asclar / ascla

asclar

Definició: Trencar a bocins una cosa sòlida, fer-ne ascles (Cat., Val.); cast. astillar [DCVB].

Etimologia: Format damunt ascla, del llatí vulgar *ascla, originàriament *astŭla, variant d' astĕlla (per canvi de sufix diminutiu), mateix significat [DCVB].

Nota: Segons Manel Riera i Riera, La llengua catalana a Andorra, p. 130, asclar és "partir un tió en 2, 3 o 4 parts -ascles-, normalment mitjançant un tascó i una massa o amb l'escoda" o "esquerdar una paret".

Exemple: L'altre dia vam anar a una festa d'aniversari d'un amic del meu fill Nahum [parla el vistaire Gálvez], a la Seu d'Urgell. Trencaven l'olla. Quan van esberlar una olla sense acabar-la de trencar del tot una espectadora va dir "ja l'han asclada!"

ascla

Definició: Estella grossa de fusta o d'altra matèria sòlida (Cat., Val.); cast. astilla.

Locucions: a) Esser de mala ascla: esser home de males idees o de mala intenció (Castelló). b) Bufa-li un ull, que té una ascla!: significa que una cosa ja no té remei (val.).

Refranys: a) «Qui té tronc, fa ascles» (Diccionari Labèrnia). b) «Una ascla no fa foc, ni dues tampoc» (Diccionari Labèrnia).

Nota: Segons Manel Riera i Riera, La llengua catalana a Andorra, p. 130, ascla és "estella grossa", "tros de tió tallat de dalt a baix" i "clivella d'una paret".

asclat

Nota: Segons Manuel Anglada, Arrels d'Andorra, p. 324: asclat: estellat, obert pel llarg. General a Andorra i (AU). Apareix en diversa toponímia andorrana.

Foto: Presa al poble de Toloriu per Marià Cerqueda.

macarulla, bacarulla

Exemple: "A Ordino, una macarulla és una pinya de pi. Així ho reflecteix el DCVB. És una paraula ben maca, no trobeu?"

Font: Comentari de Lurdes Riba Font, que va apadrinar el mot al web Reserva de paraules.

Nota 1: Lurdes Roba Font té una botiga que es diu Macarulla (a la imatge, on es veu clarament la macarulla).

Definicions: Pinya de pi o avet (i de blat de moro) [Riera, 1992]. / 1. Agalla de roure (St. Joan les A., Ripoll, Solsona, Organyà, Bassella, Guissona, Artesa, Vistabella); cast. agalla. 2. Pinya de pi (Ordino) [DCVB].

Nota 2: Al llibre Arrels d'Andorra, de Manuel Anglada i Ferran (Editorial Andorra, 1993), hi trobem els mots macarulla i bacarulla com a aquivalents de pinya. En una nota a peu de pàgina llegim que "a les actes del Congrés de l'Atlas Linguarum Europae (Vall d'Aosta, Saint-Vincent, dies 6-7-8 juny 1989) hi és estudiat el nom de pinya, entre altres, en lliçons molt interessants. El llatí vaccam ha donat allí vatse i vatcha. Les localitats aostanes de Saint-Oyen, Quart i Ayas tenen tres respostes per deginar la pinya: vatchuola, vouatchon i vatcheroda, respectivament. Els nois i noies que guardaevn vaques als prats veïns jugaven a 'ramats' amb les pinyes. Els mots bacarulla i macarulla són diminutius de vaca, com ho són els apel·latius del reto-romax explicats. A Cardós (Pallars Sobirà) hi és viu bacarulla (veg. P. Coll, El parlar del Pallars, pàg. 34).

Foto: Tal com recullen el GDLC, el DIEC i la primera accepció del DCVB, les macarulles també són "aquesta mena de boles tan vistoses, que sovint pengen de les fulles dels roures i que solen fer de 2 a 3 cm de diàmetre, de vegades hom creu que són els fruits d’aquests arbres. També s’anomenen ballarucs (o ballarugues), i anys enrere la quitxalla les replegava per jugar. En realitat, les macarulles formen part d’un grup molt ample d’estructures anormals dels teixits de les plantes, que es desenvolupen per la reacció a la presència d’un organisme inductor, que pot ser una planta o animal (sovint un insecte). Adopten formes molt diverses i es produeixen en una vintena de gèneres vegetals, distribuïts en sis famílies, i molt especialment als roures. En castellà s’anomenen: agallas, cecidias, bogallas, gállaras, abayucos..." Vist a "La vida secreta de les macarulles", del web Llobregós.net.

deu-hores

Exemple: "Rovellons, fredolics, ceps, potes de rata i greixes són visitants tardans de les nostres obagues altes. Quan, sortint a punta de dia amb el cistell i un mossec per fer deu-hores, vas pujant per corriols i canals, tot fent marrada, tens temps de rememorar vells topònims com la font del Pi, la plana del Grau, el coll de les Cases, la coma Aubosa o l’Ensegur, noms gravats en el tupí dels nadius i que eren fruit de la imperiosa necessitat d’indicar el lloc on feia la girada el bestiar, on les gàubies eren més teioses o els bolets més grassos."

Font: Albert Pujal (2007). "La tardor", article creat per l'autor amb motiu del primer Dictat nacional d'Andorra.

Definició: Menjada lleugera acompanyada d'una tímbola de vi, que els treballadors del camp fan devers les deu o les onze del matí per descansar de la feina i cobrar forces per a continuar-la fins a migdia (Cerdanya, Plana de Vic, Ribagorça, Pallars, Pla de Lleida, Pla d'Urgell, Cast.) [DCVB].

Nota 1: Segons l’Albert Pujal, “a les sis del matí es matava el cuc amb aiguardent de Valls i no es menjava res més fins a les deu-hores”.

