dilluns, 4 de maig del 2009

En Sant Julià i Andorra [...] fan l'Ofici sense cera

La Farga està en compromís
lo envien a Juberri;
Aubinyà los fa d'eixida
per a dar-los refrigeri.
En aquesta situació
no fan més que el ploricó.
En Sant Julià i Andorra
han posat Comunitat:
fan l'Ofici sense cera
i d'oli mai no n'han gastat.
En les Caldes i Engordany
gemegant passen tot l'any.

[...]

Encamp, Canillo i Soldeu
la passen molt malament;
los d'Ordino i la Maçana
pateixen mals fortament.
Los de Sispony i Anyós
viuen sense tenir repòs

"Cançó del Peirot", p. 86 d' Els pobles del Pirineu en el refranyer geogràfic català i aranès de Ricard Serra (autoedició, Mollerussa, 2008).

divendres, 1 de maig del 2009

escanussar-se / escanyussar-se

Exemple:

"—Qui guanya?

—Avui tots els quartos van al Pujol —li contestaven—, que és un potrós, però ahir va perdre una picossada.

—Aquí l'únic que he guanyat he estat jo, vosaltres aneu jugant —els comentava el meu avi ensenyant-los les dues pessetes. Els de la taula li cobntestaven de mala guisa tot emprenyats.

—Tu ets un avar, només penses a fer diners, i treballar i treballar, te'n fotràs un bon tros a l'olla, de tant trsicar. És que no et penses divertir mai?

Li tenien enveja i aquelles pessetes que havien vist els feien escanyussar.

"Ells no sabien —em comentava l'avi— que jo disfrutava més amb qualsevol ocupació, que estant-me assegut jugant a qualsevol joc". Entre tot això i d'alters coses que us aniré explicant, estalviava al voltant de 20 pessetes a la setmana."

Font: Jesús Pallarés i Bach (1992). Fusta de boix (Can Boix, 1763-1992). Peramola: Edició a càrrec de l'autor, p. 89.

Definicions d'escanyussar-se: Ennuegar-se [DCVB]. / Experimentar una interrupció momentània de la respiració a causa d’una nosa a la gola [DIEC]. / Tenir algú alguna cosa a la gola que el priva de respirar [GDLC].

Definicions d'escanussar-se: Riera només cita el sinònim ennuegar-se.

Etimologia: Derivat intensiu d'escanyar [DCVB].

Nota 1: Escanussar-se és un dels mots que figuren en la Proposta de llibre d'estil d'Andorra Televisió, en l'apartat Lèxic propi d'Andorra, a partir del recull elaborat per Manel Riera (La llengua catalana a Andorra).

Nota 2: Escanyussar-se és una de les paraules apadrinades en el concurs de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès celebrat el 2007 i que es recullen al web Reserva de paraules. La va apadrinar Marta Bertran Armadans, que diu que "és la paraula que sempre he sentit dir a casa quan algú s'ennuega".

Nota 3: Manuel Anglada no menciona cap de les dues variants.

Imatge: som conscients que és políticament incorrecta, però és difícil lluitar constantment contra el políticament incorrecte vistaire Gálvez. De tant en tant deixem que faci alguna poca-soltada i així ens deixa tranquils uns quants dies. El senyal diu, en anglès, però molt clarament: "Perill d'escanyussament".

dimarts, 28 d’abril del 2009

botir-se (enfadar-se)


Tractem de la quarta accepció del verb botir que trobem al diccionari normatiu, el DIEC. Aquest significat es va introduir en la segona edició del diccionari arran d'una proposta del Servei de Política Lingüística del Govern d'Andorra. Hi apareix com a dialectalisme no exclusiu d'Andorra.


1 v. intr. [LC] Una cosa, fer bot a algú, especialment causant la tibantor de la pell, de l’embolcall.

2 intr. pron. [LC] Embotir-se. Tot ell es botia de l’abundosa riallada.

3 1 intr. [LC] Ésser llençat per alguna força i anar a caure a certa distància.

3 2 intr. [LC] Ésser expulsat d’un lloc o d’un càrrec. El director ha botit.

4 intr. pron. [LC] Enutjar-se. Es boteix per no-res.

Exemple: “Escolti, agent, no vinc precisament de veure el curandero d’Arcavell per un catarro mal curat, si vol saber-ho. Només faig esport, com ja li he dit. I ja sap que diuen que no s’ha de ser agarrat: el dinar és el meu premi, com qui diu.” “Oiga, no estaré notando un retintín irónico, ¿verdad?, porque yo creo que estoy siendo muy correcto intentando comprender lo que chapurrea, cuando lo normal sería que se dirigiera a nosotros en español.” Sí, és clar, només em faltaria això ara, haver de parlar-vos en castellà en ple Pirineu català i essent com sóc andorrà. Quina necessitat en tindria? Ja se m’estan començant a botir els nassos. “Escolti, senyor, jo a casa meva parlo en castellà o en català segons m’apeteix, aniríem apanyats!, però en tot cas aquí resulta que també jo estic sent més que correcte aguantant-los la conversa i comprenent-los en castellà, que no en espanyol, quan el que voldria és tirar milles. No sé si m’explico.”

Font: David Gálvez Casellas (2008). "Un relat de finals de desembre", article del seu bloc.

Nota 1: Rosalia Pantebre (1997) diu que botir-se significa "fer morros, enfadar-se molt. La canalla sol inflar les galtes quan s'enfada (Ordino, Pal). Ex.: Ja et boteixes?".

Nota 2: A les Actes del col·loqui L’Albera i el patrimoni en l’espai transfronterer llegim que "la forma botit, botida, de botir ‘inflar’ [...] s’estén per l’Empordà, la Garrotxa, la Cerdanya i Andorra, a més d’alguns parlars de l’Alt Urgell i el Solsonès. Es tracta d’un verb format sobre bot ‘odre, pell de cabra o de xai que serveix per a contenir oli o vi’; després de cosir la pell, el boter l’inflava amb una manxa per després rascar-lo, esquilar-lo, adobar-lo i empeguntar-lo (DCVB); d’aquí la idea de ‘inflar’ present en expressions com inflat com un bot, fer el bot ‘inflar els llavis i fer els gestos precursors del plor; fer morros’ (occ. gounfle coume un bout, Mistral); també és el nom del peix lluna, Mola mola, de la pell del qual la canalla fa –feia– pilotes [Griera 1923: 39; Cabrera 1997: 143]); al nord de l’Albera es troba la variant botat, botada, amb un altre sufix aplicat al mateix radical de bot (ni botit ni botat no tenen cap relació amb el mall; botir ‘ésser expulsat’, format per canvi de conjugació de botar)".

enaiguat, enaiguament, enaiguar-se

Definició d' enaiguat: Deliri molt fort que es transforma en malaltia, patida sovint pels nens petits i algunes vegades pels adults. Es dóna quan contínuament es tenen ganes de menjar un aliment en concret, que es veu, però al qual no es pot tenir accés [Hereus i cabalers, en què el mot definit és enaiguats, en plural]. / Gelós del menjar, dels acaronaments o d'altres beneficis d'un infant o animal [DCVB].

