pantigana

Fotos: Dues imatges d'una pantigana.

Exemple 1: "La dona-pantigana

El dia de la festa major de la Guàrdia d'Ares, es presentà al ball de nit una mossa forastera. Anava sola, sense amigues ni acompanyant, i ningú del poble podia donar raó d'on havia sortit, ja que no era al ball de tarda i, pel que semblava, aquella nit no havia sopat a cap casa d'Ares. La xicota feia un pam de goig. Espigada de cos, bufona de cara, i mudada amb un vestiot vermell que li queia molt bé, semblava un pom de flors. Dreta davant del pedrís de les mosses, esperava que algun xicot la tragués a ballar. Els fadrins del poble li donaven reüllades des de l'altre cap de la plaça, però vap d'ells gosava d'atansar-se-li.

Per fi, l'hereu de cal Múrcio li va demanar un ball i la forastera va acceptar complaguda. Un cop van ser al mig de la plaça, la balladora se li va arrapar al coll com una paparra. I que en sabia de fer anar els peus i de giravoltar, a fe de Déu: Com si en tota la vida no hagués fet altra cosa que ballar!. Al cap d'uns quants balls, ella li va dir:

-Me n'he d'anar, em vols acompanyar a casa?

-De quin poble est? -va preguntar el ballador.

-Sóc de Tragó.

-De Tragó? -es va estranyar el xicot-. Si fa molts anys que ja no hi viu ningú!

-Em vols acompanyar a casa, o no?

Van abandonar la plaça, sota la mirada maliciosa de vells i joves. Quan feia una mica que caminaven, es van aturar per descansar sota un roure. L'aire fresc de la matinada els portava de lluny la música de festa major. Els joves-tots dos ho desitjaven- van acostar-se els llavis i es van fer un petó passional. Al mig del bes, el xicot va quedar esfereït: la seua balladora s'habia convertit en una pantigana horrible, tan gran potser com una vaca. El monstre, que li havia foradat la carn amb les seues enormes pinces, el tenia engrapat pel llavi i començava a arrossegar-lo per terra, entre mates de rebolls i argelagues. Al cap d'una estona, el va deixar mig estramordit, ple d'esgarrinxades per tot el cos.

-Encara que et matés, no et faria tan mal com tu m'has fet a mi -va dir la pantigana.

-Jo? -va fer el jove- si no et conec.

-Ja t'he dit que sóc de Tragó. Fa molts anys, el bestiar de casa vostra donava dany contínuament als trossos del meu poble. Ho peixia tot, sense respectar horts, sembrats ni arbres fruiters. Avorrits de tot, la gent van abandonar el poble i se'n van anar vora Peramola, on en van fundar un altre amb el mateix nom de Tragó.

-Sempre havia sentit que la gent de Tragó se'n va anar per culpa de la fenollada -va dir el xicot.

-Sí, també, vam fumbre el camp per la fenollada. Aquesta herbota va envair les feixes de conreu i no la vam poder aturar. Però les ovelles de casa vostra encara eren pitjors!

La pantigana va enganxar de nou l'hereu de Múrcio pel llavi i el va passejar a rossegons per damut de punxes i de llenasques. Aviat, a causa del dolor de les ferides, el xicot va perdre el món de vista.

Uns dies més tard, va tornar en si a la font de la Torreta, prop del Roc de les Gralles. Va tornar a la Guàrdia on va trobar tot el poble alarmat per la seua misteriosa desaparició. El noi va contar toy el que li havia passat amb la dona pantigana, i perquè el creguessin, mostrava les cicatrius que les pinces del monstre li havien obert al llavi superior. Tota la vida hi va tenir les marques."


Font: Pep Coll. "La dona-pantigana", al llibre Montanyes maleïdes. Editorial Empúries, pàgines 389-391.

