dijous, 26 de març del 2009

esquerar


Exemple 1: "Després d'unes quantes setmanes els arriba el moment d'esquerar-se. Esperonats i conduïts encara pels adults, els pollets saltaran del niu fent vols de pràctica, fins que, en ser capaços de caçar i valer-se per si mateixos, marxaran del territori de la mateixa manera quer també ho farà la femella."

Font: "El mussol pririnenc", article d'Iñaki Relanzón a la revista Cadí-Pedraforca, núm. 4, p. 97.

Exemple 2: "Més tard, quan hi anàvem a veure'ls de nou, molts nius ja s'havien esquerat, i vèiem els moixonets per fora, fent voladetes curtes, però poques vegades es podien agafar."

Font: Jesús Pallarés i Bach (1992). Fusta de boix. (Can Boix, 1763-1992). Peramola: Edició a càrrec de l'autor, p. 252.

Exemple 3: "Tot seguit, Roger de Gràcia es trasllada fins a Cabó, un poble de l'Alt Urgell, que a partir d'ara es dirà la Vall de Cabó. En aquesta població, el presentador coneix un col·leccionista de paraules com ara batzacada, atossar, esquerar, agarbar, rebotida, raure o "redéu".

Font: Del programa Caçadors de paraules, al capítol "Els noms de lloc". Vist a Edu3.cat. Podeu veure'l aquí.

Exemple 4: "A la infortunada vella, se li van pelar de gel tots els caps de bestiar. Només va poder salvar un corder molt xic, perquè se’l va posar sota les faldilles. Malgrat això, duien que la temerària padrina seguia escarnint el mal temps:
Pel cul li’n pots dar,que pel cap no poràs!!
Acabat el mal temps, només va poder esquerar un corder, però amb la cua més pelada que un jonc. A Romadriu, encara hi ha la cova on s’arrecerà la temerària padrina.”


Font: Pep Coll (1989). "La vella de Romadriu". A: Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. La Magrana. Vist al bloc Reflexions en català.

Definicions DCVB:
1. ESQUERAR v. tr. Posar l'esquer a l'ham (Blanes); cast. cebar. Etim.: derivat de esquer.
2. ESQUERAR v. tr. 1. Criar, nodrir (Pallars, Urgell, Solsona, Cardona) «Aquests ocells que has tret del niu, no els esqueraràs pas: se't moriran» (Vall d'Àneu, Urgell). Esquerar-se una planta: créixer bé, campar-se, criar-se (Lleida, Pallars). Esquerar-se un ocell: fugir del niu. «De la llocada n'havem esquerat cinc pollets». Esquerar-se un noi: emancipar-se, començar a campar sol (Solsona, Cardona).

Definicions GDLC:
1. tr Posar l'esquer a l'ham, a la llosa, al palangre, etc.
2.1. tr Criar, agambar (un infant, un animal petit). 2.2 Fer arrelar i créixer (una planta, un esqueix).
3 pron Començar a campar sol, fugir del niu.

Definicions DIEC:
1. Escar2 [Posar esquer (a l’ham, a la nansa)].
2. tr Criar, nodrir. Com que va néixer amb set mesos i pesava dos quilos, el metge va dir que no l’esqueraríem i que dubtava que visqués fins a la matinada. Sempre ha tingut molt bona mà per a les plantes, fa dos dies li van donar una dàlia pansida i a punt de morir, però ja l’ha esquerada.

Etimologia: derivat d'esquer [DCVB i GDLC].

dilluns, 16 de març del 2009

macarulla, bacarulla


Exemple: "A Ordino, una macarulla és una pinya de pi. Així ho reflecteix el DCVB. És una paraula ben maca, no trobeu?"

Font: Comentari de Lurdes Riba Font, que va apadrinar el mot al web Reserva de paraules.

Nota 1: Lurdes Roba Font té una botiga que es diu Macarulla (a la imatge, on es veu clarament la macarulla).

Definicions: Pinya de pi o avet (i de blat de moro) [Riera, 1992]. / 1. Agalla de roure (St. Joan les A., Ripoll, Solsona, Organyà, Bassella, Guissona, Artesa, Vistabella); cast. agalla. 2. Pinya de pi (Ordino) [DCVB].