Definició d' enaiguament: 1. Enaiguadura, malaltia de les cames en el bestiar cavallí. 2. Migrament i tristesa morbosa que solen patir els infants, les dones i certs animals domèstics, originada per la insatisfacció d'un desig, especialment de menjar allò que veuen menjar a un altre [DCVB].

Definició d' enaiguar-se: Patir d'enaiguament; migrar-se amb una tristor morbosa una criatura o animal, generalment per desig de menjar allò que ha vist menjar a un altre, per enyorança del mamar, etc. (pir-or., or., occ.). «No mengis davant d'aquest nen, perquè s'enaiguaria» [DCVB]. / 4 pron 1 MED Decandir-se els infants, esdevenir trists, flacs, macilents. 2 VETER Migrar-se el bestiar quan el priven d'un bon tracte a què estava avesat [GDLC].

Definició de Fer enaiguar: és fer enveja o enyorança [DCVB].

Nota 1: Una persona enaiguada es consumeix d’enyorament, d’impaciència, desitja insistentment una cosa. I un animal enaiguat es decandeix en patir un tracte pitjor d’aquell al qual estava acostumat.

Nota 2 : Al DCVB llegim una recepta curiosa: “Un infant està enaiguat quan sent gelosia morbosa d’allò que un altre té; aquesta gelosia, quan arriba a esser una vertadera malaltia, diuen que es pot guarir donant a menjar al nen gallina negra bullida sense salsa i deixant-n’hi menjar fins que vulgui (La Seu d’U.)”.

Exemple 1: La Bienvenida em deia: "Estar enaiguat és quan una persona té un desig molt fort i no es pot aconseguir. Per curar-lo, sobretot si és un nen, es té de matar una gallina. Després s'escalda per poder plomar-la. El baf que en surt el té que respirar la persona que es vol curar. Després n'hi fas menjar un bon tall. Però això, Eulàlia, no ho diguis a ningú. T'ho dic perquè et vull bé; ets la primera persona a qui ho dic. Moltes vegades m'han preguntat: Ai, Benida, no saps pas curar l' enaiguat? Però al germà de la Carmeta el van curar així." Agost del 1978.

Font: Eulàlia Torras Elias (2008). Serrat Gros. Història d'un formatge pirinenc. Garsineu Editors 2008, pàgina 27.

Exemple 2: “Els enaiguats són una malaltia que, segons es diu, es produeix quan es té un desig molt fort i no es pot satisfer.

L’atacat d’enaiguats es torna trist i melancòlic, perd les ganes de fer res i es coneix el seu patiment perquè, quan té al davant la causa del seu desig, se la mira molt fixament amb els ulls molt tristos.

Al poble de Sispony, s’explica que, a cal Jarret, tenien una neneta anomenada Lourdes. [...] la neneta va anar emmalaltint i no volia menjar. La van baixar a Andorra al metge, [...] passaven els dies i la neneta continuava igual.

Una nit, a taula, el padrí va observar com la neneta mirava el sucre i, de sobte, se li va acudir: «La neneta té desig de dolç».

Va posar el sucre davant seu i li va donar permís perquè en mengés tant com volgués. La neneta [...] en tenia tant desig que quasi s’ennuegava. L’àvia, en veure la reacció de la neneta, va dir:
«Aquesta nena té enaiguats: doneu-li tant sucre com vulgui».

L’endemà li van tornar a donar tant de dolç com va desitjar i al cap de pocs dies va estar totalment curada.”


Font: Eva Julián Adán (1997). Hereus i cabalers. Andorra la Vella, p. 243.

Exemple 3: Oració dels anaigats:

"(Es resen tres parenostres a la Santíssima Trinitat i un Credo a la mort de Nostre Senyor Jesucrist.)

Dos són els que tenen el mal pres,
tres són els que tenen dos mals,
que emparen la Verge Maria i Sant Joan.
Si tens el mal pres al matí,
a Déu t'encomano i a Sant Gaudí.
Si tens el mal pres al migdia,
t'encomano a Déu i a la Verge Maria.
Si tens el mal pres al vespre,
t'encomano a Déu i a Sant Silvestre.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Així curi aquest anaigat (afegir el nom de la persona afectada),
com aquestes paraules són veritat."


Font: Elvira Farràs i Muntó (1998). Ribera amunt són les boniques (Refranys i dites de l'Alt Pirineu català). Tremp: Garsineu Edicions, p. 172.

diumenge, 19 d’abril del 2009

arrullar




Exemple:
"-És a dir, Roger, que no saps per què les gallines d'Aristot porten calces?
-No, no ho sé.
-Doncs és molt fàcil. Si no portessin calces, tots els ous que pondrien s'arrullarien costes avall i els de Pont de Bar anirien tips amb els ous de les gallines d'Aristot, bé anirien prou al vell per a fer aquella feina.
-Au, això no és veritat, els ous es trencarien pel camí, si baixessin d'Aristot."

Font: Nits de Taverna. Editorial Garsineu. Joan Obiols. Any 1995. Pàgina 147.

Definició: Segons el DCVB, arrullar vol dir: Deixar anar violentament una cosa, llançar-la cap avall.

Etimologia: Segons el DCVB, arrullar prové del llatí ad-rodulare, 'llançar a rodar'.

Localització: Segons el DCVB, Ribagorça, Tremp, Alt Urgell, Cerdanya.

Foto: Una imatge d'Aristot.

diumenge, 12 d’abril del 2009

fer (bona) prova


Exemples de l'expressió:

1. Un escabot (o escamot) d'ovelles s'afegeix a un ramat més gran amb el qual no ha tingut cap mena de contacte. No se sap si faran prova.

2. Els matrimonis de conveniència no se sap mai si faran prova o no (els altres, tampoc).

3. Una dona que es casa amb un pagès i no ha fet mai de pagesa ella mateixa, no se sap si farà prova, ja que ella no està acostumada a tractar amb les bèsties i els camps.

Definició: Segons el DCVB: fer prova o fer bona prova: donar bon resultat, anar bé, resultar bo.


engaltar


Definició: Perdre el temps, badar.

[Sentit a Ricard Mateu, nascut a la Seu i que actualment viu entre Civís i la Seu.]


Potser l'ús tingui a veure amb l'accepció 7 del verb engaltar que ofereix el DCVB (tot i que sembla en principi restringida a l'àmbit balear):
Desviar-se de la línia recta; fer torcera, anar cap a un costat (Mall., Men.). Engaltar-se una eina de tall: desviar-se de la recta senyalada per tallar. «T'has engaltat molt»: has anat molt tort; es diu a un qui serra i perd la direcció que pertoca. a) fig. Desviar-se d'una qüestió, de l'assumpte que es tractava (Mall.).