Exemple 2: "Encara que no exactament, la diferenciació entre ortòpters d'antenes llargues (ensífers) i d'antenes curtes (celífers) s'ajusta bastant bé al criteri popular que ha establert la desigualtat entre pantiganes o saltamartins (també anomenats saltirons, saltirecs o saltarells) d'una banda i llagosts de l'altra. en funció bàsicament de la natura més gràcil dels primers. No obstant això, aquesta convenció es veu dificultada per la reduïda difusió geogràfica dels primers d'aquells termes i per la vulgarització que s'ha fet - mitjançant el paper imprès- del terme llagosta verda aplicat als tetigònids."

Font: Història natural dels Països Catalans. Volum 10. Artròpodes II. Capítol 9. Els ortòpters ensífers: grills, saltamartins o pantiganes, cadells i someretes. Pàgina 165.

Exemple 3: "Una plaga de pantiganes es manifestava cada estiu des d’uns quants anys ençà i destruïa una bona part de la collita de blat, d’herba i d’aufals. Aquell any, el flagell es va presentar a la cita amb la voracitat acostumada."

Font: Rosalia Pantebre (2004). "Pantiganes a Argolell". A: Per temps vell, al Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autora, p. 33.

Definició: El DCVB defineix pantigana com a llagost gros i verd (Locusta viridissima), que arriba a tenir fins a 10 cm de llargària.

Nota 1: Tal com es mostra en l'exemple 2, aquesta definició no és del tot correcta, ja que les pantiganes pertanyen als ortòpters ensífers, i les llagostes, entre les quals hi ha la Locusta viridissima , pertany a l'ordre dels celífers. Una de les distincions que fa el saber popular entre llagostos i pantiganes afirma que les darreres són panxudes. Pantebre (Per temps vell, al Pirineu) diu que és una "cigala, mena d’insecte del tipus llangost però més gruixut".

Nota 2: Victòria Bagués Faus m'explica que de petita enjovava pantiganes, com a distracció. Per fer-ho n'agafa un parell, i com a jou feia servir herba civadera, o una altra classe de planta flexible i prou resistent. D'aquesta manera els insectes avançaven paral·lelament, com un jou de bous. A la herba hi lligaven una petita canya, a mena d'arreu, i deixaven trescar els animals una bona estona. Això no era possible amb els llagosts perquè saltaven massa i el jou no es mantenia estable.

esfarnegar

Exemple: "A Argolell, durant una tirallonga de decennis, no s’han vist pantiganes a les terres de conreu. Fins fa poc, i només a l’estiu, algunes gosaven envair la carreter de Sant Joan Fumat [...]; cada vehicle que hi transitava en matava unes quantes, i d’altres germanes s’hi afanyaven per contemplar les difuntes, fins a ser igualment esfarnegades."

Font: Rosalia Pantebre (2004). "Pantiganes a Argolell". A: Per temps vell, al Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autora, p. 33.

Definició: Esclafar [DIEC, GDLC i La llegua catalana a Andorra]. Al DCVB no hi surt.

Variants: Esfarregar, segons Riera.

Etimologia: Derivat sincopat, esfar(i)negar, de esfarinar, derivat de farina [GDLC].

Nota 1: A El parlar d'Andorra, de Rosalia Pantebre, no hi ha entrada per a esfarnegar, però sí per a esfarregar: "v. Esclafar, esfarnegar (segons Riera)".

Nota 2: És una de les paraules apadrinades arran de la iniciativa Reserva de paraules. Els padrins en diuen això:

• Dolors Caubet Sansa. "Jo tinc 91 anys i els meus pares (Andorra i l'Alt Urgell) l'utilitzaven molt. Per exemple: Han esfarnegat un gat a la carretera."


• Ignasi Camps Ausàs: "Es diu a Andorra. Sona bé i m'agrada molt."


• Teresa Barrera Colillas: "Simplement perquè és una paraula que sempre m'ha fet molta gràcia. Trobo que la sonoritat de la paraula s'adiu amb el significat. Esfarnegar vol dir 'esclafar'."

Nota 3: Al meu poble estic molt acostumat a sentir aquest verb, sobretot pels gats que queden esfarnegats a la carretera. Al Pla encara és un verb ben viu.

