dimarts, 2 de setembre de 2008

gaiato


Exemple 1: "Jo sóc un petit vailet/ cansadet de tant camí/ que vinc, amb el meu gaiatet,/ a adorar Jesús diví.”

Font: Pere Moles Aristot (2007). Els andorrans som així. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor.

Exemple 2: "El viatge durava uns deu dies i en cal remarcar un costum curiós: el majoral, o pastor, portava un gaiato o tirapeu, un pal de bastó amb ganxo a la punta que feia deu pams de llargada i era d’un lluc o broca d’avellaner." [Amplio la citació al final d'aquesta entrada perquè val la pena.]

Font: Albert Pujal i Josefina Lladós (2007). La farga de cal Pal. Història d'una família andorrana. Andorra la Vella: Consell General del Principat d'Andorra. [Premi Principat d'Andorra 2006 d'investigació històrica.]

Definició: gaiata > Bastó que usen els pastors, encorbat en la seva part superior) [DIEC].

Etimologia: Forma masculina de gaiata (com en castellà cayado i cayada) [DCVB]. / [1490; del ll. vg. hispànic (baculus) *cajatus '(bastó) com un garrot', der. del ll. td. caja 'porra o garrot', amb possible influx fonètic mossàrab o aragonès pirinenc] [GDLC].

Variants: Gaiatàs, gaiatarro, gaiatet, gaiató, gaiatetxo, gaiateu, gaiatoi, gaiatot [DCVB].

Nota 1: A València, un aixarop de gaiato és una pallissa, un fart de garrotades [DCVB]. I a Mallorca es diu Gaiato i senaieta, i viure esquena dreta "al·ludint als captaires que podrien treballar, però prefereixen captar com a feina més descansada" [DCVB].

Nota 2: El diari Avui del 15 d'agost del 2008 va publicar el reportatge El pastor transhumant, en perill d'extinció, en què llegim: "En Ramon i en Joaquim descansen en un camp proper a Benavarri i a la N-230, vigilant de reüll un ramat de 1.000 ovelles i sota l'atenta mirada de dos gossos d'atura que responen nerviosos al mínim gest dels seus amos. Un petit sarró cadascú amb alguns queviures, amb un paraigua o un impermeable i el gaiato, un bastó d'uns dos metres d'avellaner amb un petit ganxo a la punta. És tot l'equipatge."





Foto: El Joaquim, pastor transhumant de Taüll. / Laurent Sansen (Avui).

Exemple 2 ampliat: "En el moment de baixar a l’Urgell, si tenia el ramat a Andorra la Vella [...], el baixava fins aigües avall de Balaguer, cap als termes on acostumaven a tenir-hi les peixeres d’hivern: Vallfogona (l’actual Vallfogona de Balaguer), els Arcs (prop de Bellvís), Grealó, Bell-lloc, Safareig i Gatén. El viatge durava uns deu dies i en cal remarcar un costum curiós: el majoral, o pastor, portava un gaiato o tirapeu, un pal de bastó amb ganxo a la punta que feia deu pams de llargada i era d’un lluc o broca d’avellaner. Quan un jove s’estrenava com a rabadà i baixava per primera vegada cap a l’Urgell, rebia el bastó amb diverses marques equidistants. A tall de ganivet, cada dia hi marcava els accidents geogràfics, topogràfics, línies simètriques entrecreuades i altres singularitats que trobava durant el camí. D’això se’n deia musicar el bastó. En anys posteriors, aquest pal li podia servir com una particular guia de carreteres i tenia altres funcions, com es veurà més endavant.
[...]
Abans d’arrencar la marxa, es posaven els trucs o les esquelles al bestiar més mans; les ovelles també es xollaven i així s’estalviaven el transport de la llana. Això tenia dos conseqüències, una de positiva i l’altra negativa. La positiva era que, un cop xollats, els animals s’alliberaven dels paràsits que podien dur a sobre, de manera que el viatge de tornada cap a Andorra el feien més còmodament perquè duien menys pes i tenien menys possibilitats d’infecció. La conseqüència negativa era que l’ovella xollada era molt més vulnerable als efectes d’una calamarsada si el ramat es trobava en una cresta de muntanya quan es desencadenava una tempesta.
Però els majorals experimentats eren com uns meteoròlegs de l’època, i podien preveure amb antelació els canvis de temps que hi hauria durant la jornada. Per fer-ho, sembla que es fiaven del pal d’avellaner esmentat abans. En part d’aquest bastó es deixava la pela o l’escorça original. Aquesta pela actua com una membrana de baròmetre que assenyala la humitat i dóna indicis, més o menys fiables, del temps que pot fer al llarg del dia. El majoral en tenia prou de tocar la pela de bon matí i saber, segons el tacte que hi trobava, si hi hauria pluja o no. Desconeixem si aquest detall té més de llegenda que de mètode científic però sí que hi ha un fons de versemblança. El pastor també havia après a intuir el mal temps, ja sigui per l’experiència o perquè les cabres ―també feien acompanyar el ramat per un escamot de cabres i crestons―, en no portar llana, són molt més sensibles al clima i amb el seu comportament esverat anuncien els canvis meteorològics."