freginat

Exemple: "El freginat se preparaba el día que se mataba un cordero o una oveja. Se trata de freír la sangre y el hígado con cebolla y con una salsa a la agridulce hecha de vinagre y miel."

Font: Vist al blog Turisme del Pallars Sobirà.

Definició: Frit, especialment de freixura (pir-or., or., occ.); cast. fritada, fritanga [DCVB].

Nota 1: La Lourdes Martorell ens va dir que sa mare, la Maria Bonell, li havia explicat que el freginat "es feia amb sang de corder o de porc fregida i que quan quallava en feien bocins i que era la mar de bo."

Nota 2: En el Ripollès, el freginat és un plat típic del dia de la tosa, i consisteix en carn fregida amb mongetes (Joan Amades, Vocabulari dels pastors, p. 146. Extret del Butlletí de Dialectologia Catalana, XIX) o en una barreja de sang i fetge de porc.

Nota 3: A l'Alt Pallars el freginat consisteix en sang i fetge fregits amb mel, i és tradicional que sigui el segon plat del dinar de festa major (Joan Coromines, El parlar de Cardós i Vall Ferrera, p. 292; extret del Butlletí de Dialectologia Catalana, XXIII, pàgs. 241-331, Barcelona, 1936).

Nota 4: Al Pla de Sant Tirs (Alt Urgell) també es diu. Confirmat per la Roser i el Josep Maria, veïns del poble.

Una possible recepta:

Ingredients:

• 1/2 kg - Sang de corder
• 1/2 kg - Fetge de corder
• 2 - Cebes tallades a la juliana
• 3 grans - All tallat a làmines
• Oli
• Sal
• Pebre
• Aigua

Preparació:

Fregiu la sang i el fetge i reserveu-ho.
En el mateix oli sofregiu la ceba i els alls.
Afegiu-hi una mica d’aigua, la sang i el fetge, i saleu-ho.
Deixeu-ho coure tot junt, tapat a foc lent, fins que sigui tou.

Variacions:

Podeu enfarinar el fetge abans de fregir-lo.
Es pot afegir un rajolí de vinagre i una cullerada de mel al moment de posar-hi l’aigua.
S’hi pot afegir pulmó, peus i ventre de xai, però cal tenir en compte que aquests productes triguen més temps a coure’s.
També es fa freginat amb la sang i el fetge de porc.

Font: Vist a la Gastroteca.

auba / aube

Exemple: "I aquestes van ser les últimes paraules que d'un del poble vaig sentir, perquè en Felip em va desaparèixer en torçant per la trenca on el camí es dividia en dos ramals, l'un a l'esquerra que es cargolava per la ribera que conduïa al poble de Pal, i l'altra (sic) que seguia pujant lentament tot recte fins que al passar per les dues aubes dels Sogres, girava a dreta fins arribar al meu poble."

Font: a Un andorrà lluny del poble de Ricard Fiter (Edicions Andorranes, Laurèdia, 1967), sense pàgina.




Definicions i sinònims:

• 1. Arbre de la família de les salicínies: Populus alba L.: cast. álamo blanco. Es fa molt alt: fins a 30 metres; té el tronc dret amb l'escorça blanquinosa; fulles ovals orbiculars, anguloses o dentades desigualment, verdes per damunt i molt blanques tomentoses per sota; peciol rodonenc. Floreix pel Febrer [DVCB].
• 2. a) Àlber blanc —b) Àlber gavatx: arbre de la família de les salicínies: Populus pyramidalis; cast. chopo lombardo. —c) Àlber cotoner —d) Àlber negre: arbre de la família de les salicínies: Populus nigra.; cast. álamo negro. —e) Àlber ver [DCVB].
• Sinònims: 1: arbre blanc, abre-poll, albà, mosquiter, mosquitera, poll, poll-auba, xop blanc. 2: b, poll gavatx; d, pollancre [DCVB].

Variants: a Andorra és auba / aube, però en d'altres contrades es coneix com àlber, alba o albe. Hi ha les seguënts formes plurals: àlbens, albes, aubes (així a Andorra, normalment), àubens (Artesa de Segre, Falset).

Etimologia: del llatí albărus, que apareix en un glossari com a nom d'un arbre.

Toponímia: a Andorra hi ha els topònims els Aubells, a la comarca de Casamanya (Ordino) i les Aubes, a la comarca de les Costes (Encamp). A més, plantegem la possibilitat que una colla d'aubes no fos la marca física que donés peu al topònim Aubinyà (o Auvinyà). Per suposat, estem tan sols especulant, però no fóra estrany que un grup d'aubes s'anomenés aubinyar i s'hagués pogut transcriure aubinyà.

Som conscients que Coromines (Estudis de toponímia catalana, vol. II, p. 26) fa derivar Aubinyà d'Albinus. També Manuel Anglada a Arrels d'Andorra, p. 251, creu que es tracta d'un nom de persona petrificat en topònim. El Marc Cortès em fa un doble avís mig amistós que diu: "prové del llatí albinianus, adjectiu del nom de persona Albinius" [OnCat i DCVB] i "AUVINYÀ / Llin. existent a Aristot, Estimariu, etc. Etim.: del cognom llatí Albiniānus." Deixem-ho aquí, donques.

Nota 1: el substantiu populus és el que dóna lloc en anglès a poplar (tree). En català, en canvi, és l'atribució albus que deriva en aube i variants (pel color blanquinós tant de l'escorça com de la part inferior de les fulles).

Nota 2: a El parlar d'Andorra Pantebre segueix Riera. Ni l'un ni l'altre no recullen aube; només auba: "f. Àlber (segons Riera). Arbre de ribera de la família de les saliàcies: Populus alba. Ex.: Els argadells es fan amb branques d'auba. A Andorra, però, no hi ha àlbers perquè són propis de llocs càlids; a l'Alt Urgell, sí que n'hi ha, si bé pocs i localitzats." L'afirmació de Pantebre quedaria desmentida parcialment per la toponímia comentada més amunt. Vol dir que si actualment no hi hagués aubes (caldrà confirmar-ho), de ben segur que n'hi havia hagut.