Nota 2: Al llibre Arrels d'Andorra, de Manuel Anglada i Ferran (Editorial Andorra, 1993), hi trobem els mots macarulla i bacarulla com a aquivalents de pinya. En una nota a peu de pàgina llegim que "a les actes del Congrés de l'Atlas Linguarum Europae (Vall d'Aosta, Saint-Vincent, dies 6-7-8 juny 1989) hi és estudiat el nom de pinya, entre altres, en lliçons molt interessants. El llatí vaccam ha donat allí vatse i vatcha. Les localitats aostanes de Saint-Oyen, Quart i Ayas tenen tres respostes per deginar la pinya: vatchuola, vouatchon i vatcheroda, respectivament. Els nois i noies que guardaevn vaques als prats veïns jugaven a 'ramats' amb les pinyes. Els mots bacarulla i macarulla són diminutius de vaca, com ho són els apel·latius del reto-romax explicats. A Cardós (Pallars Sobirà) hi és viu bacarulla (veg. P. Coll, El parlar del Pallars, pàg. 34).

Foto: Tal com recullen el GDLC, el DIEC i la primera accepció del DCVB, les macarulles també són "aquesta mena de boles tan vistoses, que sovint pengen de les fulles dels roures i que solen fer de 2 a 3 cm de diàmetre, de vegades hom creu que són els fruits d’aquests arbres. També s’anomenen ballarucs (o ballarugues), i anys enrere la quitxalla les replegava per jugar. En realitat, les macarulles formen part d’un grup molt ample d’estructures anormals dels teixits de les plantes, que es desenvolupen per la reacció a la presència d’un organisme inductor, que pot ser una planta o animal (sovint un insecte). Adopten formes molt diverses i es produeixen en una vintena de gèneres vegetals, distribuïts en sis famílies, i molt especialment als roures. En castellà s’anomenen: agallas, cecidias, bogallas, gállaras, abayucos..." Vist a "La vida secreta de les macarulles", del web Llobregós.net.



quima


Equivalents: safrà de muntanya; safrà bord.


Font: És la Lourdes Martorell que ens informa del terme, que li explica la seva mare, la Maria Bonell.


Nota: El mot no és registrat ni al DCVB, ni al DIEC2, ni al GDLC.


Imatge: fotografia de Marià Cerqueda.

madugany




Foto: Madugany trobat al poble de Toloriu, Alt Urgell.

Significat: Un madugany no és més que un espantaocells. Fet amb cassigalls i roba usada, es deixa als camps per fer por a les aus, però també als senglars.

Definicions: Al DCVB hi trobem madogany 'babarota o espantaocells' (La Seu d'Urgell, Bassella) i madoganya 'babarota o espantaocells (Escaldes d'Andorra, ap. ALC, c. 188). I al DIEC i al GDLC, madoganya 'espantall'.

Etimologia: Variant de maganya, amb possible influx de badar [GDLC].

Variants: maduganya, madoganya, madogany [Riera i Pantebre].

Nota 1: Rosalia Pantebre (1997: 85) només té una entrada per a maduganya. Diu: "f. Madoganya, espantaocells (a Canillo, Ansalonga i Os és del gènere femení; madogany (Andorra) documentat per Riera; madugany (Organyà) estaquirot (cerdanya); a Sant Julià no es diu; esparpall (Encamp) espantamixons (Os), registrat per dic cvb com espantamoixons i espantall d'ocells; babarota."

Nota 2: Manel Riera (1992: 392) té entrades per a madogany i madoganya, amb la transcripció fonètica amb [o].

Nota 3: Dels maduganys els francesos en diuen épouvantail i els espanyols, espantapájaros (o espantajo); en castellà antic també en deien, curiosament, magadaña.

Nota 4: Semblar una maduganya, segons Pantebre, equival a "anar mal fargat, mal vestit com un espantamoixons (Canillo); semblar un madugany (Organyà).

Nota 5: Atès el clamor popular que ha sorgit per reclamar el test, aquí el teniu:

1. Sebastiana, al coll de la Gallina vai vore lo Sisquet de ca l’Escotxeruta, que ha fet quartos a pessons.
A. A pessics.
B. A cabassos.
C. Passant tabac de contraban.
D. A la zona dels Pessons.

2. Qui? Ah, sí! Lo Sisquet, aquell que sembla una maduganya...
A. Que va mal fargat, mal vestit com un espantamoixons.
B. Un home despreocupat pels diners.
C. Un mandrós, poc treballador.
D. Un home sense enteniment.