Nota 2: Al glossari del llibre Calvinyà, ara fa temps, Josep M. Troguet escriu deu hores, amb aquesta significat: "Parada entre l'esmorzar i el dinar per menjar una mica de xocolata, fruits secs, codonyat, pa amb mel, sempre acompanyat d'un trops de pa i un trago de vi."

Nota 3: Al glossari del llibre Arrels d'Andorra, Manuel Anglada escriu deuhores, amb aquesta definició: "Les deu del matí, hora de fer una menjada (AU), (PS)." AU vol dir Alt Urgell i PS, Pallars Sobirà, o sigui, paraula sentida en aquestes comarques, a més d'Andorra.

Nota 4: Seguint el fil de la nota anterior, hem trobat un testimoni de Llessui (Pallars Sobirà) que feia deu-hores quan era xollador: "Jo, sempre feia el mateix, agafava una mica de pa i me’l sucava de vi, me’l menjava i un trago de vi i a xollar! Però n’hi havia que agafaven un got, doncs cada un en teníem un, i s’hi posaven mig got d’anís i mig de vi. A deuhores ja n’hi havia algun que ballava el contrapàs! Després arribava l’esmorzar, bé... menjàvem tot lo dia, després fèvom deuhores i dinar, allà a les dotze o la una." Entrevista amb Àngel Torres Canut, de cal Ventura de Torre de Llessui, que té més de 80 anys. Vista a la El portarró (hivern-primavera 2008), la revista del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Nota 5: Al llibre Història agrària dels Països Catalans (Edicions Universitat, Barcelona, 2004) es diu: "Diverses informacions del segle XIX ens donen com una cosa natural l'organització dels àpats en quatre menjades principals: esmorzar, dinar, berenar i sopar, que en els moments de màxima activitat agrària es converien en cinc o sis, amb una 'beguda' i una mica d'aliment sòlid en iniciar l'activitat a primeres hores del matí i una altra ingesta després d'esmorzar, que en algunes comarques s'anomenava 'deu-hores' perquè s'acostumava a fer al voltant de les deu del matí."

pessó / peçó

Exemple: "Al costat de la casa principal s’hi localitzava el cobert, conegut igualment com l’era de casa o el paller. En el cas d’Ordino el nom genèric és era i la formaven una cort a la part inferior i una zona coneguda com a pessó, on es guardava l’herba, a la part superior. A vegades les dos parts estaven comunicades per una escala interior, mentre que en d’altres calia vèncer el desnivell a través d’una callissa, o callís, exterior."

Font: Albert Pujal i Josefina Lladós (2007). La farga de Cal Pal. Història d'una família andorrana. Andorra la Vella: Consell General del Principat d'Andorra. [Premi Principat d'Andorra 2006 d'investigació històrica.]

Definició: Munt, multitud de coses. [DCVB] [Ni el diccionari normatiu ni el de l'Enciclopèdia no recullen aquest mot.] Un pessó (o peçó) és, entre altres coses (a la Franja també és un mugró), un munt, una pila, una gran quantitat de coses: un pessó de cols, un pessó d’herba, etc. L’OnCat (V: 213-214) indica que pessó s’utilitza sobretot quan és un munt d’herba; i que, en el cas del topònim els Pessons, té raó de ser perquè semblen munts d’herba. Rosalia Pantebre (El parlar d'Andorra, 1997) recull l'accepció que esmenten Pujal i Lladós: 'Herba dallada, seca i pitjada, guardada a l'era com a reserva per a l'hivern (segons Marquet)'. A Manuel Anglada (Arrels d'Andorra) trobem la mateixa definició, fil per randa.

Localització: Andorra, ap. Aguiló Dicc. [DCVB]

Nota 1: “Damunt son front llueixen/ los dotze estanys Pessons, corona hermosa/ que de brillants i gemmes li ofereixen/ aqueixes cines on lo cel reposa;/ corona d’Ariana esplendorosa/ que, del zenit despresa,/ quedà entre terra i cel aquí suspesa.”

Jacint Verdaguer. Canigó. “Cant XII. La Creu del Canigó. L’ermità de Meritxell”.

Nota 2: “Los Pessons són una vintena d’hermosíssims viots i estanys de diferentes mides, que enviant-se l’aigua de l’un a l’altre, volten un enherbat turó, mig abrigat de pins i rodhodendron, mirador des d’on se veuen nàixer i allunyar-se per graons de llacs los dos rierons, que enfeixen més avall ses pures aigües. És un rosari d’estanys unit pel fil d’argent del Valira oriental, que allí té son bressol, i d’allí trau les granítiques pedres valirenques que, en dies de quimera, sembra pels camps de la Seu d’Urgell i Oliana.”
Jacint Verdaguer. Canigó. “Notes. Cant XII. 2”.

Nota 3: El topònim Pessons, gran circ d’estanys separats per turons cònics (Encamp, Andorra), prové, segons Coromines i altres fonts, de la forma cònica d’aquests mateixos turons, una forma semblant a la d’un pessó, per exemple, d’herba.

Nota 4: A pessons és una locució que significa 'en gran nombre'. Exemple: Les truites hi eren a pessons.

Nota 5: Apessonat -ada significa 'agarberat, amuntegat' (Pantebre, 1997). Antoni Morell fa servir l'adjectiu apessonades a l'obra Set lletanies de mort.

Nota 6: Sembla que pessó està relacionat amb peça. Caldria escriure peçó en comptes de pessó en frases com Hi havia un peçó d’herba i, doncs, els Peçons? L’OnCat és partidari d’escriure els Pessons, potser per tradició.

Foto: Estany dels Pessons, vist des de l'estany de Montmalús.