Imatge: Un gat una miqueta esfarnegat.

grius

.

Exemple: "La pasta del llimac li va deixar sobre la pell un llac llefiscós, repel·lent. Passaven les hores. La substància esfarnegada donava grius d'angúnia al Josep. No ho hauria volgut mirar però la seva vista hi tornava constantment."

Font: Rosalia Pantebre (2004). "Treure les berrugues". A: Per temps vell, al Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autora, p. 49

Definicions: Esgarrifances [DCVB]. / Tremolí, calfred. Ex.: Tenir grius de fred [El parlar d'Andorra]. / Usat només en plural 'esgarrifança de fred, calfred' [La llengua catalana a Andorra].

Localització: Vall Farrera [DCVB]. A Andorra, a l'Alt Urgell i al Baridà també es diu.

Etimologia: Desconeguda (cf. Coromines Card. 294) [DCVB].

Nota 1: Manel Riera i Riera (La llengua catalana a Andorra) ens dóna com a exemples: "Unes grius de fred (especialment quan algú no es troba bé), Tenir grius de fred (tremolar)". També ens remet a la localització de la Vall Ferrera; i en una nota diu: "Cf. [confronteu] GRÍFIA 'esborronada de fred', al Pallars; GRÍFIOS DE FRED, a Espot".

Variants: grífia (al Pallars, segons Riera), grífios (Espot, segons Riera).

Nota 2: No sé si es fa servir el substantiu grius tot sol. Jo sempre l'he sentit amb el complement de fred, però a l'exemple veiem que també acompanya altres substantius. Els exemples del DCVB són: "L'Alícia, entenebrida, sentí un grius de fred, Roig Flama 209. Un griu de fred passà pel seu cos capolat, ibid. 85."

Nota 3: La cerca al Google de grius de fred ens dóna pocs resultats. Dos al llibre de contes Ànimes atuïdes (1921), de l'escriptor Josep Roig i Raventós (Sitges, 1883 - Barcelona, 1966):

• "En sentir la porta, va anar per obrir i En Martí quan sentí la remor dels passos que s'atansaven, va cridar ple d'emoció: -Sóc En Martí!- i la dona sentint uns grius de fred, obri de sobte encuriosida. En Martí se li agenollà amb el seu fill i trèmolós d'emoció exclamà: -¡Sóc teu per a sempre! Perdona'm!"
• "En Martí sentí uns grius de fred i no pogué picar de mans, romangué enternit sense saber per què."

Nota 4: [Escriu Marc Cortès] Lo vistaire David Gálvez Casellas té una teoria sobre el tema, perquè l'ha estudiat força "amb referència a megalitisme a Andorra. En relació, concretament, amb l'Alt del Griu. Griu vindria de grifó (l'animal mitològic). En folklore popular s'assimilava el griu al drac i aquest al diable. En el cas de l'Alt del Griu una primera teoria eplicativa de l'origen del topònim fóra que la forma del pic s'assembla a la del cap de la bèstia i d'aquí el nom o que sigui molt dret (griu es relaciona amb 'eriçar-se, estar dret'). L'altra possibilitat quant a origen és que s'assimilés el lloc a algun element màgic o llegendari o la sospita que el dimoni rondés per allí en alguna de les seves manifestacions. De fet, ara penso que hi ha llegendes pirinenques que expliquen que la gent creia que si se'ls posaven els pèls de punta era perquè per allí rondava el diable. Aquí hi hauria una possible conexió entre tenir o sentir un griu o els grius i tenir fred, angúnia, por, etc."

Foto: El senyor Noguer de l'Ansola, al Pla de Sant Tirs. La foto és de la Josefina Lladós, que espero que no em denunciï.

