Font: Elvira Farràs i Muntó (1998). Ribera amunt són les boniques (Refranys i dites de l'Alt Pirineu català). Tremp: Garsineu Edicions, p. 142
Foto: El riu d'Arinsal. Vista a Panormaio.com.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 'Ribera amunt són les boniques'. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 'Ribera amunt són les boniques'. Mostrar tots els missatges
dilluns, 25 de maig del 2009
L'aigua d'Arinsal fa aixecar el pardal
dimarts, 28 d’abril del 2009
enaiguat, enaiguament, enaiguar-se
Definició d' enaiguat: Deliri molt fort que es transforma en malaltia, patida sovint pels nens petits i algunes vegades pels adults. Es dóna quan contínuament es tenen ganes de menjar un aliment en concret, que es veu, però al qual no es pot tenir accés [Hereus i cabalers, en què el mot definit és enaiguats, en plural]. / Gelós del menjar, dels acaronaments o d'altres beneficis d'un infant o animal [DCVB].
Definició d' enaiguament: 1. Enaiguadura, malaltia de les cames en el bestiar cavallí. 2. Migrament i tristesa morbosa que solen patir els infants, les dones i certs animals domèstics, originada per la insatisfacció d'un desig, especialment de menjar allò que veuen menjar a un altre [DCVB].
Definició d' enaiguar-se: Patir d'enaiguament; migrar-se amb una tristor morbosa una criatura o animal, generalment per desig de menjar allò que ha vist menjar a un altre, per enyorança del mamar, etc. (pir-or., or., occ.). «No mengis davant d'aquest nen, perquè s'enaiguaria» [DCVB]. / 4 pron 1 MED Decandir-se els infants, esdevenir trists, flacs, macilents. 2 VETER Migrar-se el bestiar quan el priven d'un bon tracte a què estava avesat [GDLC].
Definició de Fer enaiguar: és fer enveja o enyorança [DCVB].
Nota 1: Una persona enaiguada es consumeix d’enyorament, d’impaciència, desitja insistentment una cosa. I un animal enaiguat es decandeix en patir un tracte pitjor d’aquell al qual estava acostumat.
Nota 2 : Al DCVB llegim una recepta curiosa: “Un infant està enaiguat quan sent gelosia morbosa d’allò que un altre té; aquesta gelosia, quan arriba a esser una vertadera malaltia, diuen que es pot guarir donant a menjar al nen gallina negra bullida sense salsa i deixant-n’hi menjar fins que vulgui (La Seu d’U.)”.
Exemple 1: La Bienvenida em deia: "Estar enaiguat és quan una persona té un desig molt fort i no es pot aconseguir. Per curar-lo, sobretot si és un nen, es té de matar una gallina. Després s'escalda per poder plomar-la. El baf que en surt el té que respirar la persona que es vol curar. Després n'hi fas menjar un bon tall. Però això, Eulàlia, no ho diguis a ningú. T'ho dic perquè et vull bé; ets la primera persona a qui ho dic. Moltes vegades m'han preguntat: Ai, Benida, no saps pas curar l' enaiguat? Però al germà de la Carmeta el van curar així." Agost del 1978.
Font: Eulàlia Torras Elias (2008). Serrat Gros. Història d'un formatge pirinenc. Garsineu Editors 2008, pàgina 27.
Exemple 2: “Els enaiguats són una malaltia que, segons es diu, es produeix quan es té un desig molt fort i no es pot satisfer.
L’atacat d’enaiguats es torna trist i melancòlic, perd les ganes de fer res i es coneix el seu patiment perquè, quan té al davant la causa del seu desig, se la mira molt fixament amb els ulls molt tristos.
Al poble de Sispony, s’explica que, a cal Jarret, tenien una neneta anomenada Lourdes. [...] la neneta va anar emmalaltint i no volia menjar. La van baixar a Andorra al metge, [...] passaven els dies i la neneta continuava igual.
Una nit, a taula, el padrí va observar com la neneta mirava el sucre i, de sobte, se li va acudir: «La neneta té desig de dolç».
Va posar el sucre davant seu i li va donar permís perquè en mengés tant com volgués. La neneta [...] en tenia tant desig que quasi s’ennuegava. L’àvia, en veure la reacció de la neneta, va dir: «Aquesta nena té enaiguats: doneu-li tant sucre com vulgui».
L’endemà li van tornar a donar tant de dolç com va desitjar i al cap de pocs dies va estar totalment curada.”
Font: Eva Julián Adán (1997). Hereus i cabalers. Andorra la Vella, p. 243.
Exemple 3: Oració dels anaigats:
"(Es resen tres parenostres a la Santíssima Trinitat i un Credo a la mort de Nostre Senyor Jesucrist.)
