tavà, tava, tabà, tabal

Variants: tavà, tava, tabà, tabal, tàvec

Exemple: "Val a dir que en la zona de Pirineus on vivim, no solament et persegueixen els mosquits o les mosques d’ase. De fet, els tavans (o tàvecs) sempre s’han delit més per la meva sang, tot deixant-me marques i vermellors cada cop que fan un bon tiberi a la meva esquena. Els més abundants, i potser els més empipadors, són els més petits, també coneguts com a grisets. Recordo --potser perquè la memòria de la infància ens ho fa magnificar tot-- com un familiar meu, en notar la picada d’un d’aquests grisets, vigilava el procés d’alimentació de l’insecte, tot avisant-lo: "no te’n fotràs pas!" Així, en el darrer moment, una plantofada --similar a la que el president Obama va dedicar fa pocs dies a una mosca en rigorós directe-- acabava amb la vida de l'animal, escatxigant de sang una bona superfície de pell. El cert és que aquella mostra de valor --o potser de manca de senderi-- sempre em provocava una certa esgarrifança."

Font: Revista del mes de juliol de 2009 de Viure als Pirineus, de títol "Tavans". Article d'opinió de Marià Cerqueda.

Foto: Imatge d'un tavà presa per en Rafael Tarín Jiménez. Cal agrair a l'autor l'autorització per publicar la seva foto.

Definició: El DCVB definex tavà com a equivalent de tàvec.

Nota: Aquests animals hematòfags pertanyen al gènere Tabanidae.

Imatges 2 i 3: Un retall (cliqueu per engrandir-lo) i part de la portada de l'obra Dialectologia filològica de Joan Veny (1993, Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l'Abadia de Montserrat). Trobat a Google Books.

Imatge 4: retall del DCVB (cliqueu per fer-lo més gran). Respon a un comentari escrit pel Marc. Deia que la seva dona, la Josefina, feia servir la paraula tabal.

Nota filosòfica de David Gálvez: Em pregunto si les expressions "ser un tabalot" o "fer el tabalot" no s'originen en aquesta segona accepció de la paraula (implicant "persona moguda"), tot i que el DCVB deixi clar que fan referència al tabal entès com a "timbal" (i per tant, implicant "persona xerraire o sorollosa").

Fixeu-vos-hi bé:

tabalot
1. m. i f. Eixelebrat; persona que obra esvalotadament, amb poc seny (or., occ.); cast. atolondrado, cabeza loca. 2. adj. Propi de persones eixelebrades; cast. atolondrado.

Nota terrenal del Marc: Manuel Anglada (Arrels d'Andorra, 1993) només té una entrada per a tavà i situa aquest mot també a l'Alt Urgell i el Pallars Sobirà. Rosalia Pantebre (El parlar d'Andorra), també: "m. Tàvec (segons Griera); tava (m. segons Anglada, 1983)". D'aquesta manera, tenim una altra forma, tava, que recull Riera (La llengua catalana a Andorra) i que ens remet a tavà; Riera assenyala que aquest mot també és conegut al Pallars, l'Urgell, Bescaran, el Priorat i l'Aran.

abuixar

Definicions: 1. Aquissar, incitar un animal (especialment un gos) perquè acometi; cast. azuzar. Ex.: "Jo, en adonar me de l'intent de la Cendrosa, vaig «abuixar-li» el gos." || 2. refl. Abordar-se el gos, acometre; cast. embestir. Ex.: "Arriba un pobre amb un feix de parracs al coll i els gossos s'hi abuixen de mala manera" [DCVB].

Localització: Puigcerdà, Solsona, Andorra, Tremp, Pallars, Ribagorça [DCVB].

Variant: abuixir.

Etimologia: probablement de formació onomatopeica damunt el lladrar dels gossos, com el fr. aboyer (cfr. REW 883) [DCVB].

Exemple 1 (accepció 1): "Segons una altra llegenda, molt coneguda a banda i banda de la serralada, aquestes muntanyes eren en temps antic un autèntic paradís per al bestiar. Fins que un dia es presentà un captaire demnanant almoina i els pastors, en comptes d’acollir-lo, li van abuixar els gossos. El pidolaire, que en realitat era Nostre Senyor, els va maleir, i a l’acte els prats quedaren convertits en geleres, els ramats en tarteres i els pastors i gossos en tossals de roca. Tot i que el fet va tenir lloc al massís de la Maladeta, la maledicció divina va esquitxar les valls properes, des de l’Éssera fins al Segre."

Font: Pep Coll (1996): Viatge al Pirineu fantàstic. Personatges, llegendes i històries màgiques. Barcelona: Columna Edicions. Amb fotografies d’Oriol Alamany, Jaume Balanyà i Jaime Riba. Primera edició en aquest format: 2005. 271 pàg. ISBN: 84-664-0681-6. Informació proporcionada pel mestre Víctor Pàmies, que a més afegeix "el fragment és de la presentació del llibre, quan parla de les llegendes que expliquen el nom de Pirineu per a la serralada."



Foto: Prèstec de la galeria de fotos Flickr de Milqito.

Exemple 2 (accepció 2): "I què dir de les històries de grups de gossos assilvestrats —bé abandonats, bé gossos caçadors perduts— que hem sentit explicar a aquell amic muntanyenc? Conec algú que un cop, més amunt de Certers, prop de la Canya de les Grailes, es va trobar encerclat per uns quants gossos assalvatjats amb males intencions. Es pensava que era pell, així que quan el més agosarat se li va abuixar va pensar allò de “o tu o jo” i el va apallissar de mala manera. Se’n va sortir de ben poc."

Font: David Gálvez Casellas, article «Llops», Viure als Pirineus (versió virtual), 3 de gener de 2008 i Viure als Pirineus (versió paper) de març de 2008.

Exemple 3 (accepció 2, ús figurat): “Semblava com si tots els mitjans del planeta s’haguessin posat d’acord per fer-me sentir culpable i se m’abuixaven com un gos rabiós.”

Font: Josefina Lladós, article «Reescalfats», Més Andorra, 8 de febrer de 2007.