3. Au! Si deu fer 40 anys que no el veus, carallinda... Fa 20 anys que va agafar els trinquets...
A. Que va agafar les regnes del negoci familiar.
B. Que va agafar una malaltia greu.
C. Que va marxar.
D. Que va rebre una gran herència.

4. Ai sí! L’última vegada que el vai vore feia de mosso a l’Ensegur...
A. A Ordino
B. A Canillo.
C. A Encamp.
D. A Escaldes-Engordany.


dimarts, 10 de març del 2009

tornar (com a adverbi: 'novament')

Nota 0: Volem agrair al doctor en filologia catalana i màster en lexicografia Xavier Rull Muruzàbal que ens hagi fet arribar el magnífic treball Poder ara neva tornar. Els infinitius-adverbis, un tipus de coverbs en català, en què s'analiza aquest ús del verb (o coverb) tornar. No podem fer un enllaç al treball perquè encara no s'ha publicat; per això, encara més agraïts. La informació aportada per aquest crac falsetenc s'indica en cada cas. En resum, el treball de Rull se centra en "dos infinitius que poden usar-se com a adverbis: poder ‘possiblement’ i tornar ‘novament’.

Exemple 1: "I, més enllà de les paraules endèmiques, hi ha formes fascinants que no es troben enlloc més del domini lingüístic. Un exemple: l’ús de l’infinitiu del verb tornar com a equivalent de la forma una altra vegada. Has anat a les rebaixes, tornar?"

Font: "Tòniques", text creat per l'andorranocatalà Albert Villaró amb motiu del primer Dictat nacional d'Andorra, el novembre del 2007. El podeu sentir aquí, amb la locució a càrrec de l'actor Pere Tomàs.

Exemple 2: El David diu que "l'altre dia, per primera vegada en ma vida, vaig sentir una frase amb l'estructura tornar significant 'altre cop'. Havia llegit que existia, però no l'havia sentida. El més interessant és que la va pronunciar un home jove, no un padrí, i amb tota naturalitat. No feia cap exercici d'estil. Jordi Torné, a punt de plegar: «Demà quan arribi em posaré amb l'informe, tornar

Nota 1: Amb relació a aquest comentari del David, Rull diu que "a Andorra és un recurs prou viu (es pot sentir en la parla espontània en gent de mitjana edat i fins i tot en gent relativament jove), encara que està en recessió. Quant a la Catalunya Nord, és molt viu, i fins i tot el reconeixen com a forma catalana els no catalanoparlants. El seu significat és ‘novament, de nou’.

Localització: Segons Rull, a la "Catalunya Nord i al Principat d’Andorra; Anglada (1993: 144) assenyala que també l’ha trobat a la Cerdanya (si bé actualment és desconegut a la Batllia)".

Més exemples extrets del treball de Rull:

  • Lo nen astossegue molt, tornar. (exemple extret d’Anglada (1993: 144))

  • Ja ets aquí, tornar? (exemple extret de Pantebre (1997: 135))

  • Si la gent no ve esmorzarem tornar igual, no? (doc. oral, Andorra, 22-8-2007)

  • Has canviat de grup tornar? (doc. oral per Berta Subietas, Andorra, 3-10-2007)

  • Ja el van tenir, turnà, a casa. (‘ja el van tenir de nou a casa’) (localitzat a Codalet, Conflent; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)

  • El Coll del Forn és terme, turná, de Villerac (‘el Coll del Forn torna a ser terme de Villerac’) (localitzat a Estoer, Conflent; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)

  • —És a la Ribera? —És pas a la Ribera: és als Cills, turná! (localitzat a Noedes, Conflent, 1960; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)

  • Nos vet aquí, tornar, sus de la Passejada [...]. (Albert Saisset, Catalanades del Rosselló, 1965 [edició normalitzada gràficament a cura d’Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty]; exemple extret de Verdaguer (2002: 311); també figura al DECat, vol. VIII, pàg. 607)

  • Tot s’ha lligat contra la terra, quin diluvi, tornar, vol destruir lo món. (Albert Saisset, Catalanades del Rosselló, 1965 [edició normalitzada gràficament a cura d’Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty]; exemple extret del DECat, vol. VI, pàg. 637; vol. VIII, pàg. 607)

  • Sul cop, encén, tornar, la candela aturada. (Albert Saisset, Catalanades del Rosselló, 1965 [edició normalitzada gràficament a cura d’Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty]; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)

  • A se poguer pensar: som tant qu’un lleopard! Tornar, la partida comença! (Albert Saisset, Catalanades del Rosselló, 1965 [edició normalitzada gràficament a cura d’Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty]; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)

Nota 2: Continuem atracant el senyor Rull: "L’adverbi tornar pot utilitzar-se absolutament, tal com fan notar Pantebre (1997: 135) per al parlar andorrà i Verdaguer (2002: 311) per al parlar rossellonès.

