Alta Ribagorça. [...] Avui no es coneix aquesta forma a Lleida, on ha estat substituïda, així com a bona part del domini occidental, per sangartilla o sargantilla [...]

Nota 10: Al DCVB hem trobat una cançoneta localitzada a la Seu d'Urgell en què la protagonista és la sargantilla. "La sargantana és un animal que per la seva vivacitat excita l'interès de la mainada per agafar-lo. Com que viu per llocs pedregosos i s'amaga àgilment dins els forats de paret o sota les pedres, els infants intenten fer-lo sortir, i per això existeixen diverses fórmules rimades a les quals s'atribueix la virtut d'atreure el rèptil cap a fora de l'amagatall. [...] «Sargantilla, treu lo cap, que ta mare és al forat i les cuques són al niu que fan retiu-tiu-tiu» (La Seu d'U., ap. Gomis Zool. 393)."

Nota 11: L'Onset diu que "en aragonés a forma preferén ye sargantana, encara que existen buena ripa de formas parexitas como pasa en catalán (yo, sargantana, la he sentito mesmo en lugarez de l'Alta Zaragoza). Por a mía zona se diz changardina". Altres formes, segons l'Onset: sargandana, sangardana, engardaxina, sagardiana, xardagana, xingardana, zargallana, singartalla, singardalla.

Nota 12: El Marià diu que "recordo que la meva àvia, nascuda a Cava [Alt Urgell], pronunciava singatalla".