dissabte, 24 d’octubre del 2009

trapal, trapa



Imatge: Un paller. Probablement la cort amb el bestiar és just a sota. La trapa és l'element arquitectònic que permet alimentar als animals, ja que a través seu se'ls fa arribar l'herba als rastells, dels quals mengen. Pintor: Wiliam Henry Hunt.

Exemple: Si estirem una mica del fil del nostre passat, i tampoc massa, molts recordarem que en el camí d’Arfa hi havia situada la cooperativa de les pomes. No crec que costi massa trobar imatges d’aquell edifici, gairebé acabat d’inaugurar, lluint un immens trapal, provocat per la fúria de les aigües. Poc temps després, un cop ja restaurat el parament, tota la instal·lació va ser aprofitada per a la refrigeració de formatges. Curiosament, de llavors estant el comerç de les pomes a casa nostra ha anat en declivi, fins al punt que darrerament no es fa més que arrencar fruiters, i cada cop hi ha menys hectàrees dedicades a aquest conreu.

Font: Article d'en Marià Cerqueda a Viure als Pirineus del mes d'octubre: "Cap pometa té el pomer".

Definició de trapal : 1) Segons Rosalia Pantebre a El parlar d'Andorra: i) Forat gran o petit, i en dóna dos exemples: T'has fet un altre trapal al jersei. ii) Al paller hi havia uns trapals per on tiraven el menjar a les vaques.

2) Al DCVB trapal es defineix com un forat gros.

Definició de trapa : 1) Segons Manel Riera i Riera a La llengua catalana a Andorra: forat del terra d'un paller per on es fa baixar l'herba o la palla als rastells i les grípies d'un estable, situats sota mateix del forat.

2) Al DCVB trapa es defineix com a forat fet en el sostre d'un paller per a tirar-hi herba o palla dins les grípies de l'estable que hi està a sota (Cerdanya, Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp).

Nota: L'element arquitectònic trapa no és més que un trapal, que en el cas del Pirineu s'utilitzava per a comunicar els pallers, a la part superior de l'edifici, amb l'estable.


divendres, 25 de setembre del 2009

orc, orca



Exemple 1: "La vella també era orca, la vella Barbeta, la veïves d'aquelles dones que voliven ser elles, pro més aviat antiquaris, sas? La Pepa ere més moderna."

Font: Testimoni de Dolors Pons Torres, nascuda el 16 de desembre de 1922 a cal Tor d'Ansalonga (Ordino, Andorra). A: Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà, p. 236.

Exemple 2: "Vuit i nou minuts del matí. Divendres. Arribo tard a la feina. Nou minuts tard. A Sant Julià venta com quan es posa a ventar fort a Sant Julià: amb empenta i persistència. No ha parat de bufar des d'ahir a primera hora. Més de vint-i-quatre hores de cabells despentinats, bosses de plàstic surant en l'aire, pols a l'ambient, gent que s'aixeca les solapes i mira d'amagar el cap. Diu que això afecta l'humor del personal. Fins i tot circula la teoria que en llocs en què el vent no afluixa mai els parroquians tenen un caràcter especial: més orcs, més excèntrics, més fets a la seva. A França es parla de le vent des fous. Algú em va explicar que als països on regeix el sirocco un assassí podia usar com a eximent el fet que bufés el dia de l'assassinat. Els tolosans parlen del vent d'autan —que ve d'alta mar— i que segons m'indicava un amic a molts els provoca, literalment, mal de crâne, otitis i vertígens. Tampoc no insinuo que la climatologia sigui l'única arrel dels meus mals. L'arrel no, però potser representi un petit granet de sorra que contribueix a la meva exasperació matinal."

Font: "Venta fort", article de David Gálvez publicat al BonDia Andorra de 12 del 12 de 2008.

Exemple 3: "Allà, en un revolt ple de sots, va trencar el palier, i l'abandonà entre renecs, jurant no tornar a posar els peus mai més en aquella terra tan orca."

Font: "Tarda de toros", relat de La selva moral d'Albert Villaró (Barcelona: La Magrana, 1993).

Definicions:

a) La que trobo més adient en el nostre context és la 1.2 del GDLC (no?):
1 adj 1 Dit del temps dolent, rúfol, d'una terra dolenta, inhospitalària, d'una persona carregosa, enutjosa, d'una cosa lletja, repulsiva.
2 dial Esquerp.
3 fer l'orc Fer el beneit, fer ximpleries.
2 m MIT Lloc on, segons la mitologia clàssica, anaven les ànimes després de la mort.

b) El Xavier Rull al glossari del mateix llibre: "(Persona) estranya, rebuscada, rara."

c) Al DCVB hi ha aquestes:
1. m. Lloc on, segons els pagans, anaven a parar les ànimes dels morts; infern; cast. orco.
2. Animal monstruós, devorador d'homes; cast. endriago, ogro. D'a on cerca refugi, ne surt feréstec orc, Atlàntida vi.
3. adj. (f. ORCA) a) Lleig, dolent, repulsiu (Sort, Ribera de Cardós, Bonansa, Senterada, Conca de Tremp). «No hi ha res més orc que un cap de mort». «Els colors d'aquesta roba, a la primera rentada, es tornen lo més orc del món». «Fa un temps orc». Passeja la mirada pel Rosselló: lo cel li sembla rúfol, lo país orc, Canigó viii.—b) Dolent moralment, que molesta, que fa malvestats (Conflent, Cerdanya, Vall de Ribes).—c) Beneitot, orni (Esterri d'Àneu, Tortosa). Fer l'orc: fer el beneit, fer coses irracionals (Pallars).

d) Al DIEC2, registre 2, retrobem els significats aplicats a l'exemple de Villaró a la terra ("inhospitalari"), així com el més genèric dirigit als humans a la nostra zona ("esquerp"):

1 1 adj. [LC] Rúfol. Fa un temps orc.
1 2 adj. [LC] Dolent, inhospitalari, s’aplica a una terra.
2 1 adj. [LC] Carregós, enutjós. Aquell home orc.
2 2 adj. [LC] Esquerp.
3 m. [LC] fer l’orc Fer el ximple, fer bestieses.