Imatge: No us engalteu gaire mirant-la. El text diu, si fa no fa: "Engaltaments. Si mireu la imatge durant força estona, acabareu veient-hi l'oceà".

Nota: Pantebre (1997) diu que "també vol dir fes les coses, o caminar, lentament quan caldria afanyar-s'hi més (Andorra, Alt Urgell); encantar-se (Ordino)".

(ser un) tabernacle


Sentit de l'Enriqueta de la Masia de Barguja, entre el Querforadat i Toloriu. Usat pejorativament, sentit també en boca de la Stéphanie Oriola, que cita el seu pare, fill d'Encamp.


Exemple: "El tabernacle és un personatge freqüent a la nostra tribu. Es fa difícil saber per què al tabernacle se l'anomena tabernacle. En el diccionari sabem que la paraula ve de jueus, i podé, vés a saber, es relaciona aquesta persona de comportament dubtós amb els jueus per la simple raó que els jueus no han tingut massa bona premsa entre nosaltres. A Banyoles es jugava a matar jueus i tota la mainada sortia amb espases i armes rudimentàries a veure si trobava algú de les set tribus. Del joc que avui seria un delicte i baixarien tots els assistents socials del món per repassar la mainada, en tenim constància gràfica en fotos velles i ratades. On estàvem? Ah, sí, en el tabernacle. Però què vol dir tabernacle aplicat a un individu? Pot voler dir una calamitat d'home, un baliga-balaga, algú que no és gaire formal, algú del qual no te'n pots fiar, fins i tot algú que no hi toca del tot. Estàs fet un bon tabernacle! En principi sembla que t'ho diuen amb un aire amical, amb carinyo fins i tot, però si t'ho diuen, dit està. Un tabernacle és algú a qui confiaries cap negoci. Tots coneixem algú a qui no deixaries calés, perquè no te'ls tornaria. Un tabernacle és algú que no es presenta a l'hora, que et perd un llibre de molt valor, a qui deixes el cotxe i te'l torna amb una trompada i encara diu que la patacada ja li tenia abans d'agafar-lo. Un tabernacle té sempre un punt d'embustero, de més fals que un duro sevillano. Té un punt de fatxenda i milhomes. Un tabernacle és d'aquells que se't presenta a casa a l'hora de sopar i s'asseu a taula abans que tu i encara fa bromes amb la dona i gosa dir que t'ha crescut la panxa. Un tabernacle, tots en coneixem, és una mala persona disfressada de bona persona: algú que va dient pestes de tu a la teva esquena. Un tabernacle és algú que fent-se el boig sempre fa la viu-viu. Ets d'aquests que a l'asilo et cardarà la manta i a la monja li dirà que tu no vols anar a missa perquè no t'agraden els capellans. Vet aquí. Tots en coneixem. I mai ningú fa res per arribar-los a l'esquena, perquè els tabernacles, a base de somriures i brometes, sempre tiren endavant. I sense treballar i sense ingressos fixes ells sempre estrenaran cotxe i sempre portaran un abric que sembli nou. Vet aquí."

Font: Apunt "El tabernacle" del blog Xisca de Gardi.

tabernacle

Definició: Segons el DCVB: Ximplet; persona curta d'enteniment o mancada de gràcia, que fa més nosa que companyia: cast. estafermo.

El DIEC2 no recull aquesta accepció. Llista les següents:

1 1 m. [RE] [LC] Tenda dels antics hebreus. 1 2 m. [RE] [LC] Tenda mòbil que els israelites feien servir de santuari abans de la construcció del temple de Jerusalem. 1 3 m. [RE] Cabana per a la festa jueva dels Tabernacles. 2 1 m. [RE] [LC] Sagrari de l’altar. 2 2 m. [RE] [LC] Baiard en què es porta la imatge d’algun sant o d’alguna santa.

La Gran Enciclopèdia Catalana explica que
a l'antiga Roma, un tabernacle era també una "tenda militar, construïda d'acord amb un ritual i orientada, on el comandant consultava els auspicis".

Aquests sentits més generals de tabernacle entès com a "habitacle" o "receptacle" són els que figurativament
perviuen en la idea de tabernacle com a "persona dins qui habita Déu o una alta virtut" (accepció 3 del DCVB). Un tabernacle, per tant, seria una persona tocada per la gràcia o l'esperit diví o un beneit.

Imatge: Possible tabernacle conegut pel sobrenom d'El Loco de la Vía.

Nota: Pantebre (1997): "Es diu d'un individu tabalot, informal i galundro (Andorra, Alt Urgell)".

canalla / canalles


El mot canalla -tot i que té forma singular- es refereix normalment a un objecte grupal: la mainada, un conjunt de nens. A Andorra, però -com probablement passa també en altres zones orientals-, s'usen tant la forma singular com la plural del mot, marcant la distinció entre un infant (una canalla) o més nens (les canalles).

Exemple 1: "Fill de Cal Rosec de Norís, de ben xic que volien enviar-lo al seminari: a casa hi havia ja moltes canalles i convenia planificar amb cura el seu futur. Si podien menjar fora de casa, millor."

Font: Sel relat "La Avanzadilla de Aliñá" del recull La selva moral, d'Albert Villaró (La Magrana, Barcelona, 1993).

Exemple 2: "Ja havia nascut amb una dent, va començar a caminar més d'hora que la canalla que tenia el seu temps, i quan només tenia tres anys ja xerrava pels descosits. Ben aviat va fer-se respectar per totes les canalles de la vall que se'n reien de la diferència: les argumentacions dels seus infal·libles cops de roc eren incontestables, i una vegada va esberlar d'una cantalada el nen gran de l'alcalde, un galifardeu mocós i mal educat, que li feia llengotes i li deia tros de carbó."
Font:
Del relat "Sorpresa a Cal Cubano" del recull La selva moral, d'Albert Villaró (La Magrana, Barcelona, 1993).

Nota: L'edició que remeno diu "tots els canalles de la vall", però penso que es tracta d'una errada per sobrecorrecció. El sintagma es refereix a nens i no a gent vil; a prop hi apareixen canalla (entesa com a "nens"), el nen gran de l'alcalde o galifardeu.

Exemple 3: "Hi ha també aquella cançó popular que es diu "Carnestoltes" i que fa així:



Carnestoltes quinze voltes
dijous gras de més a més.
Tots els dies fossin festa
la quaresma mai vingués.


Avui les coques amb llard
es mengen a cremadent
esvaloten el jovent:
qui s'en pogués fer un fart.


Carnestoltes quinze voltes
dijous gras de més a més.
Tots els dies fossin festa
la quaresma mai vingués.


La butxaca proveïda
no diguis jamai que no
i jo sempre cridaria:
noia porta'm el porró.

