colistre

Exemple:

"I uns altres contestaven:
Jo he portat brossat.
I jo, dintre un panistre,
una mica de colistre...
[...]
Una altra deia a la verge:
En aquestes vianderes
us hi porto codonyat
que és un menjar delicat
pels infants i les parteres."

Font: Els andorrans som així, Pere Moles Aristot, p. 135.

Variants: calostre, calostro

Definicions de colistre:

A. Líquid espès que surt de la mamella de la vaca després de la primera munyida en acabar de parir ["Vocabulari rural", dins Calvinyà ara fa temps, de Josep M. Troguet]

B. 1. Calostre (Cerdanya, Conflent, Vallcebre, Ribagorça). || 2. Classe de brossat que es fa de la primera llet de les vaques (Gerri, Llessui) [DCVB].

Definicions de calostre:

A. La primera llet de la femella després d'haver parit; cast. calostro [DCVB].

B. [1841; del ll. colostrum, íd.] m FISIOL ANIM Líquid groguenc secretat per la glàndula mamària abans del part i després del part.

C. m. [LC] [MD] [AGR] Líquid groguenc segregat per les glàndules mamàries abans del part i després del part fins a la vinguda de la llet.

Etimologia: del llatí colostrum, mateix significat || 1, amb canvi de sufix (cf. colesta).

bringuera

.


Foto: En primer terme, bringuera. Foto anomenada Colmado 1917 (2008) i vista aquí. Em sembla que l'autor és diu Encantadimo's. Igualment.

Exemple 1: "Una que venia de matar porcs: Cadascú porta el que cull. Jo que sóc mandonguera us porto, dins la pastera, una donja, una bringuera, un tall de pernil i un bull."

Font: Pere Moles Aristot (2007). Els andorrans som així. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor, p. 138

Exemple 2: "El mes d'abril, les cases que tenien terra o bordes pujaven a treballar als cortals de les Collades i per menjar se solien endur: una amanida amb bringuera, pernil i llonganissa, carn de moltó o bassiva a la brasa i ametlles seques, tot acompanyat d'un vi de casa en bóta."

Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d'un poble de l'Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor, p. 146.

Definicions de bringuera: Farciment que fan d'un dels budells més gruixats del porc; piquen cotnes de la panxa i del cap del porc, hi posen pebre i sal, l'amaneixen, el perbullen i l'escalden (Ordino).—V. brenguera [DCVB]. / Farciment elaborat amb carn del cap del porc, cotnes, carns magres i sangoses i cansalada grassa amb l'addició de sal i pebre, embotit en una bufeta o en una pell dita de bringuera i cuit a la caldera. Perquè no es rebentessin en bullir-les, es posaven a la caldera lligades a les postanelles, quatre llistons d'avellaner o de canya d'escombra repartits al voltant. És un dels embotits tradicionals que els cansaladers andorrans encara elaboren [Diccionari enciclopèdic d'Andorra]. / Mena de bull negre que es fa amb el porc [La llengua catalana a Andorra]. / Bull (mena d'embotit) molt gros que es fa amb la tripa grossa del porc, s'hi posa les carns bullides del cap del porc, cotnes, carn magra, greix, una mica de sang per a donar-hi color, pebre i sal. Un cop picat, embotit i lligat es posa a la caldera a coure un parell d'hores o més ["Glossari" de Dones d'Andorra]. / Mena de bull negre fet amb el cap altres parts del porc [GDLC, que diu que l'etimologia és d'origen incert]. / Bull negre fet amb el cap i altres parts del porc [DIEC].

Definició de brenguera: Espècie de botifarra que es fa de la ventresca o cotna del ventre del porc, omplerta de sang, ous, etc. (Andorra). V. bringuera. Etim.: contracció de berenguera. (Una berenguera és un recipient de terra o de metall per fer-hi deposicions excrementícies) [DCVB].

Localització: El DCVB situa bringuera a Ordino i brenguera a Andorra en general, cosa que m'estranya perquè ni Riera ni Pantebre no tenen entrades per a brenguera. A l'Alt Urgell també es diu bringuera i suposo que en altres llocs.

Nota 1: A la Gastroteca hi ha informació sobre la bringuera, un "embotit cuit i de sang de porc té un sabor intens i persistent, i és típìc de l'Alt Urgell i d'Andorra". Diuen que en podem comprar a:

• Casa Bernardí
• Bernat de Rubió, SL
• Embotits Espunyes
• Embotits Obach, SL
• Embotits Estamariu

Nota 2: Trobareu bringuera al web Reserva de paraules de l'Atenu Barcelonès. És una paraula apadrinada per la Marta Llorens Tor, que diu: "Les seves raons són: És un bull especial que el meu padrí m'ha fet descobrir i m'agrada molt. M'ha explicat que a les cases de pagès d'Andorra, a la matança del porc, sempre en farceixen i és molt gustosa."

Nota 3: La Rosa Guitart ens proposa una escudella de Sant Antoni amb bringuera, és clar.

panistre

Exemple: “I uns altres contestaven:/ Jo he portat brossat./ I jo, dintre un panistre,/ una mica de colistre..."

Font: Pere Moles Aristot (2007). Els andorrans som així. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor.

Definicions: Paner gran o cove [DCVB]. / Cove [DIEC]. /Paner, cove [GDLC].

Localització: Andorra, Tremp, Tamarit de la Llitera, Pla de Lleida, Santa Coloma de Queralt, Cerdanya [DCVB].