Etimologia: [c. 1900; del ll. orcus 'infern; divinitat infernal; la mort'] [GDLC].

Exemple 4: Una dita que sempre he sentit a casa: "Gent orca i llenya torta no passen per cap porta".

Resposta del Marc a l'exemple 4: La Rosalia Pantebre diu que es diu: "Amb gent orca i llenya torta no farem pas bona 'professó' (Aixirivall); gent orca i llengua torta fan mala 'professó' (Anyós); gent orca i llengua torta no volen veure pas mai cap porta (Aixirivall); amb gent orca i llengua torta no passarem per cap porta".


diumenge, 20 de setembre del 2009

Fer un salispàs


Exemple: Avui, quan hem anat al poble, en aturar-nos al costat de la carretera, hem fet un salispàs per veure si hi trobàvem bolets.

Font: Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall. Autor: Josep Espunyes. Garsineu Edicions, pàgina 84, entrada 255, com a sinònim de fer una llambregada, un cop d'ull.

Imatge: Un cep. Res a dir, o millor dit, no cal dir res més.

Definició de salispàs. 1. En buscar salispàs al DCVB, ens remet al terme salpàs, que el defeneix de la següent manera: Visita que el rector o els vicaris fan a les cases de la parròquia, en el temps pasqual, per beneir-les esquitxant-les d'aigua beneita i sal. Avui passa un sacerdot a fer lo salpàs.

2. Cult. pop.—A les regions pirenenques, en fer el salpàs, el sacerdot beneeix la sal i l'aigua; els escolanets que l'acompanyen duen palmons beneïts del dia del Ram i els deixen a les cases; els habitants d'aquestes donen una almoina que sol consistir en ous o formatge o diners. La sal beneïda la donen al bestiar; l'aigua beneita serveix per a l'aspersió de la casa i també en donen un glop a la mainada.

3. A la Gran Enciclopèdia Catalana, un
salpàs es defineix com a "Costum cristià de beneir amb aigua i sal les cases durant el temps pasqual. Regulat per l'antic ritual romà, té com a origen la benedicció de les llars jueves en ocasió de la pasqua. Als Països Catalans, en les poblacions petites, sobretot pageses, el salpàs anava acompanyat de tot un costumari sobre els verals de masos, llocs on menjava el capellà i acompanyants, i donatius, normalment una o més dotzenes d'ous, segons la categoria de les cases. Hom beneïa la sal posada en un plat amb una candela al mig i, un cop barrejada amb aigua beneita, s'hi aspergien les portes i les quadres del bestiar. Era costum també de donar a menjar la sal sobrant al bestiar i l'aigua beneita a la mainada; hom creia que així restaven protegits contra malures o malalties. El sacerdot o els escolans repartien fulles de palma beneïdes, amb les quals la gent feia creus, que es clavaven a les portes i finestres com a signe de protecció, sobretot contra els llamps. A les poblacions hom cridava a una benedicció general, el dilluns sant, i amb la sal que portava la gent era feta l'aspersió pels portals de les cases. Aquest costum es manté encara en algunes parròquies rurals".

Exemple 1 del terme salispàs: "Del temps pasqual, també recordo amb especial èmfasi la cerimònia del salispàs. Els nens que fèiem d’escolans acompanyàvem el capellà, el qual recorria totes les cases aïllades del poble a cavall d’un ruc, aspergint aigua beneita i sal a totes les portes perquè els mals esperits no hi poguessin entrar. Encara recordo que a 'La Borda' ens donaven berenar amb coca i moscatell."

Font: Pàgina web de Lo Banyut, dins de la secció Retalls. Apartat Vivències a la costa (III), d'en Mariano Buchaca Ginestà.


Exemple 2 :
El Dijous Sant es feia un berenar sopar a les 7 del vespre, molt lleuger, per tal de poder assistir després a la processó que se solia fer aquell dia.A Calvinyà, el Divendres Sant es feia el salpàs, que consistia a posar un esquitxell d’aigua beneïda i sal a les cantonades de les cases i de les corts. El rector passava amb el salpasser acompanyat d’un escolà que portava un plat de sal humida; el capellà beneïa la casa i després hi tirava un xic de sal, de manera que quedés enganxada al costat de la porta. Antigament, l’escolanet entrava a la casa i demanava un o dos ous per aquella benedicció.El Divendres Sant es menjava molt poc. Alguns no esmorzaven i d’altres menjaven pa torrat untat amb un gra d’all i una barreja. Per dinar es menjaven unes patates estofades sense tall; bacallà i ous durs amb all i julivert i alguna peça de fruita. No es berenava, i per sopar es menjaven unes sopes escaldades i, si n’havia quedat algun tall, bacallà del dinar; uns molls amb pa torrat i a dormir.”
Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d’un poble de l’Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l’autor, p. 145-146.

Nota 1: Cal suposar que la visita del sacerdot era molt curta, (com molt be diu l'exemple del llibre Calvinyà, ara fa temps, tot just un esquitxell) a l'hora de fer la cerimònia del salispàs, fet que va donar lloc a la expressió fer un salispàs, equivalent a fer una ullada.

Nota 2: fer un salispàs és una expressió que sempre he escoltat als de casa, especialment a l'època dels bolets.

dissabte, 12 de setembre del 2009

pantigana






Fotos: Dues imatges d'una pantigana.

Exemple 1: "La dona-pantigana

El dia de la festa major de la Guàrdia d'Ares, es presentà al ball de nit una mossa forastera. Anava sola, sense amigues ni acompanyant, i ningú del poble podia donar raó d'on havia sortit, ja que no era al ball de tarda i, pel que semblava, aquella nit no havia sopat a cap casa d'Ares. La xicota feia un pam de goig. Espigada de cos, bufona de cara, i mudada amb un vestiot vermell que li queia molt bé, semblava un pom de flors. Dreta davant del pedrís de les mosses, esperava que algun xicot la tragués a ballar. Els fadrins del poble li donaven reüllades des de l'altre cap de la plaça, però vap d'ells gosava d'atansar-se-li.