  • Tornar! Aquest telèfon sone tot lo dia! (exemple extret de Pantebre (1997: 135))

  • En Joan és malalt. —Tornar! (exemple extret de Verdaguer (2002: 311))"

Nota 3: Rull diu que "el DECat fa notar, a més, que l’occità també té aquest ús.

  • Mirèio èro, tournà, vengudo. (Frederic Mistral, Mirèio, 1859)"

Nota 4: Deixem de banda "les diverses hipòtesis que permeten explicar l’origen dels infinitius-adverbis" en espera que es publiqui el treball en línia i puguem fer-hi un enllaç. Com a conclusió, Rull assenyala que "el català té dos infinitius-adverbis: poder ‘potser’ i tornar ‘de nou’. La gènesi d’aquests dos infinitius-adverbis no és clara. Una explicació possible és que una agrupació excessiva d’infinitius produeix una reanàlisi de poder o tornar, els quals adquireixen un rol semblant al d’adverbi".

dissabte, 7 de març del 2009

ous esternats


Imatge: A la carta del desaparegut Restaurant Els Roures, que estava situat a la carretera de Lleida a Puigcerdà (antiga 1313 i actual C14), prop del Pla de Sant Tirs, entre els plats del dia, el dilluns incloïa el bacallà amb ous esternats. El plat consistia en bacallà dessalat, panses, sofregit de tomata i els ous esternats, que s'afegien a la menja poc abans de servir-lo a taula.

Font:
Llibre Menges de l'Alt Urgell. Garsineu Editors. Monserrat Iniesta i Cinta Pujal. Tremp 1994. A la pàgina 56 hi figura la recepta Bacallà amb panses i ous esternats.

Ingredients:

Bacallà
ous
panses
farina xamfaina

Preparació: Arrebosseu el bacallà amb ou i farina, i poseu-lo en una cassola amb una xamfaina, els ous esternats (bullits i fets bocins) i les panses (el Pla).

Exemple: "Per la Setmana Santa lo dia de Dijous Sant ere una festa pel menjar, es feve un repàs especial amb bacallà, ous esternats, ous durs, una truitada molt fina amb julivert si en tenívom, i cascavellicos o prinyons secs. Tot posat a la cocota amb aquell suquet a fer xup xup una bona estona, al foc a terra, Que bo que ere! Tot lo que es podive menjar aquets dies ere congre, arengades i bacallà. Tot això ho comprave lo Miquel quan anave a fira a Organyà."

Font: Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà.

Nota 1: Esternar: Segons el DCVB, Esberlar; llevar una estella, dividir en dues parts un cos dur cast. partir. «He llançat una pedra i s'ha esternat». Ous esternats: ous durs migpartits Esternar-se de riure: estellar-se, riure amb grans contorsions Sinònims: estellar, esberlar. Etim.: incerta. Joan Coromines ha proposat (BDC, xxiii, 289) l'ètim llatí *ex-tĕrnare, ‘dividir en tres parts’ (cf. esquinçar de *ex-quīntiāre, ‘dividir en cinc parts’); però també és possible que la forma originària d'esternar sigui esdernar, derivat de derna.

Nota 2:
Al Querforadat, per saber afinar el temps de cocció d'un ou, calia resar un credo. L'ou es posava en aigua bullent, i quan s'acabava l'oració el rovell i la clara ja s'havien coagulat, i l'ou ja estava a punt per poder
esternar-lo un cop pelat, és clar.

Nota 3: En el llibre Costumari i receptari de la gastronomia andorrana, de Maria Dolors Ribes i Roigé i Josep Maria Troguet Ribes, a la pàgina 149, on hi ha un petit vocabulari de termes gastronòmics, defineix esternat: "Dit de l'ou dur, mig partit."

