Exemple 1: “Sí, com que no hi havii televisió, a resar lo Rosari tots, i jo m’adormiva. Lo pobre Miquel, em passave una teia fumant pel nas i prou que m’
eixoriviva.”
Font: Dones d’Andorra (Andorra la Vella: Crèdit Andorrà, 2006), p. 333. Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu.
Entrevista amb Marià Trullà.
Exemple 2: "Amb l’arribada del bon temps, el Tomàs va començar a
eixorivir-se. Com si al mateix temps que es desglaçava la neu, alguna cosa enquistada se li desglacés per dintre. Va deixar de beure, però va començar a mostrar un neguit estrany, com si la casa, la taverna i el poble sencer se li anessin fent petits, i ell no hi tingués cabuda."
Font: Collita de foc (Cossetània: Valls, 2007) de Carme Meix, p. 21.
Imatge: bonica imatge d'un gos del faraó (animaló, mamífer, carnívor, cànid, gos domèstic) ben
eixorivit o amb les orelles
eixorivides. Hem trobat la imatge a
dkimages.com.
Definicions: Revifar, despertar, revenir ["Glossari" del llibre
Dones d'Andorra, de Montserrat Ronchera i Adelaida Garcia].
Deixondir, alegrar; donar vivor, bon humor; cast.
despabilar. refl. Deixondir-se, cobrar vivor i bon humor; cast.
animarse, despabilarse [DCBV].
Exemples DCVB: "El cadellet, revifat per les moixaines i manyagueries del mosso, va començar a
eixorivir-se". "De vegades els sentits
s'eixoriveixen".
Variants:
aixerivir,
aixeribir,
aixorovir,
aixorobir,
aixirivir,
aixiribir,
eixerivir,
eixeribir,
eixirivir,
eixiribir,
eixoribir.
Etimologia: cal remetre's a la d'
eixerit (l'extensíssim article que segueix és una versió alleugerida de referències bibliogràfiques que podreu trobar
in extenso al
DCBV):
Etimologia encara incerta avui, després de diferents propostes per a determinar-la:
1. Ja l'any 1909, Juli Subak, ajuntà les formes catalanes
aixerir, aixericar i
aixeribir, en una sola, suposant-les procedents del radical llatí
ser- (que es troba en
sĕrēnŭs i
sĕresco) prefixat amb la preposició
ex-: es tractaria, doncs, d'una forma llatina
*exseritus. Aquesta opinió fou acceptada i ampliada per M. de Montoliu, qui suposava una forma llatina
*exseritus derivada de
seru ‘nit’, i trobava un paral·lel del català
eixerit en el provençal
eissernit, que segons ell procediria d'un llatí
*exserenitus.
2. Però L. Spitzer, comentant el treball de Montoliu, ja observà que no sols existeix en provençal l'adjectiu
eissernit ‘despert’, sinó també el verb
eissernir, ‘indicar’, ‘recontar’, ‘acabar’, ‘executar’, que és clarament referible a l'etimologia acceptada llatí
excernĕre, de manera que el provençal
domna eissernida correspon al francès
dame distinguée, amb la idea de distinció o separació que trobam també en l'alemany
gescheit, derivat de
scheiden ‘separar’ [en alemany existeix també el verb
schneiden, que significa 'tallar'; afegitó de D. Gálvez]. El mateix Spitzer, tornà a tractar del mot català, observant les variants dialectals
aixurit, aixorobit, aixureir-se, aixeribit, etc. i suposant que vénen d'un mot llatí
*excervicitus, del qual no dóna Spitzer el significat, però que per la forma sembla que hauria de significar quelcom semblant a ‘privat de bescoll’ (significat absurd), o almenys ‘ferit al bescoll’. Ara bé, aquest significat tan hipotètic no veiem que pugui donar fàcilment origen al significat del català
eixerit i de les seves variants.
3. Posteriorment a Spitzer hem intentat explicar [escriu Moll referint-se a un article propi]
eixerit i les seves variants com a derivacions fonètiques i semàntiques del català
eixorellar ‘tallar les orelles’, que procedeix evidentment del llatí
*exaurĭcŭlare, amb el mateix significat. No totes les formes catalanes citades [en el nostre article] tenen el mateix grau de relació amb
*exaurĭcŭlare. Les que signifiquen ‘tallar les orelles’ i ‘alçar les orelles’ (amb el significat secundari de ‘escoltar d'amagat’, que es troba en el menorquí
xoroiar) són amb tota evidència referibles directament a aquell verb llatí hipotètic. La significació de ‘despertar’, ‘deixondir’ (de la qual són derivacions els significats de ‘avivar l'enteniment’ i ‘posar-se bé d'una malaltia’) s'explica per l'acte d'alçar el cap i les orelles l'animal o persona que es desperta; i el significat de ‘fer fugir a crits’, que es troba en algunes variants de
eixerir, s'explica per l'alçament d'orelles dels animals en espantar-se per crits o menaces; probablement aquests sentits secundaris s'aplicaren primerament als animals, i després s'estengueren també a les persones. En quant a la forma, me sembla que quasi totes les variants s'expliquen satisfactòriament:
a) per metàtesi d'
eixoreiar s'és produït
xeroiar;
b) per assimilació s'és fet
eixoroiar;
c) d'
eixoroiar, per canvi de conjugació, és sortit
eixoroir;
d) per intercalació d'una
v evitadora de l'hiatus, d'
eixoroir s'ha format
eixorivir, eixerivir i
eixirivir;
e) per contaminació d'
aixecar s'ha produït un nou canvi de sufix, resultant
aixericar i
aixanicar;
f) per contaminació d'
aixorejar *exaurĭdiare, el tortosí ha convertit
eixorellar en
aixorejar;
g) la curiosa forma tortosina
aixorubejar-se sembla esser producte d'un creuament d'
aixorejar amb
aixorivir;
h) del participi
aixoroït, per canvi de sufix, s'ha format
aixorit i
aixerit (eixerit); de dobles formes en -
it i en -
eït tenim altres exemples, com
atapeït i
atapit, eixarreït i
aixerrit, esmorteït i
esmortit, etc.
Respirem, els quatre que hem arribat fins aquí, abans de procedir...
Per si no n'hi hagués prou, al GDLC encara ens proposen una altra visió etimològica:
eixorivir: format analògicament d'
eixorivit, alteració de l'antic
eixerivit, possible derivat de l'antic
eribit 'salvat', participi de
erebre, del llatí
erĭpĕre. Se'ns adreça a l'explicació etimològica de l'entrada
eixerit: s. XVII; potser d'un llatí
ex-ereptum, participi de
erĭpĕre 'deslliurar', a través d'un
*eixeret i influït pels antics
eixernit i
eixerivit.