Carnestoltes quinze voltes
dijous gras de més a més.
Tots els dies fossin festa
la quaresma mai vingués.


Ai mares, a les canalles
poseu-los un bon vestit
per anar a veure en Carnestoltes
que es un home divertit.


Carnestoltes quinze voltes
dijous gras de més a més.
Tots els dies fossin festa
la quaresma mai vingués."




Definicions: DCVB:
1. Multitud de cans (Ll.); cast. perrería. 2. Gent vil, d'ínfima vàlua moral: cast. canalla. 3. m. Home vil, d'ínfima vàlua moral; cast. canalla. a) usat com a adj.: Que expressa vilesa, ínfima vàlua moral. 4. Mainada, conjunt d'infants (or., occ.); cast. chiquillería, gente menuda. 5. Infant (or.); cast. chiquillo, criatura.

Refranys:
  • a) «Canalla naixem i canalla tornem» (Rubí).
  • b) «A la canalla, val més haver-los de dir xo que arri»: vol dir que convé que els infants es belluguin molt, encara que arribin a molestar amb llur moviment (Cat.).
  • c) «Baralles de canalla, foc de palla» (Manresa).
  • d) «Qui tracta amb canalla, cagat ne surt» (Segarra, Urgell).

Etimologia: [s. XV] del llatí canalĭa (de ca), referit a un conjunt de cans o gossos. Així, es pot suposar que la paraula aplicada a les persones havia de ser en un inici grupal i molt despectiva. Aquest pòsit és encara clar en l'accepció 2 del DCVB.

Nota: Pantebre (1997) diu que canalla pot ser "una sola criatura o bé unes quantes. Ex.: La Mariona tenive tres canalles de poca edat i ja n'esperave una altra (Andorra, Alt Urgell)."

Nota: Una paraula derivada, i que encara s'empra força és canaller, que segons el DCVB vol dir: amic de la canalla, afectat de jugar amb infants.


dimecres, 8 d’abril del 2009

freixera


Freixera de fulla gran (Fraxinus excelsior). Foto: UdL.

Freixera de fulla petita (Fraxinus angustifolia) Foto: UdL



Imatge: DCVB.


Exemple: "La pràctica del contraban solia ser una activitat habitual en algunes cases pairals properes a la frontera andorrana.
Durant la temporada de bon temps es transportava a peu en fardos carregats a l'esquena. Els més atrevits, quan la neu cobria els camins de muntanya, el transportaven amb raquetes als peus i amb esquís fets per ells mateixos, de fusta de freixera, i amb l'ajuda de dos bastons d'avellaner."

Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d'un poble de l'Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor, p. 193.

Definició: Freixe [DCVB]. Els freixes són arbres caducifolis "del gènere Fraxinus, de la família de les oleàcies, de fulles oposades, pinnaticompostes, i fruit en sàmara" [DIEC].

Localització: Andorra, Alt Pallars, Ponts, Solsona, Maella [DCVB]. També a l'Alt Urgell, com mostra l'exemple. Segons Manel Riera (1992), l'Atlas Linguistique des Pyrénées Orientales també confirma la presència d'aquest mot a la Cerdanya.

Variants: freix, fleix [DCVB], fraxne [ant. / DCVB], fréixens [pl. ant. / GDLC], freixa [La llengua catalana a Andorra].

Etimologia: s. XIV; del llatí. fraxĭnus, íd. [GDLC].

Nota: Manel Riera (1992) diu que "en feien els taascons dels arreus".

Foto: Tronc de freixera. Vista a Postal del fresno.



Nota 2: Amb la freixera, i altres arbres i arbustos es practicava el fullat. Aquest consistia en tallar (o podar) les rames més tendres per donar-les de menjar al bestiar. En molts arbres encara es coneixen les cicatrius produïdes per aquesta pràctica. Així, en els troncs s'hi observa un creixement continu, fins a un cert punt, on aquest es divideix en un ramatge irregular, gens natural.

Nota 3: El nom científic d'aquest arbre és Fraxinus excelsior.

Nota 4: El poble de Freixa al Pallar Sobirà, deu el seu topònim a aquesta planta.

dilluns, 6 d’abril del 2009

escursiana



Font: A Vilanova de Banat, aquesta planta és coneguda com a escursiana, tot i que no se'n fa dins el seu terme geogràfic. Sí que se'n troba, per contra, a les penyes de la Quera, o el que seria el mateix, pels voltants de font Cerdana.

Característiques: El nom científic és Globularia alypum. De fet és l'única del gènere globularia amb la tija llenyosa, en forma de mata, de casa nostra. Es cria en alzinars on hi pot haver carrasca i pinedes de pi blanc. Més aviat en brolles i llocs assolellats i secs. Floreix al final de l'hivern, com el romaní. El nom amb què és més popularment coneguda és el de foixarda. Sembla que s'utilitzava per a depurar la sang, tot i que en algunes publicacions s'avisa dels seus efectes tòxics.

dimecres, 1 d’abril del 2009

manllevats


La Jenina de la Catalunya Nord, i amb família a Vilanova de Banat, ens proposa el terme manllevats. Justament el primer d'abril n'és un d'ells. Es tracta d'uns dies que, com pocs d'altres, defineixen el que és la primavera, una estació canviant.

PEL CUL LI’N POTS DAR, QUE PEL CAP NO PORÀS!!

La vella de Romadriu. Juntament amb Montenartró, Romadriu és un poblet de la vall del riu de Santa Magdalena, molt prop ja dels límits del Pallars amb l’Alt Urgell. Segons una rondalla molt estesa per la comarca, fa moltíssims anys que vivia en aquest poblet una vella que tenia un ramat d’ovelles. Un any, el darrer dia del mes de març, la padrina exclamà tota satisfeta, perquè ja feia bon temps:

Cent borrecs tinc a muntanya,
tots treuen un pam de banya.
Cent auvelles tinc a l’Urgell,
totes tinen lo seu anyell.
Març, marcerol:
no em fas més por que un caragol.

El març, que tenia fama de ser un mes molt dur i rigorós, es va enrabiar molt per aquestes paraulers, que ell interpretà com el desafiament i la burla d’una dona insignificant. Llavors decidí d’enviar un fort escarment a la padrina, però, com que gairebé ja no li quedava temps, va demanar l’ajut del seu germà, el mes d’abril:


Abril gentil:

deixa-me’n un, deixa-me’n dos, deixa-me’n tres;
un que jo en tinc en faran quatre
i a la mala vella els hi farem pernabatre!!!

