eixorivir

Exemple 1: “Sí, com que no hi havii televisió, a resar lo Rosari tots, i jo m’adormiva. Lo pobre Miquel, em passave una teia fumant pel nas i prou que m’eixoriviva.”

Font: Dones d’Andorra (Andorra la Vella: Crèdit Andorrà, 2006), p. 333. Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu. Entrevista amb Marià Trullà.

Exemple 2: "Amb l’arribada del bon temps, el Tomàs va començar a eixorivir-se. Com si al mateix temps que es desglaçava la neu, alguna cosa enquistada se li desglacés per dintre. Va deixar de beure, però va començar a mostrar un neguit estrany, com si la casa, la taverna i el poble sencer se li anessin fent petits, i ell no hi tingués cabuda."

Font: Collita de foc (Cossetània: Valls, 2007) de Carme Meix, p. 21.

Imatge: bonica imatge d'un gos del faraó (animaló, mamífer, carnívor, cànid, gos domèstic) ben eixorivit o amb les orelles eixorivides. Hem trobat la imatge a dkimages.com.

Definicions: Revifar, despertar, revenir ["Glossari" del llibre Dones d'Andorra, de Montserrat Ronchera i Adelaida Garcia].

Deixondir, alegrar; donar vivor, bon humor; cast. despabilar. refl. Deixondir-se, cobrar vivor i bon humor; cast. animarse, despabilarse [DCBV].

Exemples DCVB: "El cadellet, revifat per les moixaines i manyagueries del mosso, va començar a eixorivir-se". "De vegades els sentits s'eixoriveixen".

Variants: aixerivir, aixeribir, aixorovir, aixorobir, aixirivir, aixiribir, eixerivir, eixeribir, eixirivir, eixiribir, eixoribir.

Etimologia: cal remetre's a la d'eixerit (l'extensíssim article que segueix és una versió alleugerida de referències bibliogràfiques que podreu trobar in extenso al DCBV):

Etimologia encara incerta avui, després de diferents propostes per a determinar-la:

1. Ja l'any 1909, Juli Subak, ajuntà les formes catalanes aixerir, aixericar i aixeribir, en una sola, suposant-les procedents del radical llatí ser- (que es troba en sĕrēnŭs i sĕresco) prefixat amb la preposició ex-: es tractaria, doncs, d'una forma llatina *exseritus. Aquesta opinió fou acceptada i ampliada per M. de Montoliu, qui suposava una forma llatina *exseritus derivada de seru ‘nit’, i trobava un paral·lel del català eixerit en el provençal eissernit, que segons ell procediria d'un llatí *exserenitus.

2. Però L. Spitzer, comentant el treball de Montoliu, ja observà que no sols existeix en provençal l'adjectiu eissernit ‘despert’, sinó també el verb eissernir, ‘indicar’, ‘recontar’, ‘acabar’, ‘executar’, que és clarament referible a l'etimologia acceptada llatí excernĕre, de manera que el provençal domna eissernida correspon al francès dame distinguée, amb la idea de distinció o separació que trobam també en l'alemany gescheit, derivat de scheiden ‘separar’ [en alemany existeix també el verb schneiden, que significa 'tallar'; afegitó de D. Gálvez]. El mateix Spitzer, tornà a tractar del mot català, observant les variants dialectals aixurit, aixorobit, aixureir-se, aixeribit, etc. i suposant que vénen d'un mot llatí *excervicitus, del qual no dóna Spitzer el significat, però que per la forma sembla que hauria de significar quelcom semblant a ‘privat de bescoll’ (significat absurd), o almenys ‘ferit al bescoll’. Ara bé, aquest significat tan hipotètic no veiem que pugui donar fàcilment origen al significat del català eixerit i de les seves variants.

3. Posteriorment a Spitzer hem intentat explicar [escriu Moll referint-se a un article propi] eixerit i les seves variants com a derivacions fonètiques i semàntiques del català eixorellar ‘tallar les orelles’, que procedeix evidentment del llatí *exaurĭcŭlare, amb el mateix significat. No totes les formes catalanes citades [en el nostre article] tenen el mateix grau de relació amb *exaurĭcŭlare. Les que signifiquen ‘tallar les orelles’ i ‘alçar les orelles’ (amb el significat secundari de ‘escoltar d'amagat’, que es troba en el menorquí xoroiar) són amb tota evidència referibles directament a aquell verb llatí hipotètic. La significació de ‘despertar’, ‘deixondir’ (de la qual són derivacions els significats de ‘avivar l'enteniment’ i ‘posar-se bé d'una malaltia’) s'explica per l'acte d'alçar el cap i les orelles l'animal o persona que es desperta; i el significat de ‘fer fugir a crits’, que es troba en algunes variants de eixerir, s'explica per l'alçament d'orelles dels animals en espantar-se per crits o menaces; probablement aquests sentits secundaris s'aplicaren primerament als animals, i després s'estengueren també a les persones. En quant a la forma, me sembla que quasi totes les variants s'expliquen satisfactòriament:

a) per metàtesi d' eixoreiar s'és produït xeroiar;
b) per assimilació s'és fet eixoroiar;
c) d' eixoroiar, per canvi de conjugació, és sortit eixoroir;
d) per intercalació d'una v evitadora de l'hiatus, d' eixoroir s'ha format eixorivir, eixerivir i eixirivir;
e) per contaminació d' aixecar s'ha produït un nou canvi de sufix, resultant aixericar i aixanicar;
f) per contaminació d' aixorejar *exaurĭdiare, el tortosí ha convertit eixorellar en aixorejar;
g) la curiosa forma tortosina aixorubejar-se sembla esser producte d'un creuament d' aixorejar amb aixorivir;
h) del participi aixoroït, per canvi de sufix, s'ha format aixorit i aixerit (eixerit); de dobles formes en -it i en -eït tenim altres exemples, com atapeït i atapit, eixarreït i aixerrit, esmorteït i esmortit, etc.

Respirem, els quatre que hem arribat fins aquí, abans de procedir...

Per si no n'hi hagués prou, al GDLC encara ens proposen una altra visió etimològica: eixorivir: format analògicament d' eixorivit, alteració de l'antic eixerivit, possible derivat de l'antic eribit 'salvat', participi de erebre, del llatí erĭpĕre. Se'ns adreça a l'explicació etimològica de l'entrada eixerit: s. XVII; potser d'un llatí ex-ereptum, participi de erĭpĕre 'deslliurar', a través d'un *eixeret i influït pels antics eixernit i eixerivit.