Dos són els que tenen el mal pres,
tres són els que tenen dos mals,
que emparen la Verge Maria i Sant Joan.
Si tens el mal pres al matí,
a Déu t'encomano i a Sant Gaudí.
Si tens el mal pres al migdia,
t'encomano a Déu i a la Verge Maria.
Si tens el mal pres al vespre,
t'encomano a Déu i a Sant Silvestre.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Així curi aquest anaigat (afegir el nom de la persona afectada),
com aquestes paraules són veritat."
Font: Elvira Farràs i Muntó (1998). Ribera amunt són les boniques (Refranys i dites de l'Alt Pirineu català). Tremp: Garsineu Edicions, p. 172.
Definició d' enaiguament: 1. Enaiguadura, malaltia de les cames en el bestiar cavallí. 2. Migrament i tristesa morbosa que solen patir els infants, les dones i certs animals domèstics, originada per la insatisfacció d'un desig, especialment de menjar allò que veuen menjar a un altre [DCVB].
Definició d' enaiguar-se: Patir d'enaiguament; migrar-se amb una tristor morbosa una criatura o animal, generalment per desig de menjar allò que ha vist menjar a un altre, per enyorança del mamar, etc. (pir-or., or., occ.). «No mengis davant d'aquest nen, perquè s'enaiguaria» [DCVB]. / 4 pron 1 MED Decandir-se els infants, esdevenir trists, flacs, macilents. 2 VETER Migrar-se el bestiar quan el priven d'un bon tracte a què estava avesat [GDLC].
Definició de Fer enaiguar: és fer enveja o enyorança [DCVB].
Nota 1: Una persona enaiguada es consumeix d’enyorament, d’impaciència, desitja insistentment una cosa. I un animal enaiguat es decandeix en patir un tracte pitjor d’aquell al qual estava acostumat.
Nota 2 : Al DCVB llegim una recepta curiosa: “Un infant està enaiguat quan sent gelosia morbosa d’allò que un altre té; aquesta gelosia, quan arriba a esser una vertadera malaltia, diuen que es pot guarir donant a menjar al nen gallina negra bullida sense salsa i deixant-n’hi menjar fins que vulgui (La Seu d’U.)”.
Exemple 1: La Bienvenida em deia: "Estar enaiguat és quan una persona té un desig molt fort i no es pot aconseguir. Per curar-lo, sobretot si és un nen, es té de matar una gallina. Després s'escalda per poder plomar-la. El baf que en surt el té que respirar la persona que es vol curar. Després n'hi fas menjar un bon tall. Però això, Eulàlia, no ho diguis a ningú. T'ho dic perquè et vull bé; ets la primera persona a qui ho dic. Moltes vegades m'han preguntat: Ai, Benida, no saps pas curar l' enaiguat? Però al germà de la Carmeta el van curar així." Agost del 1978.
Font: Eulàlia Torras Elias (2008). Serrat Gros. Història d'un formatge pirinenc. Garsineu Editors 2008, pàgina 27.
Exemple 2: “Els enaiguats són una malaltia que, segons es diu, es produeix quan es té un desig molt fort i no es pot satisfer.
L’atacat d’enaiguats es torna trist i melancòlic, perd les ganes de fer res i es coneix el seu patiment perquè, quan té al davant la causa del seu desig, se la mira molt fixament amb els ulls molt tristos.
Al poble de Sispony, s’explica que, a cal Jarret, tenien una neneta anomenada Lourdes. [...] la neneta va anar emmalaltint i no volia menjar. La van baixar a Andorra al metge, [...] passaven els dies i la neneta continuava igual.
Una nit, a taula, el padrí va observar com la neneta mirava el sucre i, de sobte, se li va acudir: «La neneta té desig de dolç».
Va posar el sucre davant seu i li va donar permís perquè en mengés tant com volgués. La neneta [...] en tenia tant desig que quasi s’ennuegava. L’àvia, en veure la reacció de la neneta, va dir: «Aquesta nena té enaiguats: doneu-li tant sucre com vulgui».
L’endemà li van tornar a donar tant de dolç com va desitjar i al cap de pocs dies va estar totalment curada.”
Font: Eva Julián Adán (1997). Hereus i cabalers. Andorra la Vella, p. 243.
Exemple 3: Oració dels anaigats:
"(Es resen tres parenostres a la Santíssima Trinitat i un Credo a la mort de Nostre Senyor Jesucrist.)
Dos són els que tenen el mal pres,
tres són els que tenen dos mals,
que emparen la Verge Maria i Sant Joan.
Si tens el mal pres al matí,
a Déu t'encomano i a Sant Gaudí.
Si tens el mal pres al migdia,
t'encomano a Déu i a la Verge Maria.