Nota 5: [Escriu lo vistaire David] Quan fa uns dies vaig explicar al Marc Cortès que probablement el griu de tenir grius de fred provenia de grifó, va proposar que potser estés emparentat amb esgarrifança o esgarrifar. Jo tenia la sospita que tenir grius estava relacionat amb tenir els pèls drets o eriçats. Vaig començar a mirar d’establir connexions etimològiques o semàntiques. Més tard, arran d’una petició d’aclariment per part del lector del blog Felquera, que no veia com la paraula grifó es podria transformar griu [la pèrdua de la -f- intervocàlica no li semblava lògica], vaig publicar uns comentaris que ara miraré d’endreçar una mica:

En primer lloc, trobem que griu té les variants grif o grifó en català. La meva impressió era que grif ha de ser la forma que dóna pas directe a griu, per lògica fonètica. Potser vingués de griphus i s’anés alterant en la següent cadena grifó / grifo> grif > griu? Busco què diuen els diccionaris d’esgarrifança per veure si hi ha algun griu / grif involucrat:

esgarrifança

Definició: Acte i efecte d'esgarrifar; tremolor amb impressió de fred; estremiment causat pel fred, per la febre, per una emoció molt forta; cast. espeluzno, escalofrío [DCVB].

Sinònims: esgarrif i escarrufament [DCVB]. Com que esgarrif sona lleugerament proper a grif, el busco:

esgarrif

Definició: Esgarrifança [DCVB].

Sense cap nota etimològica al peu, sembla que entro en terreny erm... Abans d’abandonar del tot, se m’acut mirar el verb esgarrifar:

esgarrifar

Definició: 1. Causar estremiment o tremolor convulsiu com efecte del fred, de la febre, d'un soroll estrident, d'una emoció intensa; cast. espeluznar, escalofriar, estremecer. Esgarrifar-se: tenir tremolor convulsiu per efecte del fred, de la febre, d'una emoció intensa, etc.; petar de dents (or., occ., val.). || 2. Fer demostracions excessives i sorolloses d'horror, de por, d'admiració (val.); cast. hacer aspavientos. || 3. Esquitxar; cast. salpicar [DCVB].

La tercera accepció sembla l'única que no té res a veure amb els grius que nosaltres investiguem aquí.

Sinònims: aborronar, esborronar.

Variants: escarrifar i escarrufar.

Etimologia: desconeguda. La variant escarrufar sembla relacionable amb el radical d’arrufar, però l'element inicial esc- resulta obscur. Tal vegada cal partir d'una base onomatopeica garrif- o carrif (carruf-); potser calgui considerar esgarrifar com una variant de grifar [DCVB].

Aquesta darrera explicació (el subratllat és meu) em sembla molt interessant d’investigar més a fons.

grifar

Definició: Sentir gran impaciència, estar neguitós per una cosa que s'espera i no ve (Mall., Men.); cast. derretirse, repudrirse. Fer grifar algú: fer-li perdre la paciència, fer-li passar moltes rabiades (Men.) [DCVB].

Malgrat que jo no sé veure d'entrada relació semàntica entre aquest grifar i esgarrifar-se o tenir grius, la busco: potser el grifar balear tingui a veure amb frissar, estar dret, anar d'una banda a una altra de pura impaciència (com un griu?).

Etimologia: relacionable amb el castellà grifar, 'eriçar, esgarrifar' [DCVB].

Aquí sí que estem començant a rascar el moll de l’os. El més sensat sembla buscar què diuen sobre grifar al diccionari de la RAE.

grifarse

1. Empinarse, enarmonarse, ponerse en pie. 2. [Costa Rica] Tener la carne de gallina. 3. [Costa Rica] Drogarse con marihuana [RAE].