Per fi, l'hereu de cal Múrcio li va demanar un ball i la forastera va acceptar complaguda. Un cop van ser al mig de la plaça, la balladora se li va arrapar al coll com una paparra. I que en sabia de fer anar els peus i de giravoltar, a fe de Déu: Com si en tota la vida no hagués fet altra cosa que ballar!. Al cap d'uns quants balls, ella li va dir:

-Me n'he d'anar, em vols acompanyar a casa?

-De quin poble est? -va preguntar el ballador.

-Sóc de Tragó.

-De Tragó? -es va estranyar el xicot-. Si fa molts anys que ja no hi viu ningú!

-Em vols acompanyar a casa, o no?

Van abandonar la plaça, sota la mirada maliciosa de vells i joves. Quan feia una mica que caminaven, es van aturar per descansar sota un roure. L'aire fresc de la matinada els portava de lluny la música de festa major. Els joves-tots dos ho desitjaven- van acostar-se els llavis i es van fer un petó passional. Al mig del bes, el xicot va quedar esfereït: la seua balladora s'habia convertit en una pantigana horrible, tan gran potser com una vaca. El monstre, que li havia foradat la carn amb les seues enormes pinces, el tenia engrapat pel llavi i començava a arrossegar-lo per terra, entre mates de rebolls i argelagues. Al cap d'una estona, el va deixar mig estramordit, ple d'esgarrinxades per tot el cos.

-Encara que et matés, no et faria tan mal com tu m'has fet a mi -va dir la pantigana.

-Jo? -va fer el jove- si no et conec.

-Ja t'he dit que sóc de Tragó. Fa molts anys, el bestiar de casa vostra donava dany contínuament als trossos del meu poble. Ho peixia tot, sense respectar horts, sembrats ni arbres fruiters. Avorrits de tot, la gent van abandonar el poble i se'n van anar vora Peramola, on en van fundar un altre amb el mateix nom de Tragó.

-Sempre havia sentit que la gent de Tragó se'n va anar per culpa de la fenollada -va dir el xicot.

-Sí, també, vam fumbre el camp per la fenollada. Aquesta herbota va envair les feixes de conreu i no la vam poder aturar. Però les ovelles de casa vostra encara eren pitjors!

La pantigana va enganxar de nou l'hereu de Múrcio pel llavi i el va passejar a rossegons per damut de punxes i de llenasques. Aviat, a causa del dolor de les ferides, el xicot va perdre el món de vista.

Uns dies més tard, va tornar en si a la font de la Torreta, prop del Roc de les Gralles. Va tornar a la Guàrdia on va trobar tot el poble alarmat per la seua misteriosa desaparició. El noi va contar toy el que li havia passat amb la dona pantigana, i perquè el creguessin, mostrava les cicatrius que les pinces del monstre li havien obert al llavi superior. Tota la vida hi va tenir les marques."


Font: Pep Coll. "La dona-pantigana", al llibre Montanyes maleïdes. Editorial Empúries, pàgines 389-391.

Exemple 2: "Encara que no exactament, la diferenciació entre ortòpters d'antenes llargues (ensífers) i d'antenes curtes (celífers) s'ajusta bastant bé al criteri popular que ha establert la desigualtat entre pantiganes o saltamartins (també anomenats saltirons, saltirecs o saltarells) d'una banda i llagosts de l'altra. en funció bàsicament de la natura més gràcil dels primers. No obstant això, aquesta convenció es veu dificultada per la reduïda difusió geogràfica dels primers d'aquells termes i per la vulgarització que s'ha fet - mitjançant el paper imprès- del terme llagosta verda aplicat als tetigònids."

Font: Història natural dels Països Catalans. Volum 10. Artròpodes II. Capítol 9. Els ortòpters ensífers: grills, saltamartins o pantiganes, cadells i someretes. Pàgina 165.

Exemple 3: "Una plaga de pantiganes es manifestava cada estiu des d’uns quants anys ençà i destruïa una bona part de la collita de blat, d’herba i d’aufals. Aquell any, el flagell es va presentar a la cita amb la voracitat acostumada."

Font: Rosalia Pantebre (2004). "Pantiganes a Argolell". A: Per temps vell, al Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autora, p. 33.

Definició: El DCVB defineix pantigana com a llagost gros i verd (Locusta viridissima), que arriba a tenir fins a 10 cm de llargària.

Nota 1: Tal com es mostra en l'exemple 2, aquesta definició no és del tot correcta, ja que les pantiganes pertanyen als ortòpters ensífers, i les llagostes, entre les quals hi ha la Locusta viridissima , pertany a l'ordre dels celífers. Una de les distincions que fa el saber popular entre llagostos i pantiganes afirma que les darreres són panxudes. Pantebre (Per temps vell, al Pirineu) diu que és una "cigala, mena d’insecte del tipus llangost però més gruixut".

Nota 2: Victòria Bagués Faus m'explica que de petita enjovava pantiganes, com a distracció. Per fer-ho n'agafa un parell, i com a jou feia servir herba civadera, o una altra classe de planta flexible i prou resistent. D'aquesta manera els insectes avançaven paral·lelament, com un jou de bous. A la herba hi lligaven una petita canya, a mena d'arreu, i deixaven trescar els animals una bona estona. Això no era possible amb els llagosts perquè saltaven massa i el jou no es mantenia estable.


dimecres, 19 d’agost del 2009

grapal



Foto: Em fa pensar en algú, aquest grapal...

Definició: Gripau [DCVB].

