diumenge, 2 d’agost del 2009

estrossinar

Exemple: "Lo que passe que abans no hi havii tanta gent com ara. Ara s'ha poblat massa Andorra, és massa poblat, eh? No ho veus com és tot? És que ho esbelleguen, està tot esbellegat, tot lo país. Vas cap al Serrat, tot ho veus amb cases i forats per tot arreu, vas cap a Anyós igual, tu puges a l'aqueta carretera que vai al matí jo, que es veu tots los Plans de la Massana, tots los camps d'allà cap a Escàs i tot allò, i tot allò està tot ple de cases, xalets. Allò semblen pobles, pobles que fan pena d'estrossinats que estan. Hi ha tanta gent de fora, aquí Andorra, que veus moltes races de gent. No sé, diu que fan robos a les botigues, que fan robos a molts pestos, de què ven? De massa gent, que no porten peles, avons què fan?"

Font: Testimoni de Dolors Pons Torres, nascuda el 16 de desembre de 1922 a cal Tor d'Ansalonga (Ordino, Andorra). A: Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà, p. 237.

Definició: Trossejar (Andorra) [DCVB].

Fonètica:
astɾusiná (Andorra) [DCVB].

Etimologia:
d'un creuament de esbocinar i destroçar [DCVB].

Afegit de Mr. Gálvez: Potser la forma tingui a veure amb el verb estrossar? Al DCVB diuen que es tracta d'un verb transitiu que equival a trossejar. Penso que s'usa en la variant balear.

Semblaria que també en portuguès hi ha una forma anàloga (estroçar) que és sinònima de destroçar.

A la Xarxa trobo un text en occità (?) que també inclou la paraula estroçar. Es tracta d'un fragment de Las Nuechs Blanchas [Les nits blanques] de
Fëdor/Fiodor Dostoievski:
Nuech Seconda (darriera part) (Da las memòrias d'un sumiaire)

Tasero pateticament, après aver terminaas mas patéticas observacions. Soveno qu'aviu una granda vuelha d'esclopar dins un rire forçat, perque sentiu já qu'un diaulet ostil me se bojava dedins, que la gola avia començat a me s'estroçar, lo menton a me tramolar, e totjorn mai mi uelhs venion umes... M'atendio que Nasten'ka , que m'avia escotat embe si uelhets intelligents esbalasats, se butesse a rire d'aquel siu rire enfantil, inconteniblament jaiós, e me pentiu já d'èsser anat tant luenh, d'aver contiat en van çò que já da temp me gravava lo còr, dal qual poliu dir coma un libre estampat, perque já da temp aviu aprestaa mon estòria, e aüra aviu pas polgut me tenir da la léser, dal me confessar, sensa m'aténder que me comprenesson; mas, embe ma granda estupor, ilhe taset, esitet un pauc, puei, m'estrenhent doçament la man, demandet embe crentosa partecipacion:
«Possible que da bòn avetz viscut parelh tota vòstra vita?»
Nota 1: Aquest mot no surt enlloc. Ni al Google, ni a El parlar d'Andorra, ni a La llengua catalana a Andorra... Continuarem buscant.

Nota 2: Curiosa, la forma ven de la frase de què ven?

23 comentaris:

David Gálvez Casellas ha dit...

Per a mi la forma ha de tenir a veure amb "estrossar". Tenim sovint que de formes divergents se n'acaba imposant una per damunt d'una altra. Penso que a València eren vigents les dues formes "destrossar" i "estrossar" fins fa ben poc. Potser aquesta forma també era una realitat a Andorra?

Joan de Peiroton ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joan de Peiroton ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joan de Peiroton ha dit...

Confirmi que el text citat és en occità, més precisament en vivaro-alpí, una varietat parlada al nord-est del domini. Com les altres varietats de l' occità septentrional, el vivaro-alpí diu chaminar, chantar etc i no caminar, cantar (cf. en francès cheminer, chanter) etc, chanto (igual com en alvernyès, canto en català central i oriental) i no canti (canti és en gascó, en llenguadocià meridional e en català septentrional) ni cante (llenguadocià central e oriental, lemosin, provençal, català occidental). Una altra característica d'aquesta varietat es la perdua de la d intervocalica dins les formes femenines dels participius passats : chantaa per cantada (cf. en francès chantée).

David Gálvez Casellas ha dit...

Genial, Joan! A mi em semblava que podia ser una varietat del nord d'Itàlia, però hi havia moltes coses que em semblaven massa "properes" al català i que em desconcertaven. Per això sempre va bé tenir un expert que et pugui fer la mena d'aclariment detallat i clar que ens has fet tu. Moltíssimes gràcies.

Marià Cerqueda ha dit...

No ho havia escoltat mai... Prou interessant, i més quan sorgueixen aportacions com la d'en Joan. Ai, l'avia que citava l'home reflectiu, quanta raó tenia. Que trist haver de morir, si cada dia s'apren quelcom de nou.

marc ha dit...

Ta bé.

Joan de Peiroton ha dit...

David, el vivaro-alpi es efectivament parlat a les valls occitanes d'Itàlia (valadas occitanas d'Itàlia) a més d'una part nord-oriental de l'occitània francesa, veges la pàgina web de chambra d'òc (en llenguadocià cambra d'òc, en gasco cramba d'òc ;): www.chambrad'oc.it

Joan de Peiroton ha dit...

L'enllaç seria millor posat així:
http://www.chambradoc.it/chambradochome.page

David Gálvez Casellas ha dit...

Un cop més, amic Joan, gràcies! Aquí es demostra que totes aquestes llengües que remenem són (d'una manera o altra, o de moltes) germanes o parentes properes.