Amb això ens despedim de la secció "diccionaris" de la present nota 5. Una mica més de teca i tanquem la barraca:

Remenant per Internet trobo que Alonso Zamora Vicente escriu al llibre Lengua, literatura, intimidad (article "Gabriel Miró hacia el esperpento"):

Dos mujeres, la señorita Galindo y la señora Monera, van a la tertulia de las Catalanas. Y ya van por la calle «grifadas de honestidad». En la voz «grifadas» se nos agolpa un gesto de pura cohetería, pero no solamente verbal, sino honda, traspasada a lo más escondido del espíritu. Grifar, llevar grifos, «llevar el pelo alborotado», se usó en la lengua clásica con valores siempre próximos a «cabeza que recuerda la de un grifo, animal mítico», pero hoy se va arrinconando a comarcas laterales o dialectales. En el Levante murciano y alicantino (y en la Mancha albaceteña) es voz que encierra una idea de anormalidad: «llevar el pelo alterado, erizado por peleas, desaseo, etc.». Acarrea una serie de connotaciones con la idea de «violencia». (Recuérdese el mallorquín grifar, «impacientarse, enfurecerse».)

També trobo que Antoni I. Alomar escriu a Línia directa, XIV:

Finalment, una altra paraula relacionada amb el nom de l’animal grifó, és esgarrifar 'escarrufar'. La qüestió és que la forma originària d’esgarrifar-se es va encreuar amb grifar-se 'eriçar-se', procedent de grifó, per l’aspecte eriçat de l’animal.

Felquera ens confirma l’explicació d’Alomar. Al Coromines (entrada griu) el deriven cap a esgarrifar. Allí s'explica que la variant escarrifar deu ser l’originària com a “alteració d'una forma escalufrí / escalifred [...]” que va contaminar-se “amb grifar-se, derivat de grífo(l), animal mitològic d'aspecte eriçat”.

Felquera afegeix:

sobre la relación con grifó o griu [Coromines] diz: "Efectivament en el Pallars superior esgarrifances es diu grifos o grifes o grius de fred, amb variant esgrius en el Segre mitjà".

Post scriptum (8 de novembre de 2008). Onset ens explica:

"Tos escribo sobre a parola GRIFIO, que comentemos fa bel tiempo. En a Bal de Lierp, zona an que se parla aragonés con elementos de transizión enta o catalán, se i rechistra 'grifio' con o significato 'con cara de frío o carne de gallina'. Un exemplo: está grifio, igual tien fiebre y tot. Bibliog. J. Mª Ariño, La bal de Lierp, geografía y léxico. Consello d'a Fabla Aragonesa, 1999."

batisteri / batestiri / batistiri

Foto 1: Pica baptismal de l'església de Sant Julià i Sant Germà (Sant Julià de Lòria, Andorra). Actualment a l'interior del temple. Foto feta per David Gálvez.

Exemple 1: "En diades assenyalades, com la festa major, la celebració d’un batisteri o bé per la matança del porc, el casalot s’omplia d’una gernació considerable. L’època era propícia a restaurar, també, els bandolers de pas, si eren de confiança, és a dir, d’ideals polítics afins als de can Bernadet."

Font: Rosalia Pantebre (2204). "Ensorrament prodigiós". A: Per temps vell, al Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autora, p. 17

Exemple 2: "Pel batestiri a les parteres no les gicaven sortir, que no haguessen batejat lo crio, i después lo capellà et feve lo sermó a la porta de l'iclésia, i allavons ja podives entrar cap a dins."

Font: Testimoni de Roseta Verges Tugues, nascuda el 21 d'abril de 1910 a cal Roca de Canillo (Andorra). Vist a Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà, p. 340. [Entrevista feta el juny del 2005.]

Variants: batestiri, batistiri.

Definició: Bateig.

Etimologia: Al glossari del llibre Dones d'Andorra, Xavier Rull diu que "segurament és una variant de baptisteri" > del llatí baptisterium, ‘lloc on bategen’ [DCVB].

Nota 1: Al DCVB hi ha l'entrada de batisteri, però ens remet a baptisteri, que no és el bateig en si sinó la capella o l'edifici on s'administra el baptisme. Foto feta per David Gálvez.


Foto 2: Pica baptismal de Sant Julià i Sant Germà, aprofitada com a font pública (Sant Julià de Lòria, Andorra), probablement més antiga (vista la rusticitat i manca de detalls) que la mostrada a la foto 1.