De seguida es va girar un fort temporal de vent i de fred, que va durar quatre dies. Aquesta maltempsada, que cada any es repeteix, és coneguda per aquest motiu amb el nom de «mal-llevants», és a dir, dies manllevats, prestats. A la infortunada vella, se li van pelar de gel tots els caps de bestiar. Només va poder salvar un corder molt xic, perquè se’l va posar sota les faldilles. Malgrat això, duien que la temerària padrina seguia escarnint el mal temps:
"Pel cul li’n pots dar, que pel cap no poràs!!" Acabat el mal temps, només va poder esquerar un corder, però amb la cua més pelada que un jonc. A Romadriu, encara hi ha la cova on s’arrecerà la temerària padrina.”


Font: Vist a reflexions en català . "La llegenda de la vella de Romadriu" publicada per en Pep Coll. Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. La Magrana, 1989.

Exemple 1: "Els manllevats són uns dies que l’abril deixa al març perquè aquest darrer els hi demana. Uns jorns de fred, pluja, neu o glaç, que any rere any es van repetint amb major o menor intensitat, però sempre els tenim aquí."

Font: Climents Miró Tuset, al seu bloc Propense.

Exemple 2: "El saber popular ens recorda la història d’ un pastor que es vantava orgullós davant d’un mes de març especialment benigne, 'tinc allà dalt de la muntanya, mil borregs que treuen un pam de banya'. El mes de març, ferit en el seu orgull, demanà ajuda al més d’abril: 'abril gentil, deixa-me'n un, deixa-me'n dos, que amb un que jo en tinc en mataré més de deu mil', i això donà origen als coneguts dies manllevats."

Font: Article d'en Marià Cerqueda a la revista Viure els Pirineus, març del 204.

Exemple 3: Una altra versió del conte de la Vella de Romadriu, ampliada.

Font: Revista L'Esmolet, juny del 2007. Publicada per la Zer. La ZER Narieda neix el curs 1992-1993, formada per les escoles CEIP d'Alinyà, CEIP de Fígols, CEIP Sant Climent de Coll de Nargó i CEIP Miret i Sans d'Organyà.

Definicions: Al DCVB hi figura l'entrada, manllevat: 2. Situat fora del seu lloc.

Les entrades del DIEC per a manllevar: Fer-se prestar. 2 v. tr. Treure per a si (quelcom) d’un altre.

dijous, 26 de març del 2009

esquerar


Exemple 1: "Després d'unes quantes setmanes els arriba el moment d'esquerar-se. Esperonats i conduïts encara pels adults, els pollets saltaran del niu fent vols de pràctica, fins que, en ser capaços de caçar i valer-se per si mateixos, marxaran del territori de la mateixa manera quer també ho farà la femella."

Font: "El mussol pririnenc", article d'Iñaki Relanzón a la revista Cadí-Pedraforca, núm. 4, p. 97.

Exemple 2: "Més tard, quan hi anàvem a veure'ls de nou, molts nius ja s'havien esquerat, i vèiem els moixonets per fora, fent voladetes curtes, però poques vegades es podien agafar."

Font: Jesús Pallarés i Bach (1992). Fusta de boix. (Can Boix, 1763-1992). Peramola: Edició a càrrec de l'autor, p. 252.

Exemple 3: "Tot seguit, Roger de Gràcia es trasllada fins a Cabó, un poble de l'Alt Urgell, que a partir d'ara es dirà la Vall de Cabó. En aquesta població, el presentador coneix un col·leccionista de paraules com ara batzacada, atossar, esquerar, agarbar, rebotida, raure o "redéu".

Font: Del programa Caçadors de paraules, al capítol "Els noms de lloc". Vist a Edu3.cat. Podeu veure'l aquí.

Exemple 4: "A la infortunada vella, se li van pelar de gel tots els caps de bestiar. Només va poder salvar un corder molt xic, perquè se’l va posar sota les faldilles. Malgrat això, duien que la temerària padrina seguia escarnint el mal temps:
Pel cul li’n pots dar,que pel cap no poràs!!
Acabat el mal temps, només va poder esquerar un corder, però amb la cua més pelada que un jonc. A Romadriu, encara hi ha la cova on s’arrecerà la temerària padrina.”


Font: Pep Coll (1989). "La vella de Romadriu". A: Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. La Magrana. Vist al bloc Reflexions en català.

Definicions DCVB:
1. ESQUERAR v. tr. Posar l'esquer a l'ham (Blanes); cast. cebar. Etim.: derivat de esquer.
2. ESQUERAR v. tr. 1. Criar, nodrir (Pallars, Urgell, Solsona, Cardona) «Aquests ocells que has tret del niu, no els esqueraràs pas: se't moriran» (Vall d'Àneu, Urgell). Esquerar-se una planta: créixer bé, campar-se, criar-se (Lleida, Pallars). Esquerar-se un ocell: fugir del niu. «De la llocada n'havem esquerat cinc pollets». Esquerar-se un noi: emancipar-se, començar a campar sol (Solsona, Cardona).

Definicions GDLC:
1. tr Posar l'esquer a l'ham, a la llosa, al palangre, etc.
2.1. tr Criar, agambar (un infant, un animal petit). 2.2 Fer arrelar i créixer (una planta, un esqueix).
3 pron Començar a campar sol, fugir del niu.

Definicions DIEC:
1. Escar2 [Posar esquer (a l’ham, a la nansa)].
2. tr Criar, nodrir. Com que va néixer amb set mesos i pesava dos quilos, el metge va dir que no l’esqueraríem i que dubtava que visqués fins a la matinada. Sempre ha tingut molt bona mà per a les plantes, fa dos dies li van donar una dàlia pansida i a punt de morir, però ja l’ha esquerada.

Etimologia: derivat d'esquer [DCVB i GDLC].

dilluns, 16 de març del 2009

macarulla, bacarulla


Exemple: "A Ordino, una macarulla és una pinya de pi. Així ho reflecteix el DCVB. És una paraula ben maca, no trobeu?"

Font: Comentari de Lurdes Riba Font, que va apadrinar el mot al web Reserva de paraules.

Nota 1: Lurdes Roba Font té una botiga que es diu Macarulla (a la imatge, on es veu clarament la macarulla).

Definicions: Pinya de pi o avet (i de blat de moro) [Riera, 1992]. / 1. Agalla de roure (St. Joan les A., Ripoll, Solsona, Organyà, Bassella, Guissona, Artesa, Vistabella); cast. agalla. 2. Pinya de pi (Ordino) [DCVB].

Nota 2: Al llibre Arrels d'Andorra, de Manuel Anglada i Ferran (Editorial Andorra, 1993), hi trobem els mots macarulla i bacarulla com a aquivalents de pinya. En una nota a peu de pàgina llegim que "a les actes del Congrés de l'Atlas Linguarum Europae (Vall d'Aosta, Saint-Vincent, dies 6-7-8 juny 1989) hi és estudiat el nom de pinya, entre altres, en lliçons molt interessants. El llatí vaccam ha donat allí vatse i vatcha. Les localitats aostanes de Saint-Oyen, Quart i Ayas tenen tres respostes per deginar la pinya: vatchuola, vouatchon i vatcheroda, respectivament. Els nois i noies que guardaevn vaques als prats veïns jugaven a 'ramats' amb les pinyes. Els mots bacarulla i macarulla són diminutius de vaca, com ho són els apel·latius del reto-romax explicats. A Cardós (Pallars Sobirà) hi és viu bacarulla (veg. P. Coll, El parlar del Pallars, pàg. 34).