Nota 4: Manel Riera i Riera (La llengua catalana a Andorra) també situa el verb esternar 'dividir en dues parts' "(l'ou dur, abans de menjar-lo)" a Bonansa, la Seu d'Urgell, Boí, Tremp, Cardona, Solsona, etc. I l'adjectiu esternat "(dit de l'our dur, bullit, esp perquè sol fer-se'n dues parts o ternes)" a Solsona, la Seu d'Urgell i Cardona.



divendres, 6 de març del 2009

cancarulla




Exemple 1: "A finals dels anys vuitanta, la casa de rentadores Zanussi va filmar un anunci en els congostos d’aquesta població. L’objectiu era demostrar els avantatges d’aquesta sobre la resta, tot intentant mostrar que els seus productes no vibraven gens i per tant estaven menys exposats a les avaries. Així, en l'espot, quan s’engegaven els dos aparells a la cancarulla d’un d’aquests espadats, el que trontollava acabava per esbalçar-se, reflectint una espectacular i recordada caiguda vertical de l'aparell defectuós."

Font: Marià Cerqueda (2008). "Dins el pou". Article aparegut a la revista Viure als Pirineus.

Exemple 2: "Si jo fos una paraula com tu Cancarulla o com tu Arrullador o com tu canyauca o com tu rasper o com tu Ausida, no em preocuparuia gens de no ser als diccionaris. En tindria ben bé prou de caure en mans dels bons escriptors de les nostres terres, del Josep Espunyes, del Joan Graell, de l’Albert Villaró, del Joan Obiols, del Jordi Pasques i de tants altres. Per molt vell, arruat i baldat que estigués estaria content i reconfortat de viure en qualsevol dels seus textos i a les boques de la gent de casa nostra. M’estimaria molt més això que no pas ser una paraula sens vida, com una voliaina aixafada entre els fulls d’un diccionari, vilment dissecada per qualsevol taxidermista de pa sucat amb oli."

Font: Marcel Fité (2008). "Les meues amigues", article de la revista Lo Banyut (revista pirinenca de resistència. Feta de Tresponts Avall –Alt Urgell–), núm. 23, primavera del 2008, p. 7.

Definició: Vorera, extremitat. «Posen el nen a la cancarulla del teulat»: el posen a la vorera, a la volada del teulat (Organyà) [DCVB].

Nota 0: No es diu solament a Organyà, com podrem veure.

Nota 1: Hem trobat una pàgina d'Internet dedicada al nucli de Sallent (o Sellent, com diuen ells, al municipi de Montferrer i Castellbò) en què hi ha un fantàstic Recull de lo nostre parlar. En l'apartat de frases fetes hi ha "estar a la cancarulla: Estar en un marge a punt de caure, estar al límit segur."




Nota 2: Hem descobert un bloc que es diu A la cancarulla. De qui deu ser?

Nota 3: Al Pallars també es diu. Ho veiem en un article d'Assumpció Batalla, mestra jubilada i expresidenta de l’Assemblea de la Creu Roja del Pallars, que diu: "van decidir que se n’anirien al cim d’un penya-segat, que ell es posaria a la «cancarulla» i que ella li donaria una empenta."

Nota 4: Cancarulla és una de les paraules apadrinades al web Reserva de paraules. Un dels testimonis ens confirma que també es fa servir al Solsonès:

  • Roser Fons: "Mentre menjàvem la mona amb la família vam decidir que la paraula que utilitzem al Solsonès per definir l'extrem, el límit abans del precipici tenia una sonoritat magnífica i que, si la déiem en altres àmbits, ningú no entenia. Per això faig de padrina i li regalo la mona d'apadrinar-la. A més rima amb 'macarulla', que també cal apadrinar."

  • M. Gràcia Rosell Farràs: "És una paraula que només l'he sentit al meu poble, Organyà. Ho diem quan alguna cosa esta en un extrem a punt de caure, quan això passa diem que 'està a la cancarulla'.
Nota 5: Al Solsonès sembla que també es pronuncia cuncurulla, com podem veure al Google (la pàgina no és accessible).






diumenge, 1 de març del 2009

truc


Definició: Es tracta d'un joc de cartes que, per les característiques exposades més endavant , podríem anomenar el pòquer d'aquí. Manté algunes variants respecte al joc més clàssic i més conegut, propi de València. Val a dir que a les nostres contrades no és gaire practicat en l'actualitat.

Reglament: Es juga amb una baralla espanyola, utilitzant les 48 cartes. La carta de més valor és el tres, després el dos, l'as i a continuació, per ordre numèric, és a dir, rei, cavall, sota, nou...

