dissabte, 20 de setembre de 2008

clemàstecs


Exemple
: "Res va quedar en peu. Més tard, en un lloc distint i més a prop del punt d'entrada, es va construir la casa que avui hi ha i que fins fa poc temps va pertànyer a mans eclesiàstiques, conservant-se com a record de la seva antiguitat una arca i una creu bizantines. Però d'aquell lloc es pot dir que fins i tot la terra va fugir-ne; sols com a edificant memòria en van quedar suspeses enmig la roca, que ningú no pot arribar-hi, una escala de pedra i una fusta que es diu que servia per aguantar els clemàstecs, les quals tothom estranyen i fan venir esgarrifances de fred sols de veure i pensar des d'on devien precipitar-se els convidats i les monges. Fou un càstig terrible, però s'ho van merèixer."

Font: "El convent de monges de Sant Miquel" de Francesc Maspons Llabrós (1876), vist a la pàgina Els cingles de Bertí.

Variants: clemascles, clemasques, clemalles, clemalls, clemastres, calamàstecs, calamastres, cremallers, cremalls, etc.) [DCVB].

Etimologia: Del grec κρεμαστήρ ‘penjador, objecte que serveix per a penjar-hi coses’. Vénen directament de la forma grega les catalanes acabades en -àstecs, -astres, -àstrecs. Les acabades en -alls, -alles, -allers, ja suposen un canvi de sufix -āster> acŭlum, que està ja comprovat en llatí per la forma cremaculus que es troba en una inscripció (cf. Th. Ling. Lat. iv). A documents del segle XII es troben les formes llatinitzades cremasclos i cremaculis que revelen el dit canvi de sufix (cf. Balari Oríg. 587). La sufixació romànica degué esser afavorida per l'analogia de cremare, que degué esser considerat com a verb fontal de cremaster [DCVB].

Definició: Cadena d'anelles amples, que va penjada damunt la llar i que a la part inferior porta un o alguns ganxos on es penja l'ansa de la caldera o els llévets de les olles que s'han de posar a escalfar al foc (pir-or., or., occ.); cast. llares. Els clemàstecs són un objecte muntanyenc i de terres fredes; es troben a tot el territori pirinenc i en general a totes les muntanyes catalanes; baixant cap al S. van desapareixent, i més avall del Camp de Tarragona ja no es troben, fins que, ben entrat el País Valencià, tornen aparèixer dins les muntanyes del Maestrat; en tota la resta del País Valencià és desconegut aquest instrument, i el mateix cal dir de les Balears. La peça que sosté la caldera o l'olla, és una barra de ferro que té de 30 a 40 cm. de llargària i que a la part inferior es converteix en una pala torçuda; sol anomenar-se la cremalla. Aquesta barra té també un ganxo a la part superior, amb el qual es penja a qualsevol de les anelles de la cadena segons l'alçada a què convé tenir el recipient que s'ha d'escalfar.

2 comentaris:

vpamies ha dit...

Veig que seguiu en forma i amb una empenta envejable.

Una proposta de paraula. L'he tret del llibre de Pep Coll (1996): Viatge al Pirineu fantàstic. Personatges, llegendes i històries màgiques. Barcelona: Columna Edicions. Amb fotografies d’Oriol Alamany, Jaume Balanyà i Jaime Riba. Primera edició en aquest format: 2005. 271 pàg.
ISBN: 84-664-0681-6

El fragment és de la presentació del llibre, quan parla de les llegendes que expliquen el nom de Pirineu per a la serralada:

«Segons una altra llegenda, molt coneguda a banda i banda de la serralada, aquestes muntanyes eren en temps antic un autèntic paradís per al bestiar. Fins que un dia es presentà un captaire demnanant almoina i els pastors, en comptes d’acollir-lo, li van abuixar els gossos. El pidolaire, que en realitat era Nostre Senyor, els va maleir, i a l’acte els prats quedaren convertits en geleres, els ramats en tarteres i els pastors i gossos en tossals de roca. Tot i que el fet va tenir lloc al massís de la Maladeta, la maledicció divina va esquitxar les valls properes, des de l’Éssera fins al Segre.»

N'hi ha un fum més que us aniré passant en petites dosis, perquè no us empatxeu. ;-)

David Gálvez Casellas ha dit...

Paraula que el menda lerenda també va fer servir en un article intitulat "Llops". El desenterraré i mirarem de fer-ne una entradeta l'estupend i moi même. Gràcies! La paraula és bona!

I sí, ves-nos-en passant, mestre!