Foto: Tal com recullen el GDLC, el DIEC i la primera accepció del DCVB, les macarulles també són "aquesta mena de boles tan vistoses, que sovint pengen de les fulles dels roures i que solen fer de 2 a 3 cm de diàmetre, de vegades hom creu que són els fruits d’aquests arbres. També s’anomenen ballarucs (o ballarugues), i anys enrere la quitxalla les replegava per jugar. En realitat, les macarulles formen part d’un grup molt ample d’estructures anormals dels teixits de les plantes, que es desenvolupen per la reacció a la presència d’un organisme inductor, que pot ser una planta o animal (sovint un insecte). Adopten formes molt diverses i es produeixen en una vintena de gèneres vegetals, distribuïts en sis famílies, i molt especialment als roures. En castellà s’anomenen: agallas, cecidias, bogallas, gállaras, abayucos..." Vist a "La vida secreta de les macarulles", del web Llobregós.net.



quima


Equivalents: safrà de muntanya; safrà bord.


Font: És la Lourdes Martorell que ens informa del terme, que li explica la seva mare, la Maria Bonell.


Nota: El mot no és registrat ni al DCVB, ni al DIEC2, ni al GDLC.


Imatge: fotografia de Marià Cerqueda.

madugany




Foto: Madugany trobat al poble de Toloriu, Alt Urgell.

Significat: Un madugany no és més que un espantaocells. Fet amb cassigalls i roba usada, es deixa als camps per fer por a les aus, però també als senglars.

Definicions: Al DCVB hi trobem madogany 'babarota o espantaocells' (La Seu d'Urgell, Bassella) i madoganya 'babarota o espantaocells (Escaldes d'Andorra, ap. ALC, c. 188). I al DIEC i al GDLC, madoganya 'espantall'.

Etimologia: Variant de maganya, amb possible influx de badar [GDLC].

Variants: maduganya, madoganya, madogany [Riera i Pantebre].

Nota 1: Rosalia Pantebre (1997: 85) només té una entrada per a maduganya. Diu: "f. Madoganya, espantaocells (a Canillo, Ansalonga i Os és del gènere femení; madogany (Andorra) documentat per Riera; madugany (Organyà) estaquirot (cerdanya); a Sant Julià no es diu; esparpall (Encamp) espantamixons (Os), registrat per dic cvb com espantamoixons i espantall d'ocells; babarota."

Nota 2: Manel Riera (1992: 392) té entrades per a madogany i madoganya, amb la transcripció fonètica amb [o].

Nota 3: Dels maduganys els francesos en diuen épouvantail i els espanyols, espantapájaros (o espantajo); en castellà antic també en deien, curiosament, magadaña.

Nota 4: Semblar una maduganya, segons Pantebre, equival a "anar mal fargat, mal vestit com un espantamoixons (Canillo); semblar un madugany (Organyà).

Nota 5: Atès el clamor popular que ha sorgit per reclamar el test, aquí el teniu:

1. Sebastiana, al coll de la Gallina vai vore lo Sisquet de ca l’Escotxeruta, que ha fet quartos a pessons.
A. A pessics.
B. A cabassos.
C. Passant tabac de contraban.
D. A la zona dels Pessons.

2. Qui? Ah, sí! Lo Sisquet, aquell que sembla una maduganya...
A. Que va mal fargat, mal vestit com un espantamoixons.
B. Un home despreocupat pels diners.
C. Un mandrós, poc treballador.
D. Un home sense enteniment.

3. Au! Si deu fer 40 anys que no el veus, carallinda... Fa 20 anys que va agafar els trinquets...
A. Que va agafar les regnes del negoci familiar.
B. Que va agafar una malaltia greu.
C. Que va marxar.
D. Que va rebre una gran herència.

4. Ai sí! L’última vegada que el vai vore feia de mosso a l’Ensegur...
A. A Ordino
B. A Canillo.
C. A Encamp.
D. A Escaldes-Engordany.


dimarts, 10 de març del 2009

tornar (com a adverbi: 'novament')

Nota 0: Volem agrair al doctor en filologia catalana i màster en lexicografia Xavier Rull Muruzàbal que ens hagi fet arribar el magnífic treball Poder ara neva tornar. Els infinitius-adverbis, un tipus de coverbs en català, en què s'analiza aquest ús del verb (o coverb) tornar. No podem fer un enllaç al treball perquè encara no s'ha publicat; per això, encara més agraïts. La informació aportada per aquest crac falsetenc s'indica en cada cas. En resum, el treball de Rull se centra en "dos infinitius que poden usar-se com a adverbis: poder ‘possiblement’ i tornar ‘novament’.

Exemple 1: "I, més enllà de les paraules endèmiques, hi ha formes fascinants que no es troben enlloc més del domini lingüístic. Un exemple: l’ús de l’infinitiu del verb tornar com a equivalent de la forma una altra vegada. Has anat a les rebaixes, tornar?"

Font: "Tòniques", text creat per l'andorranocatalà Albert Villaró amb motiu del primer Dictat nacional d'Andorra, el novembre del 2007. El podeu sentir aquí, amb la locució a càrrec de l'actor Pere Tomàs.

Exemple 2: El David diu que "l'altre dia, per primera vegada en ma vida, vaig sentir una frase amb l'estructura tornar significant 'altre cop'. Havia llegit que existia, però no l'havia sentida. El més interessant és que la va pronunciar un home jove, no un padrí, i amb tota naturalitat. No feia cap exercici d'estil. Jordi Torné, a punt de plegar: «Demà quan arribi em posaré amb l'informe, tornar.»

Nota 1: Amb relació a aquest comentari del David, Rull diu que "a Andorra és un recurs prou viu (es pot sentir en la parla espontània en gent de mitjana edat i fins i tot en gent relativament jove), encara que està en recessió. Quant a la Catalunya Nord, és molt viu, i fins i tot el reconeixen com a forma catalana els no catalanoparlants. El seu significat és ‘novament, de nou’.

Localització: Segons Rull, a la "Catalunya Nord i al Principat d’Andorra; Anglada (1993: 144) assenyala que també l’ha trobat a la Cerdanya (si bé actualment és desconegut a la Batllia)".