Localització: Tor, Àreu, Farrera, Ponts, Balaguer [DCVB]. També es diu a l'Alt Urgell [testimonis del Josep Maria del Pla de Sant Tirs i del Marià Cerqueda de la Seu d'Urgell; també s'esmenta al web de Sellent], a la Catalunya Nord [testimoni de la Jenina, que diu: "a casa meua sempre s'ha dit així"], a Andorra [vegeu la nota 1; també ho constata Maria Teresa Anglada a "La llengua catalana parlada i escrita a les Valls d'Andorra", dins Quatre anys de Jocs Florals Juvenuils: Valls d'Andorra 1970-1973. Consell General, 1974], a la vall del Cardener [cliqueu aquí i aquí], etc. Segons Manel Riera (La llengua catalana a Andorra), es diu a Andorra, Arfa, Alins, Bescaran, Tor, Àreu, Farrera i Ponts.

Nota 1: Rosalia Pantebre (El parlar d'Andorra) té una entrada per a "grapal m. Gripau (segons Griera); grapau (segons Riera); grepau (Cerdanya)".

Nota 2: La Jenina, de la Catalunya Nord, diu que "al meu pare li he sentit l'expressió fer un salt com un grapal quan una persona pensa fer una gran cosa i al final res, com els grapals que fan salts molt curtets, us sona?".

Variants: grapau (Andorra), grepau (Cerdanya).

Nota 3: A l'entrada calàpat del DCBV trobem:

Variants formals i sinònims: calàpot, galàpat, galapat, escalàpat, esgalàpat, escalàpot, esgalàpot, grapal, gràpau, grapaut, gripal, gripau, galipau, garipau, sapo. [A més, us recordo també les paraules renoc i tòtil.]

Fonètica: kəlápət (Campmany, Mall., Men., Eiv.); kəláput (Llofriu, St. Feliu de G.); gəlápət (Rocabruna, Camprodon, Ripoll, Olot, Perafita, Rupit, Viladrau, Pineda, Vendrell, Valls); gəláput (St. Feliu de G.); əskəláput (Gir.); əzɣəláput (Rabós); əzɣəlápət (Campmany); əskəlápət (Blanes); galápat (Pobla de S.); galapát (Sort, Senterada, Tremp); gɾəpáɫ (Illa del Tec, Puigcerdà, Martinet, Pobla de L., Bagà, Prats de Ll., Solsona); gɾapáɫ (Organyà, Oliana, Artesa de S., Balaguer, Tàrrega); gɾəpáw (Ribesaltes, Cornellà de C.); gɾapáw (Sopeira, Vall d'Àneu); gɾəpáwt (Oleta, Arles); gɾipáɫ (Balaguer, Cervera); gɾipáw (Berga, Vic, Olot, Llofriu, Pineda, Vendrell, Reus); gəlipáw (Vic, St. Feliu de C.); gəɾipáw (Vic, Bigues, Sta. Col. de Q.); sápo (val.).

Nota 4: Germà Colón, a El Lèxic català dins la Romània, diu: "Entre els germanismes podem citar els continuadors del fràncic *WAIGARO (cat. gaire, guaire) o de *LAID (cat. lleig). També és molt probable que siga d'origen germànic la família formada pel fr. crapaud, l'occit. grapal, grapaut i el cat. gripau i la seua variant grapal."

dilluns, 17 d’agost del 2009

recensar


Imatge: Un personatge recensa, al primer foscant.
Font: Jenina Miró des de la Catalunya Nord, i descendent de Vilanova de Banat, ens proposa el terme recensar.


Exemples: En Joan és un belluguet, no recensa mai.

No és estrany que hagi fet fortuna doncs no ha recensat ni per mal de morir.

Definició: Segons el DCVB: recensar: 1. Estar a plaer, estar tranquil.

Nota: De fet a les nostres contrades s'utilitza gairebé sempre amb una partícula negativa, o el que seria el mateix, per demostrar una gran activitat. No és d'estranyar doncs que una persona que és un censal, no recensi mai.

diumenge, 2 d’agost del 2009

estrossinar

Exemple: "Lo que passe que abans no hi havii tanta gent com ara. Ara s'ha poblat massa Andorra, és massa poblat, eh? No ho veus com és tot? És que ho esbelleguen, està tot esbellegat, tot lo país. Vas cap al Serrat, tot ho veus amb cases i forats per tot arreu, vas cap a Anyós igual, tu puges a l'aqueta carretera que vai al matí jo, que es veu tots los Plans de la Massana, tots los camps d'allà cap a Escàs i tot allò, i tot allò està tot ple de cases, xalets. Allò semblen pobles, pobles que fan pena d'estrossinats que estan. Hi ha tanta gent de fora, aquí Andorra, que veus moltes races de gent. No sé, diu que fan robos a les botigues, que fan robos a molts pestos, de què ven? De massa gent, que no porten peles, avons què fan?"

Font: Testimoni de Dolors Pons Torres, nascuda el 16 de desembre de 1922 a cal Tor d'Ansalonga (Ordino, Andorra). A: Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà, p. 237.

Definició: Trossejar (Andorra) [DCVB].

Fonètica:
astɾusiná (Andorra) [DCVB].

Etimologia:
d'un creuament de esbocinar i destroçar [DCVB].

Afegit de Mr. Gálvez: Potser la forma tingui a veure amb el verb estrossar? Al DCVB diuen que es tracta d'un verb transitiu que equival a trossejar. Penso que s'usa en la variant balear.

Semblaria que també en portuguès hi ha una forma anàloga (estroçar) que és sinònima de destroçar.