Si tens el mal pres al vespre,
t'encomano a Déu i a Sant Silvestre.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Així curi aquest anaigat (afegir el nom de la persona afectada),
com aquestes paraules són veritat."
Font: Elvira Farràs i Muntó (1998). Ribera amunt són les boniques (Refranys i dites de l'Alt Pirineu català). Tremp: Garsineu Edicions, p. 172.
dimarts, 21 d’octubre del 2008
Ribera amunt són les boniques; ribera avall ja no ho són tant; a la Seu, les serafines, i a Ciutat, la flor del ram
.
Font: Elvira Farràs i Muntó (1998). Ribera amunt són les boniques (Refranys i dites de l'Alt Pirineu català). Tremp: Garsineu Edicions.
Nota 1: Ciutat és el nom amb què es coneix popularment el nucli de Castellciutat (la Seu d'Urgell, Alt Urgell) i Ribera es refereix als pobles de la riba del Segre.
Nota 2: Una persona serafina és una persona de gran bellesa [DCVB]. Variants ("aplicat sobretot a infants o a estimades, com a nom de gran amor): serafinet, serafineu, serafinó, serafinoi, serafinoí, serafínoiet, serafinoïnet" [DCVB].
Refrany semblant: "Costa amunt la flor del lliri, costa avall la flor del ras, costa amunt les més boniques, costa avall ja no ho són tant. Ribera amunt són les boniques, ribera avall ja no ho són tant, a la Seu les serafines, i a Castellciutat la flor del ram. A Oliana són els que llauren, a Nargó porten el jou, a Organyà la clavilla, les mosses del carrer Nou."
Crítica de l'obra a càrrec de Víctor Pàmies: "És un recull temàtic de refranys i dites de l'Alt Pirineu català, recollides a través d'informants d'allà. També recull algunes cançonetes, dites tòpiques, malnoms, oracions i formuletes. [...] No té menció de bibliografia, cosa que trobem a faltar, i té una introducció prou interessant de Ramona Violant. [...] Especialment interessants les dites, dicteris i cançonetes geogràfiques, com també els malnoms dels habitants d'aquestes contrades: són dites molt concretes de difícil localització si no són recopilades en reculls locals com el present. També cal destacar que els més de 4.000 refranys que recull Elvira Farràs en aquest recull poden rebre l'etiqueta geogràfica de 'dits o sentits a l'Alt Urgell', perquè els ha recopilat durant anys d'informadors diversos de la zona."
Imatge 1: Portada del llibre Ribera amunt són les bonqiues.
Imatge 2: Caramelles a Ciutat (o Castellciutat). Portada de Les mesures, el setmanari de l'Alt Urgell (del 2 al 8 de maig del 2008).
Font: Elvira Farràs i Muntó (1998). Ribera amunt són les boniques (Refranys i dites de l'Alt Pirineu català). Tremp: Garsineu Edicions.
Nota 1: Ciutat és el nom amb què es coneix popularment el nucli de Castellciutat (la Seu d'Urgell, Alt Urgell) i Ribera es refereix als pobles de la riba del Segre.
Nota 2: Una persona serafina és una persona de gran bellesa [DCVB]. Variants ("aplicat sobretot a infants o a estimades, com a nom de gran amor): serafinet, serafineu, serafinó, serafinoi, serafinoí, serafínoiet, serafinoïnet" [DCVB].
Refrany semblant: "Costa amunt la flor del lliri, costa avall la flor del ras, costa amunt les més boniques, costa avall ja no ho són tant. Ribera amunt són les boniques, ribera avall ja no ho són tant, a la Seu les serafines, i a Castellciutat la flor del ram. A Oliana són els que llauren, a Nargó porten el jou, a Organyà la clavilla, les mosses del carrer Nou."
Crítica de l'obra a càrrec de Víctor Pàmies: "És un recull temàtic de refranys i dites de l'Alt Pirineu català, recollides a través d'informants d'allà. També recull algunes cançonetes, dites tòpiques, malnoms, oracions i formuletes. [...] No té menció de bibliografia, cosa que trobem a faltar, i té una introducció prou interessant de Ramona Violant. [...] Especialment interessants les dites, dicteris i cançonetes geogràfiques, com també els malnoms dels habitants d'aquestes contrades: són dites molt concretes de difícil localització si no són recopilades en reculls locals com el present. També cal destacar que els més de 4.000 refranys que recull Elvira Farràs en aquest recull poden rebre l'etiqueta geogràfica de 'dits o sentits a l'Alt Urgell', perquè els ha recopilat durant anys d'informadors diversos de la zona."
Imatge 1: Portada del llibre Ribera amunt són les bonqiues.
Imatge 2: Caramelles a Ciutat (o Castellciutat). Portada de Les mesures, el setmanari de l'Alt Urgell (del 2 al 8 de maig del 2008).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)