Més exemples extrets del treball de Rull:

  • Lo nen astossegue molt, tornar. (exemple extret d’Anglada (1993: 144))

  • Ja ets aquí, tornar? (exemple extret de Pantebre (1997: 135))

  • Si la gent no ve esmorzarem tornar igual, no? (doc. oral, Andorra, 22-8-2007)

  • Has canviat de grup tornar? (doc. oral per Berta Subietas, Andorra, 3-10-2007)

  • Ja el van tenir, turnà, a casa. (‘ja el van tenir de nou a casa’) (localitzat a Codalet, Conflent; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)

  • El Coll del Forn és terme, turná, de Villerac (‘el Coll del Forn torna a ser terme de Villerac’) (localitzat a Estoer, Conflent; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)

  • —És a la Ribera? —És pas a la Ribera: és als Cills, turná! (localitzat a Noedes, Conflent, 1960; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)

  • Nos vet aquí, tornar, sus de la Passejada [...]. (Albert Saisset, Catalanades del Rosselló, 1965 [edició normalitzada gràficament a cura d’Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty]; exemple extret de Verdaguer (2002: 311); també figura al DECat, vol. VIII, pàg. 607)

  • Tot s’ha lligat contra la terra, quin diluvi, tornar, vol destruir lo món. (Albert Saisset, Catalanades del Rosselló, 1965 [edició normalitzada gràficament a cura d’Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty]; exemple extret del DECat, vol. VI, pàg. 637; vol. VIII, pàg. 607)

  • Sul cop, encén, tornar, la candela aturada. (Albert Saisset, Catalanades del Rosselló, 1965 [edició normalitzada gràficament a cura d’Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty]; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)

  • A se poguer pensar: som tant qu’un lleopard! Tornar, la partida comença! (Albert Saisset, Catalanades del Rosselló, 1965 [edició normalitzada gràficament a cura d’Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty]; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)

Nota 2: Continuem atracant el senyor Rull: "L’adverbi tornar pot utilitzar-se absolutament, tal com fan notar Pantebre (1997: 135) per al parlar andorrà i Verdaguer (2002: 311) per al parlar rossellonès.

  • Tornar! Aquest telèfon sone tot lo dia! (exemple extret de Pantebre (1997: 135))

  • En Joan és malalt. —Tornar! (exemple extret de Verdaguer (2002: 311))"

Nota 3: Rull diu que "el DECat fa notar, a més, que l’occità també té aquest ús.

  • Mirèio èro, tournà, vengudo. (Frederic Mistral, Mirèio, 1859)"

Nota 4: Deixem de banda "les diverses hipòtesis que permeten explicar l’origen dels infinitius-adverbis" en espera que es publiqui el treball en línia i puguem fer-hi un enllaç. Com a conclusió, Rull assenyala que "el català té dos infinitius-adverbis: poder ‘potser’ i tornar ‘de nou’. La gènesi d’aquests dos infinitius-adverbis no és clara. Una explicació possible és que una agrupació excessiva d’infinitius produeix una reanàlisi de poder o tornar, els quals adquireixen un rol semblant al d’adverbi".

dissabte, 7 de març del 2009

ous esternats


Imatge: A la carta del desaparegut Restaurant Els Roures, que estava situat a la carretera de Lleida a Puigcerdà (antiga 1313 i actual C14), prop del Pla de Sant Tirs, entre els plats del dia, el dilluns incloïa el bacallà amb ous esternats. El plat consistia en bacallà dessalat, panses, sofregit de tomata i els ous esternats, que s'afegien a la menja poc abans de servir-lo a taula.

Font:
Llibre Menges de l'Alt Urgell. Garsineu Editors. Monserrat Iniesta i Cinta Pujal. Tremp 1994. A la pàgina 56 hi figura la recepta Bacallà amb panses i ous esternats.

Ingredients:

Bacallà
ous
panses
farina xamfaina

Preparació: Arrebosseu el bacallà amb ou i farina, i poseu-lo en una cassola amb una xamfaina, els ous esternats (bullits i fets bocins) i les panses (el Pla).

Exemple: "Per la Setmana Santa lo dia de Dijous Sant ere una festa pel menjar, es feve un repàs especial amb bacallà, ous esternats, ous durs, una truitada molt fina amb julivert si en tenívom, i cascavellicos o prinyons secs. Tot posat a la cocota amb aquell suquet a fer xup xup una bona estona, al foc a terra, Que bo que ere! Tot lo que es podive menjar aquets dies ere congre, arengades i bacallà. Tot això ho comprave lo Miquel quan anave a fira a Organyà."

Font: Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà.

Nota 1: Esternar: Segons el DCVB, Esberlar; llevar una estella, dividir en dues parts un cos dur cast. partir. «He llançat una pedra i s'ha esternat». Ous esternats: ous durs migpartits Esternar-se de riure: estellar-se, riure amb grans contorsions Sinònims: estellar, esberlar. Etim.: incerta. Joan Coromines ha proposat (BDC, xxiii, 289) l'ètim llatí *ex-tĕrnare, ‘dividir en tres parts’ (cf. esquinçar de *ex-quīntiāre, ‘dividir en cinc parts’); però també és possible que la forma originària d'esternar sigui esdernar, derivat de derna.

Nota 2:
Al Querforadat, per saber afinar el temps de cocció d'un ou, calia resar un credo. L'ou es posava en aigua bullent, i quan s'acabava l'oració el rovell i la clara ja s'havien coagulat, i l'ou ja estava a punt per poder
esternar-lo un cop pelat, és clar.

Nota 3: En el llibre Costumari i receptari de la gastronomia andorrana, de Maria Dolors Ribes i Roigé i Josep Maria Troguet Ribes, a la pàgina 149, on hi ha un petit vocabulari de termes gastronòmics, defineix esternat: "Dit de l'ou dur, mig partit."

Nota 4: Manel Riera i Riera (La llengua catalana a Andorra) també situa el verb esternar 'dividir en dues parts' "(l'ou dur, abans de menjar-lo)" a Bonansa, la Seu d'Urgell, Boí, Tremp, Cardona, Solsona, etc. I l'adjectiu esternat "(dit de l'our dur, bullit, esp perquè sol fer-se'n dues parts o ternes)" a Solsona, la Seu d'Urgell i Cardona.



divendres, 6 de març del 2009

cancarulla




Exemple 1: "A finals dels anys vuitanta, la casa de rentadores Zanussi va filmar un anunci en els congostos d’aquesta població. L’objectiu era demostrar els avantatges d’aquesta sobre la resta, tot intentant mostrar que els seus productes no vibraven gens i per tant estaven menys exposats a les avaries. Així, en l'espot, quan s’engegaven els dos aparells a la cancarulla d’un d’aquests espadats, el que trontollava acabava per esbalçar-se, reflectint una espectacular i recordada caiguda vertical de l'aparell defectuós."

Font: Marià Cerqueda (2008). "Dins el pou". Article aparegut a la revista Viure als Pirineus.