Nota 2: El DCVB també recull batestiri, que en aquest cas sí que rep el significat de 'bateig' i s'assenyala que es diu al Pallars. En aquesta mateixa entrada ens donen com a variants: batistiri, baptisteri.

Nota 3: Al mateix diccionari hi trobem batistiri, que és l' "acte de batejar (Andorra, Ordino, Organyà)".

Nota 4: Segons el DCVB, batisteri també és una "multitud excessiva (Ribagorça)" i un "rebombori, escàndol, gran soroll descompost (Sopeira [a la Ribagorça])".

Foto 3: Pica baptismal de Sant Serni de Canillo, aprofitada com a font pública (Canillo, Andorra). Foto feta per David Gálvez.

tribulossi

Dedicat a la Laura, que ens va suggerir aquesta entrada.

Exemple: "Els bastaixos, com enderiats, no es torbaven ni un instant. Les bodegues engolien fardells i caixes com si estiguessin afamades. Plantat al costat de la palanca que permetia l'accés a la nau, el primer timoner controlava les mercaderies que no paraven d'entrar. Al centre de gent de mar hi havia un gran tribulossi, o almenys és la impressió que en rebé Anton Vidal, gens avesat a contemplar aquest singular espectacle humà. Capitans de vaixell hi contractaven la tripulació que els mancava; entre els aspirants a ser enrolats hi havia uns quants francesos."

Font: Rosalia Pantebre (2004). "Temporal estroncat". A: Per temps vell, al Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autora.

Definicions de tribulossi: Daltabaix, conjunt de sorolls, crits, avalot (Ribagorça, Ribera del Flamisell) [DCVB]. / Té relació amb atribolat; enrenou, batibull [El parlar d'Andorra]. / Atribulació, gran agitació ambiental [Per temps vell, al Pirineu].

Definició de trebulosi: Tribulació, aldarull causats per l'excés de gent, de soroll, de moviment, sobretot a les gran ciutats [La llengua catalana a Andorra i El parlar d'Andorra]

Variants: tribulossi (Organyà, Pallars), tribulosi (Andorra, Alt Urgell), trebulossi (Encamp, Aixirivall), trebolosi (Vila, la Seu), trebolossi (Sant Julià), trebulosi [El parlar d'Andorra].

Nota 1: Aquesta entrada l'hem feta a partir de l'aportació de la Laura, que ens va deixar un parell de comentaris: "Es diu quan tens molt remenament, molta feina. Quin tribulossi aquest nen amb les joguines... Tribulossi es diu encara força habitualment a l'Alta Ribagorça i al Pallars Sobirà i també encara a l'Alt Urgell, suposo que a Andorra també. Es diu quan tens molt remenament, molta feina de no parar d'un lloc a l'altre, molt follón.. Quin tribulossi avui, no he parat d'atendre el telèfon, de sortir a rebre gent, d'atendre comandes... Quin tribulossi que téns, no pares quiet" (d'algú que no para de fer coses i de moure's)."

Nota 2: El DCVB diu que aquest mot és masculí i els exemples de la Laura són tots en masculí, mentre que Pantebre diu que aquest mot pot ser femení i masculí.

Nota 3: Segons Manel Riera, a la Garrotxa i a l'Empordà diuen tribul, cosa que confirma el DCVB: "Avalot, conjunt confús i sorollós de persones, d'animals (Empordà, Garrotxa). «Hi havia un tribul de gent que no es podia passar per enlloc»." Riera també situa l'ús de trebulosi a Rialp.

trebol

Imatge: Un exemplar de la revista Lo Banyut. Vist al bloc del Jordi Dalmau.

Exemple: "El jove i ric hereu, aconsellat pel seu oncle moribund, va amagar l’olla en algun racó del trebol de casa i va llogar un mosso i una criada, que s’ocuparen de fer tota la feina i de menar la terra."

Font: Joan Graell i Piqué (2008). "La minyona, el lloro i el tresor", article de la revista Lo Banyut (Revista pirinenca de resistència. Feta de Tresponts Avall –Alt Urgell–), núm. 23, primavera del 2008, p. 39.