A la Xarxa trobo un text en occità (?) que també inclou la paraula estroçar. Es tracta d'un fragment de Las Nuechs Blanchas [Les nits blanques] de
Fëdor/Fiodor Dostoievski:
Nuech Seconda (darriera part) (Da las memòrias d'un sumiaire)

Tasero pateticament, après aver terminaas mas patéticas observacions. Soveno qu'aviu una granda vuelha d'esclopar dins un rire forçat, perque sentiu já qu'un diaulet ostil me se bojava dedins, que la gola avia començat a me s'estroçar, lo menton a me tramolar, e totjorn mai mi uelhs venion umes... M'atendio que Nasten'ka , que m'avia escotat embe si uelhets intelligents esbalasats, se butesse a rire d'aquel siu rire enfantil, inconteniblament jaiós, e me pentiu já d'èsser anat tant luenh, d'aver contiat en van çò que já da temp me gravava lo còr, dal qual poliu dir coma un libre estampat, perque já da temp aviu aprestaa mon estòria, e aüra aviu pas polgut me tenir da la léser, dal me confessar, sensa m'aténder que me comprenesson; mas, embe ma granda estupor, ilhe taset, esitet un pauc, puei, m'estrenhent doçament la man, demandet embe crentosa partecipacion:
«Possible que da bòn avetz viscut parelh tota vòstra vita?»
Nota 1: Aquest mot no surt enlloc. Ni al Google, ni a El parlar d'Andorra, ni a La llengua catalana a Andorra... Continuarem buscant.

Nota 2: Curiosa, la forma ven de la frase de què ven?

llodrigó



Imatge: Un conill de pocs dies, o llodrigó.

Font: Cançó popular intepretada pel grup de l'Alt Urgell Surti com surti, el llodrigó.

Lletra:

El diumenge al dematí ja m'encontro la criada.

Jo li dono el Déu-vos-guard,

Déu-vos-guard i l'hora bona


Tornada:

Tinc por, tinc por, tinc por

Tinc por deia la noia

Tinc por, tinc por, tinc por

que no em surti un llodrigó.


Jo li'n dono el Déu-vos-guard,

Déu-vos-guard i l'hora bona.

Li'n convido del bon pa,

del bon pa i la llonganissa.


Tornada


Li'n convido del bon pa,

del bon pa i la llonganissa.

Quan s'ho va haver menjat tot,

li vaig dir què més volia.


Tornada


Quan s'ho va haver menjat tot,

li vaig dir què més volia.

Li'n remango el devantal,

li'n remando les faldilles.


Tornada


Li'n remango el devantal,

li'n remango les faldilles,

li'n remango els enauguets,

li'n remango la camisa.


Tornada


Li'n remango els enauguets,

li'n remango la camisa.

Ja li'n veig un ull tancat

i un altre qeu se li obria.


Tornada


Ja li'n veig un ull tancat

i un altre que se li obria.

Voltat del pèl de conill,

si no ho era, ho pareixia.


Tornada


Voltat del pèl de conill,

si no ho era, ho pareixia.

Jo que li engego el furó,

a veure si m'hi passaria.


Tornada


Jo que li engego el furó,

a veure si m'hi passaria.

Collons, qui el fot, el forat,

quina llargada tenia!


Tornada


Collons, qui el fot, el forat,

quina llargada tenia!

Si no fos pels cascavells,

el furó se m'hi perdria.


Tornada


Si no fos pels cascavells,

el furó se m'hi perdria.

Ja t'ho foto jo ben net,

que mai més s'hi ficaria.


Tornada


Definició: al DCVB: l'entrada ens remet a llorigó: Conillet petit, molt jove.

Nota 1: Com és prou palpable en la cançó, llodrigó s'utilitza com a eufemisme per designar el piu (piu, piu, piu, que no pot pujar al niu) o, el que vindria a ser el mateix, el membre masculí. Es produeix la paradoxa (que també es reflecteix en la cançó), que normalment el conill designa l'òrgan femení.

Nota 2: Al DIEC ens mostra l'etimologia del mot llúdriga, l'ànimal de la família dels mústelids que viu en els rius, com a d'un encreuament de llúdria amb llorigó, lloriguera, així com d'un encreuament d'aquests amb aquell han sortit llodrigó, llodriguera

Nota 3: Resulta curiós observa que la llúdriga és un mustélid, com el furó que apareix en la cançó. Aquest animals tenen un metabolisme molt alt, hi han de menjar molt i sovint per a conserva la temperatura del cos. Explicariaaquesta circumstància certes analogies de caire eufemístic?

dissabte, 25 de juliol del 2009

carnús


Definicions:

(DCVB i DIEC2:)

1. Excrescència carnosa que es produeix principalment a una ferida o contusió (Cast., Maestr., Val.); cast. carnosidad, bezo.
2. Carn dolenta adherida al cuiro d'un animal escorxat; cast. carnaza.
3. Animal mort, o tros de carn que es corromp (pir-or., Pallars, Tremp, Urgell); cast. carroña.
4. Home brut, deixadot, que fa fàstic (Lluçanès, Barc., Tarr.); cast. zarrapastroso.
5. Home gros de còrpora i curt d'enteniment (Ribagorça, Pla de Llobregat, Floresta).

Exemple:

--Macasumdés, Perotillo, quina nit que m'has fet passar, fotut carnús!

Font: del relat "El profeta" de l'excel·lent llibre La selva moral de l'Albert Villaró (La Magrana, 1993).

Nota: un tal Shaggy Monster va comentar al blog Pizzeria Zafranski:

Tros de carnús: este insulto es bastante típico por tierras tortosinas, y hace referencia a los cachos de bicho muerto que flotan en el Ebro y/o en alguno de sus canales. Fascinante, ¿verdad?

Expressions gairebé idiomàtiques: fotut carnús, refotut carnús, carnús dels pebrots, tros de carnús, carnús dels collons, ...

Imatge: bàner o logotip o el que sigui de la companyia discogràfica Carnús Records.

Etimologia: derivat de carn amb el sufix pejoratiu -ús.

Nota 2: A El parlar d'Andorra, Rosalia Pantebre diu que carnús "també s'aplica a l'individu que es diverteix provocant fàstic als altres en manipular aliments de manera bruta. S'empra molt la frase fotut carnús (Andorra, Alt Urgell). Individu molt brut. Ex.: Està fet un carnús (Sant Julià)."


Nota 3: Ser un carnús, segons el llibre de Josep Espunyes Dites, Locucions i Frases Fetes de Tresponts Avall, també és un sinònim de ser una mala bèstia o un baliga-balaga. Pag182, entrada 583.

dimecres, 15 de juliol del 2009

ser un censal


Imatge: Speedy González, un dels exemples més televisius del que representa ser un censal.