Recordo que fa molts anys (més de 15, segur) vaig conèixer l'avi de la meva dona, un senyor d'origen italià (em van dir) que havia viscut gran part de la seva vida a La Paz, a Bolívia. Em va ensenyar un llibre amb la parla de la seva terra d'origen i a mi em va semblar qualsevol cosa menys italià. De fet, em remetia ací i allí al català... Amb totes les dificultats i diferències que tu vulguis. Potser fos aquesta llengua, la que he retrobat ara, la que parlava l'avi don Ginno. Vés a saber!

marc ha dit...

Encara hi ha catalans imbècils que se'n van a Itàlia i parlen en castellà per fer-se entendre.

La varietat lingüística que hi ha a Itàlia no es pot comparar amb cap altra zona d'Europa.

El català va ser la llengua de la cort papal a Itàlia, on va tenir un prestigi i un arrelament molt importants.

El llatí va evolucionar d'una manera semblant a Catalunya i Itàlia, llocs de pas i de mercaders. Molt diferents del castellà, llatí arcaic.

El català va tenir un influència que va molt més enllà de l'Alguer. Hi ha gent que comença a descobrir que el 'ciao' no és res més que una adaptació de l''adéu-siau'. És fàcil de trobar a Internet.

Apa, ja n'hi ha prou. Si el teu avi és fill d'una família portuària italiana, és molt possible que porti als gens la petja dels catalans per aquestes terres. O si no, la simple mediterranitat.

David Gálvez Casellas ha dit...

Quan li he demanat (tot sopant) a la meva sogra (filla de l'avi de la meva dona, conegut entre nosaltres com don Ginno) si la llengua que s'enraona al lloc d'origen de son pare és el vivaro-alpí, m'ha mirat amb cara de pocs amics i m'ha dit lacònicament que no, que allí sempre s'ha parlat el piamontès. He he!

David Gálvez Casellas ha dit...

El "he he" volia dir que ni la pròpia filla de don Ginno no deu saber que la llengua natal del seu pare és llengua d'òc. M'equivoco?

Montserrat Sala ha dit...

Us he trobat per atzar, i volía afegir una paraula que només l'havía sentida a la familia de la meva mare que eren tots de la Vall Fosca.
"goiata" ¿SABEU QUE VOL DIR?
Bon treball el vostre. Didàctic i entretingut. Gracies!

Joan de Peiroton ha dit...

gojat / gojata (dab la j prononciada com en català o com ua y segons los llocs) vol dire noi, noia en occitan. Es la manera usual, normal, de dir noi / noia en gascó, per exemple. El mot és també conegut en varietats septentrionals del català, amb el madeix sentit.

Joan de Peiroton ha dit...

David, el vivaroalpí es parlat efectivament en qualques valls del Piemont, però a Cuneo, la capital de la comarca, a la frontera lingüistica piemontès-occità; ja es parla efectivament el piemontès, que no l'occità.

David Gálvez Casellas ha dit...

Altre cop gràcies, Joan! Per resumir, don Ginno podia parlar perfectament piamontès, com deia sa filla. Ja em tornava a passar de viu, veritat?

Onset ha dit...

Si tos parex, tos comento agora dos dentratas que escribiez fa bel tiempo y que no eba parato cuenta. Son, en concreto, lifara y carnuz. As dos son plens de vida -encara- por tot l'Alto Aragón y mesmo en cualques puntos de castellano con elementos aragoneses. Tamién se diz lifara, pero prou que ye porque se chuntan l'articlo a y o sust. y tien o sentito que ya siñalábaz de 'comilona, fiesta con comida' etc. 'Carnuz' ye más que más 'carroña'. Existen cualques chiros con ixas dos parolas.

David Gálvez Casellas ha dit...

Genial! Quin luxe de lectors que tenim! No puc deixar-vos d'agrair que a més de llegir i contribuir, quan ho feu sigui en aragonès (el Joan potser ho podria fer també en alguna llengua que no fos el catalá). Fixeu-vos que ens entenem perfectament bé malgrat les diferències. Els qui veuen en això de la no-uniformitat un problema potser haurien de passar per aquí i fer un cop d'ull...

Marià Cerqueda ha dit...

Certament col·laborar en aquesta casa, és un plaer. Que agradable es comprobar que la voluntad de saber passa per sobre totes les maníes, i que com molt bé dius,David, ens entenem...

Fantàstic...

Anònim ha dit...

Acabo de mirar la pàgina lovistaire

Es posa la quëstió per "estroçar" en un text que és del meu punt de vista occità dels valls italians

Jo vaig pensar de seguida al mot llenguadocià "estraçar" que vol dir esquinçar o trencar (parlo occità, sóc de Carcassona (Aude Lengadòc Occitania))
La gent a casa meva diuen més aviat "esquiçar" o "faire un esquiç" (esquinçar)

I buscant a la xarxa he trobat la confirmació aquí : http://www.marraire.com/Ressour/Lexique.pdf

"
estroçar (=) (v. tr. et intr.)
ployer; déchirer, mettre en morceau
Un arbre bornat s'estroça pèr lo mendre ren (un
arbre creux ploie pour le moindre rien) - J. Delaigue - 1934 -
retranscrit par Y. Gourgaud -
estroçar una brancha (casser une branche)
"

Probable "estroçar" ve de la paraula occitana troç=tros

Llorenç.

pep ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
pep ha dit...

*potser tingui > potser tė
*potser fos > potser era


*la pròpia filla d'en Joan no ho sabia: la filla mateixa d'en Joan no ho sabia ( = fins i tot la seua (pròpia) filla ho desconeixia) ("la pròpia filla" és correcte volent dir La filla d'hom mateix: Ningú no vol haver de mentir a la pròpia filla)