Exemple 2: "Si jo fos una paraula com tu Cancarulla o com tu Arrullador o com tu canyauca o com tu rasper o com tu Ausida, no em preocuparuia gens de no ser als diccionaris. En tindria ben bé prou de caure en mans dels bons escriptors de les nostres terres, del Josep Espunyes, del Joan Graell, de l’Albert Villaró, del Joan Obiols, del Jordi Pasques i de tants altres. Per molt vell, arruat i baldat que estigués estaria content i reconfortat de viure en qualsevol dels seus textos i a les boques de la gent de casa nostra. M’estimaria molt més això que no pas ser una paraula sens vida, com una voliaina aixafada entre els fulls d’un diccionari, vilment dissecada per qualsevol taxidermista de pa sucat amb oli."

Font: Marcel Fité (2008). "Les meues amigues", article de la revista Lo Banyut (revista pirinenca de resistència. Feta de Tresponts Avall –Alt Urgell–), núm. 23, primavera del 2008, p. 7.

Definició: Vorera, extremitat. «Posen el nen a la cancarulla del teulat»: el posen a la vorera, a la volada del teulat (Organyà) [DCVB].

Nota 0: No es diu solament a Organyà, com podrem veure.

Nota 1: Hem trobat una pàgina d'Internet dedicada al nucli de Sallent (o Sellent, com diuen ells, al municipi de Montferrer i Castellbò) en què hi ha un fantàstic Recull de lo nostre parlar. En l'apartat de frases fetes hi ha "estar a la cancarulla: Estar en un marge a punt de caure, estar al límit segur."




Nota 2: Hem descobert un bloc que es diu A la cancarulla. De qui deu ser?

Nota 3: Al Pallars també es diu. Ho veiem en un article d'Assumpció Batalla, mestra jubilada i expresidenta de l’Assemblea de la Creu Roja del Pallars, que diu: "van decidir que se n’anirien al cim d’un penya-segat, que ell es posaria a la «cancarulla» i que ella li donaria una empenta."

Nota 4: Cancarulla és una de les paraules apadrinades al web Reserva de paraules. Un dels testimonis ens confirma que també es fa servir al Solsonès:

  • Roser Fons: "Mentre menjàvem la mona amb la família vam decidir que la paraula que utilitzem al Solsonès per definir l'extrem, el límit abans del precipici tenia una sonoritat magnífica i que, si la déiem en altres àmbits, ningú no entenia. Per això faig de padrina i li regalo la mona d'apadrinar-la. A més rima amb 'macarulla', que també cal apadrinar."

  • M. Gràcia Rosell Farràs: "És una paraula que només l'he sentit al meu poble, Organyà. Ho diem quan alguna cosa esta en un extrem a punt de caure, quan això passa diem que 'està a la cancarulla'.
Nota 5: Al Solsonès sembla que també es pronuncia cuncurulla, com podem veure al Google (la pàgina no és accessible).






diumenge, 1 de març del 2009

truc


Definició: Es tracta d'un joc de cartes que, per les característiques exposades més endavant , podríem anomenar el pòquer d'aquí. Manté algunes variants respecte al joc més clàssic i més conegut, propi de València. Val a dir que a les nostres contrades no és gaire practicat en l'actualitat.

Reglament: Es juga amb una baralla espanyola, utilitzant les 48 cartes. La carta de més valor és el tres, després el dos, l'as i a continuació, per ordre numèric, és a dir, rei, cavall, sota, nou...

Jugadors: Els jugadors són o dos o quatre i en aquest darrer cas aquests formen parelles com en la botifarra i seuen a taula oposadament.

Objectius: Cada mànega és de dotze punts. Per tant les parelles o els jugadors individuals han d'aconseguir aquesta puntuació per guanyar-la. Lògicament es pot apostar. Normalment el que s'hi juga és la consumició, o el que seria el mateix, el beure.

Desenvolupament del joc: Es donen tres cartes a cada jugador. L'objectiu del joc és jugar la carta amb més valor, que és la que s'endurà la basa. El jugador que guanyi dues bases s'endú la mà.

Exemple: si el primer jugador juga un dos i l'altre juga un tres, guanya sempre el que ha jugat el tres.

Si els dos jugadors (o la parella) juguen cartes de valor igual -com ara dos uns-, caldrà esperar a la següent basa, ja que la basa estarà empatada. En el cas de les parelles, s'empatarà si dos jugadors dels equips rivals juguen dues cartes iguals i més altes que les altres dues, com ara dos reis, un cavall i una sota.

Si un dels dos jugadors guanya la següent basa s'emporta la mà, ja que encara que l'altre jugador guanyi la tercera basa, en haver empatat la primera, la segona basa es converteix en la més important. El mateix es pot dir en el joc de parelles.

Si un jugador guanya la primera basa i la segona queda empatada, el que s'ha endut la primera mà també guanya la basa. El mateix es pot dir quan es juga en parelles.

Cada mà val un, dos o tres punts, depenent de si s'ha trucat o s'ha arriscat un tres si jugues.

Trucar i tres si jugues: Per a fer el desenvolupament del joc molt més interessant, existeix la possibilitat de trucar. En aquest cas si l'altre jugador accepta el repte, la mà val dos punts i, en un darrer terme, fer el tres si jugues, que comporta que la mà en valgui tres.

Com es porta a terme això?

Imaginem que el primer jugador juga un 7 (una carta baixa). Vista la importància de la primera basa, el contrincant pot reptar el que ha jugat tot dient-li truco. El primer jugador es pot pensar que té molt bon joc o que li està fent catxes (és a dir, vol fer creure que té un joc que no té). Cal valorar el joc propi, per acceptar l'envit. Si un envit trucat s'accepta, la mà val dos punts, sigui quin sigui el guanyador.

També és pot trucar de sortida, o el que seria el mateix, abans de jugar la primera carta.

Si en un moment donat s'ha trucat, els jugadors encara tenen una nova oportunitat per a pujar el valor de la basa tot reptant el contrari a un tres si jugues. Aquest no es pot envidar, però, fins a la següent basa. En aquest cas, si s'accepta, el valor de la basa passa a ser de tres punts.

Altres paràmetres: Quan un dels jugadors o una de les parelles arriba a deu punts, es diu que a deu van les catxes. És a dir, es considera que s'ha arribat a una puntuació prou alta per fer catxes ja gairebé de sortida.

Per altra banda, quan un dels jugadors arriba a onze punts, les normes canvien una mica. El que té onze punts duu la veu cantant i decideix si hi vol anar o no. Si hi va i guanya, s'ha acabat la mànega. Si hi va i perd, el jugador contrari obté tres punts. Si el jugador amb onze punts decideix no anar-hi, dóna un únic punt al jugador contrari.

Nota 1: El truc té el gran avantatge que es pot jugar només amb dues persones, i en què influencia molt la psicologia dels jugadors. Era molt jugat als cafès.

Nota 2: Al cafè del Pla de Sant Tirs les partides del truc desfermaven passions i algun renec.