Font: Jesús Pallarés i Bach (2002). Fusta de boix (Can Boix, 1793-1992). Peramola: Edició a cura de l'autor.
Definició: Fadrí que va a vistes per tractar de festejar o de casament. [DCVB] [Ni el diccionari normatiu ni el de l'Enciclopèdia no recullen aquest mot.]
Definició audiovisual: A càrrec de Felip Vendrell. Vista a Edu3.cat.
Etimologia: Derivat de vistes. [DCVB]
Localització: Plana de Vic, Urgell, Ll. [Lleida?], Segarra. [DCVB] [Però és evident que al Pirineu també hi havia vistaires.]
Nota 1: La magnífica revista Àrnica, del Consell General de les Valls d'Àneu, té una secció amb el nom de Lo vistaire.
Nota 2: A sota de la dedicatòria del llibre podem llegir: "El boix sempre és boix, abans no es blega es trenca."
Nota 3: Als vistaires els convidaven a pa i llonganissa, que al Pallars i a Os de Civís, com a mínim, s'anomena xolís del vistaire. Al bloc de Jaume Fábrega llegeixo: "no olvide los auténticos must: la botifarra de fetge (de hígado), exquisita elaboración que supera a algunos de los mejores patés, y la de llengua, esta presente a trozos o espectacularmente entera y dulcemente arropada por la carne picada y condimentada y que según Terneci Moix, en la comarca pirenaica del Pallars (xolís del vistaire) tienen un componenente fálico".
Nota 4: L'escriptor Josep Iglésies i Guizard és autor de l'obra de teatre El vistaire (1920). El David Gálvez Casellas m'informa molt amablement que el mateix Iglésies és autor d'unes Corrandes segarrenques (1925) en què també trobem un vistaire:
CXIII
Quan l' hereu de câl Marçal
se 'n và anâ a fè de vistaire (17)
el futur sogre va dir:
-Quin perdigot més ratxaire!
17: «Vistaire»: Altra hermosa costum. «Vistaire» es el que va a «vistes» d'una donzella. Es clar que també podria anar a «vistes» d'una vídua, empero la bella costum no s'es feta pels víduus i perdria la seva gentilesa si'n volgués fer una parodia un «doblador de matrimonis».
Nota 5: El David Gálvez Casellas diu: "Jo em pensava que al Pirineu andorrà o l'Alt Urgell aquesta funció de mediador entre famílies allunyades la feia tradicionalment el fuster. S'allotajava en una casa mentre hi feinejava i així veia com eren de rics o pobres, quines noies en edat de casar hi havia, quines podien ser les condicions per aquest o aquell tracte... M'ho tornaré a mirar, perquè la veritat és que no sé d'on vaig treure la dada." Mira-ho, mira-ho.