Font: Quan era molt petit i el meu pare, Climent Cerqueda Gispert, de Vilanova de Banat, volia fer-me entendre que no m'estava mai quiet, em repetia ets un censal. Val a dir que es tracta d'una expressió que no l'he sentida més.

Nota: Ser un censal, podria substituir el que avui en dia se'n diu nens hiperactius.

Definició: Al DCVB censal, es defineix com: despesa o molèstia que es repeteix sovint. «Aquest mal vici teu me costa un censal» (Empordà, Maestrat). «Quin censal m'ha caigut!» (Benassal). «Ja n'estic cansat; això és un censal!» (Empordà, Mall.). Ser un censal vindria a ser una persona que es mou molt, que resulta empipadora, que no s'està mai quieta i per tant, destorba.

Per altra banda un censal també és, segons el DCVB, "una pensió anual redimible que paguen una persona i els seus successors en virtut d'un capital rebut del qui cobra la dita pensió". O el que vindria a ser el mateix, una mena d'hipoteca.

Nota 2: A diferència del tabalot, que esmenta en David a l'anterior entrada i del qual ser un censal podria ser sinònim, la locució no té en compte l'esverament ni les ganes de pasar-s'ho bé. És a dir, ser un censal entra dins de la naturalesa de les persones molt mogudes.


dissabte, 4 de juliol del 2009

tavà, tava, tabà, tabal

Variants: tavà, tava, tabà, tabal, tàvec



Exemple: "Val a dir que en la zona de Pirineus on vivim, no solament et persegueixen els mosquits o les mosques d’ase. De fet, els tavans (o tàvecs) sempre s’han delit més per la meva sang, tot deixant-me marques i vermellors cada cop que fan un bon tiberi a la meva esquena. Els més abundants, i potser els més empipadors, són els més petits, també coneguts com a grisets. Recordo --potser perquè la memòria de la infància ens ho fa magnificar tot-- com un familiar meu, en notar la picada d’un d’aquests grisets, vigilava el procés d’alimentació de l’insecte, tot avisant-lo: "no te’n fotràs pas!" Així, en el darrer moment, una plantofada --similar a la que el president Obama va dedicar fa pocs dies a una mosca en rigorós directe-- acabava amb la vida de l'animal, escatxigant de sang una bona superfície de pell. El cert és que aquella mostra de valor --o potser de manca de senderi-- sempre em provocava una certa esgarrifança."

Font: Revista del mes de juliol de 2009 de Viure als Pirineus, de títol "Tavans". Article d'opinió de Marià Cerqueda.

Foto: Imatge d'un tavà presa per en Rafael Tarín Jiménez. Cal agrair a l'autor l'autorització per publicar la seva foto.

Definició: El DCVB definex tavà com a equivalent de tàvec.

Nota: Aquests animals hematòfags pertanyen al gènere Tabanidae.



Imatges 2 i 3: Un retall (cliqueu per engrandir-lo) i part de la portada de l'obra Dialectologia filològica de Joan Veny (1993, Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l'Abadia de Montserrat). Trobat a Google Books.


Imatge 4: retall del DCVB (cliqueu per fer-lo més gran). Respon a un comentari escrit pel Marc. Deia que la seva dona, la Josefina, feia servir la paraula tabal.

Nota filosòfica de David Gálvez: Em pregunto si les expressions "ser un tabalot" o "fer el tabalot" no s'originen en aquesta segona accepció de la paraula (implicant "persona moguda"), tot i que el DCVB deixi clar que fan referència al tabal entès com a "timbal" (i per tant, implicant "persona xerraire o sorollosa").

Fixeu-vos-hi bé:

tabalot
1. m. i f. Eixelebrat; persona que obra esvalotadament, amb poc seny (or., occ.); cast. atolondrado, cabeza loca. 2. adj. Propi de persones eixelebrades; cast. atolondrado.

Nota terrenal del Marc: Manuel Anglada (Arrels d'Andorra, 1993) només té una entrada per a tavà i situa aquest mot també a l'Alt Urgell i el Pallars Sobirà. Rosalia Pantebre (El parlar d'Andorra), també: "m. Tàvec (segons Griera); tava (m. segons Anglada, 1983)". D'aquesta manera, tenim una altra forma, tava, que recull Riera (La llengua catalana a Andorra) i que ens remet a tavà; Riera assenyala que aquest mot també és conegut al Pallars, l'Urgell, Bescaran, el Priorat i l'Aran.

dimarts, 30 de juny del 2009

alifarra, lifarra



Font: alifarra és un terme que encara s'utilitza a Vilanova de Banat per parlar d'una festa molt grossa, o un àpat assenyalat.

Exemples: 1) Avui matem el corder i farem una bona alifarra. 2) Estaré tota la nit d'alifarra, ja que és festa major d'Adrall.

Definició: 1. Al DCVB hi trobem l'entrada alifarra, que ens deriva cap a alifara: "Convidada de menjar o beure per celebrar una festa, una bona sort, les acaballes d'una feina col·lectiva o altra feta joiosa, i especialment per un contracte de compra o venda avantatjós; cast. alifara, alboroque. «Vine, demà que faig festa, farem una alifara» (Cerdanya, Solsona)."

2. Al GDLC: alifara: "Berenada, especialment la servida a l'era el darrer dia de batre, en la qual prenien part tots els batedors."

Foto: L'actriu Farrah Fawcett, recentment desapareguda, i amb qui, dissortadament, ja no podrem anar d'alifarra.

Expressions idiomàtiques: Fer l'alifara: afegir combustible a la llar per darrera vegada (Solsona). «Fem l'alifara, i al llit» (Aguiló Dicc.) [DCVB].