Etimologia: D'un creuament dels mots llatins panĭstrum i panarĭu, ‘cistell, paner’ [DCVB]. / 1355; variant de panistra [GDLC].

Nota: Com a mínim a la Cerdanya, un panistre també és un "sapastre, home desmanyotat o inútil per a la feina" [DCVB].

Imatge 1: Paners i paneres [DCVB].

Imatge 2: Coves [DCVB].

gaiato

Exemple 1: "Jo sóc un petit vailet/ cansadet de tant camí/ que vinc, amb el meu gaiatet,/ a adorar Jesús diví.”

Font: Pere Moles Aristot (2007). Els andorrans som així. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor.

Exemple 2: "El viatge durava uns deu dies i en cal remarcar un costum curiós: el majoral, o pastor, portava un gaiato o tirapeu, un pal de bastó amb ganxo a la punta que feia deu pams de llargada i era d’un lluc o broca d’avellaner." [Amplio la citació al final d'aquesta entrada perquè val la pena.]

Font: Albert Pujal i Josefina Lladós (2007). La farga de cal Pal. Història d'una família andorrana. Andorra la Vella: Consell General del Principat d'Andorra. [Premi Principat d'Andorra 2006 d'investigació històrica.]

Definició: gaiata > Bastó que usen els pastors, encorbat en la seva part superior) [DIEC].

Etimologia: Forma masculina de gaiata (com en castellà cayado i cayada) [DCVB]. / [1490; del ll. vg. hispànic (baculus) *cajatus '(bastó) com un garrot', der. del ll. td. caja 'porra o garrot', amb possible influx fonètic mossàrab o aragonès pirinenc] [GDLC].

Variants: Gaiatàs, gaiatarro, gaiatet, gaiató, gaiatetxo, gaiateu, gaiatoi, gaiatot [DCVB].

Nota 1: A València, un aixarop de gaiato és una pallissa, un fart de garrotades [DCVB]. I a Mallorca es diu Gaiato i senaieta, i viure esquena dreta "al·ludint als captaires que podrien treballar, però prefereixen captar com a feina més descansada" [DCVB].

Nota 2: El diari Avui del 15 d'agost del 2008 va publicar el reportatge El pastor transhumant, en perill d'extinció, en què llegim: "En Ramon i en Joaquim descansen en un camp proper a Benavarri i a la N-230, vigilant de reüll un ramat de 1.000 ovelles i sota l'atenta mirada de dos gossos d'atura que responen nerviosos al mínim gest dels seus amos. Un petit sarró cadascú amb alguns queviures, amb un paraigua o un impermeable i el gaiato, un bastó d'uns dos metres d'avellaner amb un petit ganxo a la punta. És tot l'equipatge."

Foto: El Joaquim, pastor transhumant de Taüll. / Laurent Sansen (Avui).

Exemple 2 ampliat: "En el moment de baixar a l’Urgell, si tenia el ramat a Andorra la Vella [...], el baixava fins aigües avall de Balaguer, cap als termes on acostumaven a tenir-hi les peixeres d’hivern: Vallfogona (l’actual Vallfogona de Balaguer), els Arcs (prop de Bellvís), Grealó, Bell-lloc, Safareig i Gatén. El viatge durava uns deu dies i en cal remarcar un costum curiós: el majoral, o pastor, portava un gaiato o tirapeu, un pal de bastó amb ganxo a la punta que feia deu pams de llargada i era d’un lluc o broca d’avellaner. Quan un jove s’estrenava com a rabadà i baixava per primera vegada cap a l’Urgell, rebia el bastó amb diverses marques equidistants. A tall de ganivet, cada dia hi marcava els accidents geogràfics, topogràfics, línies simètriques entrecreuades i altres singularitats que trobava durant el camí. D’això se’n deia musicar el bastó. En anys posteriors, aquest pal li podia servir com una particular guia de carreteres i tenia altres funcions, com es veurà més endavant.
[...]
Abans d’arrencar la marxa, es posaven els trucs o les esquelles al bestiar més mans; les ovelles també es xollaven i així s’estalviaven el transport de la llana. Això tenia dos conseqüències, una de positiva i l’altra negativa. La positiva era que, un cop xollats, els animals s’alliberaven dels paràsits que podien dur a sobre, de manera que el viatge de tornada cap a Andorra el feien més còmodament perquè duien menys pes i tenien menys possibilitats d’infecció. La conseqüència negativa era que l’ovella xollada era molt més vulnerable als efectes d’una calamarsada si el ramat es trobava en una cresta de muntanya quan es desencadenava una tempesta.
Però els majorals experimentats eren com uns meteoròlegs de l’època, i podien preveure amb antelació els canvis de temps que hi hauria durant la jornada. Per fer-ho, sembla que es fiaven del pal d’avellaner esmentat abans. En part d’aquest bastó es deixava la pela o l’escorça original. Aquesta pela actua com una membrana de baròmetre que assenyala la humitat i dóna indicis, més o menys fiables, del temps que pot fer al llarg del dia. El majoral en tenia prou de tocar la pela de bon matí i saber, segons el tacte que hi trobava, si hi hauria pluja o no. Desconeixem si aquest detall té més de llegenda que de mètode científic però sí que hi ha un fons de versemblança. El pastor també havia après a intuir el mal temps, ja sigui per l’experiència o perquè les cabres ―també feien acompanyar el ramat per un escamot de cabres i crestons―, en no portar llana, són molt més sensibles al clima i amb el seu comportament esverat anuncien els canvis meteorològics."