Definicions: Sostre [DCVB]. / Sostre. També pot ser l'estança situada a sota del llosat [Per temps vell, al Pirineu]. / 1. Entresòl. 2. Sostre. 3. Trespol [GDLC]. / 1. Trespol. 2. Petit pis situat entre el primer pis i l’entrada d’una casa o entre dues habitacions [DIEC]. / Sostre de fusta [La llengua catalana a Andorra].

Localització: Andorra, Pallars, Ribagorça, Tremp, Solsona, La Llitera, Balaguer, Urgell, Lleida, Les Garrigues, Segarra, Conca de Barberà, Reus, Gandesa [DCVB]. / Andorra, Rialp, Oliana, Pallars Jussà, Solsonès, Urgell, Ribagorça, etc. [La llengua catalana a Andorra].

Etimologia: s. XVI; variant de trespol > s. XIV; d'origen incert, potser del llatí ĭnterpŏlare 'refer alguna cosa', que hauria donat entrepolar amb el sentit de 'refer un sostre o paviment'; caiguda la primera síl·laba en-, el verb hauria pogut prendre una -s- per influx de molts verbs en tras-; i d'aquí trespol [GDLC].

Nota 1: Pantebre (El parlar d'Andorra) diu que "a més de sostre de fusta -ara també ho diuen dels de formigó- (Argolell) també pot ser el cap de casa, estança radicada a sota del llosat (Ordino, la Seu); i també pot ser un pic".

Nota 2: Algú té una foto d'un trebol?

gicar

Exemple 1: "A França tamé hi havii un germà que es dive Ventura, un germà que se'ns hi va murir d'un accident del tren. Es va deixar agafar pel tren, va anar pel jove de l'Olivet a gordar auvelles a Narbona. Havii anat a ajudar, no ere pastor no, pro havii anat a ajudar. Massa que li vam gicar anar, pobre! Jo no l'hi volia gicar anar, pro, mira, lo pobre. Ara som vius tres només: l'Emília, jo i lo Ton."

Font: Testimoni de Treseta Bons Riba, nascuda el 25 de juny de 1925 a cal Toni de Llorts (Ordino, Andorra). Vist a Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà, p. 80. [Entrevista feta el juny del 2005.]

Exemple 2:
"—Què heu fet?
—Li he gicat lo camp del camí per a les ànimes del purgatori.
—Pare, això és massa! Li heu regalat aquet camp! Us ho heu cregut, que es diran misses tant que lo món serà mon?"

Font: Rosalia Pantebre (2004). Per temps vell, al Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autora.

Exemple 3: "Pel batestiri a les parteres no les gicaven sortir, que no haguessen batejat lo crio, i después lo capellà et feve lo sermó a la porta de l'iclésia, i allavons ja podives entrar cap a dins."

Font: Testimoni de Roseta Verges Tugues, nascuda el 21 d'abril de 1910 a cal Roca de Canillo (Andorra). Vist a Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà, p. 340. [Entrevista feta el juny del 2005.]

Definició: Deixar [DIEC]. / vulg Jaquir, deixar [GDLC]. /

Localització: Andorra, Cerdanya, Ripollès, Garrotxa, Empordà, Pobla de L., Berga, Solsona, Sort, Urgell, Segarra, Garrigues, Camp de Tarragona [DCVB]. A l'Alt Urgell també es diu.

Etimologia: Variant, per metàtesi, de jaquir [GDLC].

Variant: gecar.

Nota 1: Segons Riera (1992), una persona gicada és una persona deixada, bruta, abandonada.

Nota 2: Pantebre (1997) diu que gica fer i gica dir és un adagi localitzat a Sant Julià de Lòria.

Nota 3: A Lo diccionari lleidatà-català diuen: gicar: (Urgell) Deixar. Ex: "Gica'm un pessic de sal."

Nota 4: La Josefina diu: "Uuuuffff, la de vegades que he sentit dir gicar a l'Albert Pujal! Sobretot per referir-se a les dones gicades que abunden per Andorra."