Cultura popular: Les alifares es fan principalment per celebrar les acaballes d'una feina col·lectiva o la presa de possessió d'alguna cosa. Al Pla d'Urgell, quan cobreixen una obra sense que hi hagi hagut cap desgràcia, els qui hi han treballat van a celebrar-ho fent una costellada o menjant-se un be, i això és l'alifara. A la Plana de Castelló, en acabar l'agramada, els agramadors fan l'alifara, pagada de l'amo i que sol consistir en una menjada d'arròs, botifarres, olives, bacallà i força vi [...]. A Aragó, en els contractes de compravenda el comprador havia de convidar el venedor a una alifara, la qual tenia força legal, car venia a esser la fórmula per cloure el tracte i fer-lo irrescindible. Quasi totes les escriptures de vendes fetes al monestir de Fitero acaben així: «sunt pacati de precio et aliphala». D'aquesta sobrepaga o ‘darrera tongada del preu’, deu provenir el significat abans comentat alifara com ‘darrera tongada d'alimentació del foc’.

Etimologia:
de l'àrab al-fara, segons Eguílaz. Amb tot, aquest origen no és satisfactori per Coromines, a causa de la dificultat d'explicar la i de alifara. Coromines proposa com a probable l'ètim àrab al-daẖála, ‘porció’, ‘entrada’, ‘afegitó’. En realitat, la i de alifara podria provenir de l'analogia d'alimara que sembla demostrar la coincidència d'una de les accepcions d'alifara amb una de les d'alimara.

Nota 1: Sembla que pot existir alguna variant aragonesa d'
alifara. L'hem trobada a la pàgina Reserva de palabras:

Gloria Facerias (España)

Sus razones son: Es una palabra que en mi pueblo (en la zona de Aragón fronteriza con Cataluña) se usaba con mucha frecuencia para referirse a una comida abundante con la que se celebraba algún acontecimiento y que no he oído nunca fuera de allí, a pesar de que tanto en el diccionario de castellano (en las versiones de lifara y alifara) como en el de catalán (sólo lifara) están. Normalmente era una palabra que no utilizaba el que organizaba o preparaba la comida sino los que asistian a ella, para ponderarla.

Després de les comprovacions, certament, podem confirmar el DCVB també registra lifara com a equivalent d'alifara.

Nota 1: Consultades algunes fonts orals, he comprovat que a l'hora de referir-se a una alifarra, sempre utilitzen l'article (una, la). Un fet que comporta que s'el·lideixi la a d'alifarra. Probablement és per aquest motiu que les fonts orals, facin esment al terme lifarra.

dimarts, 16 de juny del 2009

astriboc, estriboc


Exemple: "Les seves raons [per apadrinar la paraula astriboc] són: un astriboc és una persona esbojarrada. S'utilitza a la Cerdanya i l'Alt Urgell. Nosaltres som una colla d'amics que ens diem astribocs i cantem cançons populars del Pirineu d'aquelles que explicava la padrina a la vora del foc, fins i tot tenim una web: http://astribocs.altpirineu.net."

Font: El Joan Marc Bordoll Fenés va apadrinar aquesta paraula en el marc de la iniciativa Reserva de paraules, organitzada per l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.

Exemple 2: "Els Astribocs som un colla d'amics que ens agrada molt fotre l'índio. Capaços d'organitzar bolos, rues de Festa Major, sopars, números artístics, poesia, cançons i segurament alguna altra actuació que ara mateix em deixo."




Font: La web dels Astribocs (a la imatge).

Nota: Aquesta paraula no surt au món. Només l'he trobada, amb la forma estriboc, al DCVB: "persona estrambòtica (Ribera del Flamisell) [Pallars Jussà]."

dissabte, 6 de juny del 2009

L'Espunyola


Imatge: El deu Eol.

Font 1: La nova pàgina web de lo Banyut, que conté una secció amb aquest nom, l'Espunyola. La signa Joan Graell i Piqué, poeta i redactor de la casa.

Definició. Espunyola: Segons el DCVB: Nom d'un vent que ve del nord-nord-est a la comarca d'Oliana, a on moltes vegades no arriba, car es queda estacionat en el corrent del Segre entre Oliana i Organyà; és senyal de fred a l'hivern i de molta calor a l'estiu.

Font 2: L'Espunyola és una revista publicada per comunitat educativa de l ' IES Aubenç Oliana (Alt Urgell)

Exemple 1: Aproximació.

"Es troba situada al damunt de l'embassament d'Oliana, dins del terme municipal de Peramola (Alt Urgell). Seguint la carretera C-14 cap a la Seu d'Urgell, desprès de passar pel caostat de la pressa de l'embassament d'Oliana, aquesta carretera va cap al nord, passant pel peu de l'encinglerada serra d'Aubenç. Més amunt de la presa, junt al punt quilomètric 149, hi veiem un revolt amb un pont que creua un barranc. A la dreta del pont, veiem un altre pont, inacabat, amb unes arcades fetes de formigó. Des de Guissona fins aquí hi ha 53 km; des de Tarragona, 152 km. Aquest és el punt de referència. Aparcarem just abans de creuar el pont, anomenat de l'Esquella. A mà dreta, trobem una extensa esplanada, on aparcarem el cotxe. Al congost dels Esplovins hi bufa l'espunyola, un vent local que bufa cap al sud. "

Font: Llibre: Excursions escollides pel Prepirineu. Caminant des de sol ixent cap a sol ponent. Autor: Antoni Cabré i Puig. Editorial: Cossetània Edicions. Apèndix, Via ferrata Regina; pàgina 195.

Exemple 2: "En una conversa de cafè, que li va arribar a les orelles a través d’ un corrent d’aire, a través d’ una porta entreoberta del local, en Joan va escoltar que a la Ribagorça, es podia gaudir d’un espectacle singular; la lluita entre dos vents, que era coneguda com a vent revoltat. Desprès de molt pujar i baixar muntanyes va aconseguir, al capdamunt d’un serrat, veure de primera filma aquell titànic enfrontament. No cal dir que el va plaure d’allò, més i va estar a punt de cridar el torb, per què es cuidés de les apostes, doncs es va decantar per recolzar a un dels oponents, que al final va acabar perdent. Encuriosit, va voler parlar-hi, i el vent de seguida el va conèixer, doncs la fama d’en Joan el precedia. De la conversa, molt plena de llagoteries per ambdós bàndols, només en va quedar una curiositat. Semblava ser que a un poble, de nom Oliana, s’hi aixecava un vent del tot únic que es coneixia amb el nom de l’Espunyola. No cal dir que a en Joan li va faltar temps per arribar-s’hi. Per a la seva sorpresa, un cop fetes les presentacions, el vent local el va conduir fins a un pou de gel. Però el que el va afectar de debò fou la descoberta de l ’amor, transmutat en la noia que li va obrir la porta del museu. Un cop aquest amor va haver madurat, degut a l’acció de l’Espunyola i la visita al pou de gel, va descobrir una faceta del dia a dia, que li va canviar la vida per complert. L’origen de la canalla.

Font: Conte guanyador de la primera edició de Contes que compten organitzada per Ràdio Seu i la Biblioteca de Sant Agustí, titulat el Joan Bufalà. Autor Marià Cerqueda.

dilluns, 1 de juny del 2009

asclar / ascla

asclar

Definició: Trencar a bocins una cosa sòlida, fer-ne ascles (Cat., Val.); cast. astillar [DCVB].

Etimologia: Format damunt ascla, del llatí vulgar *ascla, originàriament *astŭla, variant d' astĕlla (per canvi de sufix diminutiu), mateix significat [DCVB].

Nota: Segons Manel Riera i Riera, La llengua catalana a Andorra, p. 130, asclar és "partir un tió en 2, 3 o 4 parts -ascles-, normalment mitjançant un tascó i una massa o amb l'escoda" o "esquerdar una paret".

Exemple: L'altre dia vam anar a una festa d'aniversari d'un amic del meu fill Nahum [parla el vistaire Gálvez], a la Seu d'Urgell. Trencaven l'olla. Quan van esberlar una olla sense acabar-la de trencar del tot una espectadora va dir "ja l'han asclada!"

ascla

Definició: Estella grossa de fusta o d'altra matèria sòlida (Cat., Val.); cast. astilla.

Locucions:
a) Esser de mala ascla: esser home de males idees o de mala intenció (Castelló). b) Bufa-li un ull, que té una ascla!: significa que una cosa ja no té remei (val.).

Refranys
: a) «Qui té tronc, fa ascles» (Diccionari Labèrnia). b) «Una ascla no fa foc, ni dues tampoc» (Diccionari Labèrnia).

Nota:
Segons Manel Riera i Riera, La llengua catalana a Andorra, p. 130, ascla és "estella grossa", "tros de tió tallat de dalt a baix" i "clivella d'una paret".

asclat

Nota: Segons Manuel Anglada, Arrels d'Andorra, p. 324: asclat: estellat, obert pel llarg. General a Andorra i (AU). Apareix en diversa toponímia andorrana.
Foto: Presa al poble de Toloriu per Marià Cerqueda.

dijous, 28 de maig del 2009

estripagecs



Nota 1: Al bloc Estripagecs rovellats podem veure uns estripagecs.

Exemple: "Per tal que l'habitació que es destina a rebost o celler no quedés totalment tancada, es disposava d'un cert aïllament que consistia en l'obertura d'una petita finestra, sempre oirentada de cara nord i protegida amb un estripagecs i una tela mosquitera ben fina per tal de protegir-lo dels insectes."

Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d'un poble de l'Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor, p. 123.

Definició: m 'sargantana, reixa de ferro forjat d'una finestrella' (La llengua catalana a Andorra).

Nota 2: A Internet hi ha molt poques ocurrències d'estripagecs. La majoria fan referència a l'associació Estripagecs teatre, que "té com a objectiu incentivar el teatre a la Seu d'Urgell i comarca".



Nota 3: Pantebre (El parlar d'Andorra) diu que estripagecs s'utilitza en plural. Riera (La llengua catalana a Andorra) només assenyala que és masculí i Troguet el fa servir en singular a Calvinyà, ara fa temps. Vajam si algú ens ajuda.

Nota 4: Josep Espunyes (Dites, locucions i Frases Fetes de Tresponts avall, Editorial Garsineu 2006) explica que ser un estripagecs, és sinònim de ser una mala bèstia. Pàgina 182, frase 583.

dimarts, 26 de maig del 2009

Venir els andorrans

Font: Victòria Bagués Faus, del Querforadat, explica que utilitzava aquesta expressió, de manera eufemística, m'han vingut els andorrans, per poder parlar de la menstruació, quan no s'hi podia fer referència explícita

Nota: Crimson Tide s'ha traduït senzilla i encertadament com Marea roja. Visca el cinema andorrà!

dilluns, 25 de maig del 2009

L'aigua d'Arinsal fa aixecar el pardal



Font: Elvira Farràs i Muntó (1998). Ribera amunt són les boniques (Refranys i dites de l'Alt Pirineu català). Tremp: Garsineu Edicions, p. 142

Foto: El riu d'Arinsal. Vista a Panormaio.com.


diumenge, 24 de maig del 2009

D'Andorra la Vall, o de tots i de cap


Explicació: "S'aplica a coses de les quals són molts els que es creuen propietaris, i que sovint resulta que no són de cap dels que les volen".

Joan Amades va escriure a "Refranys geogràfics", pp. 118 i 119 del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (any XLVII, maig del 1937, núm. 504): "Recorda les grans qüestions hagudes en el segle xv per la possessió de la Vall d'Andorra, damunt de la qual es creien tenir dret el comte de Foix, el rei de França i el bisbe de la Seu d'Urgell, litigi que durà molt de temps i que acabà per deixar independent la menuda vall, si bé sota el patronatge del rei de França i del bisbe de la Seu".

Font: De la secció dedicada a dites, corrandes i refranys geogràfics "que sovint reflecteixen la rivalitat de pobles veïns" i més concretament de la part que fa referència a Andorra, p. 85 d'Els pobles del Pirineu en el refranyer geogràfic català i aranès, de Ricard Serra (autoedició, Mollerussa, 2008).