Jugadors: Els jugadors són o dos o quatre i en aquest darrer cas aquests formen parelles com en la botifarra i seuen a taula oposadament.

Objectius: Cada mànega és de dotze punts. Per tant les parelles o els jugadors individuals han d'aconseguir aquesta puntuació per guanyar-la. Lògicament es pot apostar. Normalment el que s'hi juga és la consumició, o el que seria el mateix, el beure.

Desenvolupament del joc: Es donen tres cartes a cada jugador. L'objectiu del joc és jugar la carta amb més valor, que és la que s'endurà la basa. El jugador que guanyi dues bases s'endú la mà.

Exemple: si el primer jugador juga un dos i l'altre juga un tres, guanya sempre el que ha jugat el tres.

Si els dos jugadors (o la parella) juguen cartes de valor igual -com ara dos uns-, caldrà esperar a la següent basa, ja que la basa estarà empatada. En el cas de les parelles, s'empatarà si dos jugadors dels equips rivals juguen dues cartes iguals i més altes que les altres dues, com ara dos reis, un cavall i una sota.

Si un dels dos jugadors guanya la següent basa s'emporta la mà, ja que encara que l'altre jugador guanyi la tercera basa, en haver empatat la primera, la segona basa es converteix en la més important. El mateix es pot dir en el joc de parelles.

Si un jugador guanya la primera basa i la segona queda empatada, el que s'ha endut la primera mà també guanya la basa. El mateix es pot dir quan es juga en parelles.

Cada mà val un, dos o tres punts, depenent de si s'ha trucat o s'ha arriscat un tres si jugues.

Trucar i tres si jugues: Per a fer el desenvolupament del joc molt més interessant, existeix la possibilitat de trucar. En aquest cas si l'altre jugador accepta el repte, la mà val dos punts i, en un darrer terme, fer el tres si jugues, que comporta que la mà en valgui tres.

Com es porta a terme això?

Imaginem que el primer jugador juga un 7 (una carta baixa). Vista la importància de la primera basa, el contrincant pot reptar el que ha jugat tot dient-li truco. El primer jugador es pot pensar que té molt bon joc o que li està fent catxes (és a dir, vol fer creure que té un joc que no té). Cal valorar el joc propi, per acceptar l'envit. Si un envit trucat s'accepta, la mà val dos punts, sigui quin sigui el guanyador.

També és pot trucar de sortida, o el que seria el mateix, abans de jugar la primera carta.

Si en un moment donat s'ha trucat, els jugadors encara tenen una nova oportunitat per a pujar el valor de la basa tot reptant el contrari a un tres si jugues. Aquest no es pot envidar, però, fins a la següent basa. En aquest cas, si s'accepta, el valor de la basa passa a ser de tres punts.

Altres paràmetres: Quan un dels jugadors o una de les parelles arriba a deu punts, es diu que a deu van les catxes. És a dir, es considera que s'ha arribat a una puntuació prou alta per fer catxes ja gairebé de sortida.

Per altra banda, quan un dels jugadors arriba a onze punts, les normes canvien una mica. El que té onze punts duu la veu cantant i decideix si hi vol anar o no. Si hi va i guanya, s'ha acabat la mànega. Si hi va i perd, el jugador contrari obté tres punts. Si el jugador amb onze punts decideix no anar-hi, dóna un únic punt al jugador contrari.

Nota 1: El truc té el gran avantatge que es pot jugar només amb dues persones, i en què influencia molt la psicologia dels jugadors. Era molt jugat als cafès.

Nota 2: Al cafè del Pla de Sant Tirs les partides del truc desfermaven passions i algun renec.

divendres, 27 de febrer del 2009

trotxar


Exemple 1: "Tornant a la història que explico, el meu besavi, després d'haver-se arreglat, va sortir de la barberia, va tancar la porta i es va posar a caminar per tavessar la plaça i enfilar el camí de casa seva, trotxant-li la sang mirant-se aquells carlins que feien grups per allà, que només venien a prendre'ls els diners quan ells havien pagat la contribució al Govern de Madrid."

Font: Jesús Pallarés i Bach (1992). Fusta de boix. (Can Boix, 1763-1992). Peramola: Edició a càrrec de l'autor, p. 34.

Exemple 2: "aigua espurnada f. Aigua que es treia del foc quan espurnejava sense que arribés a trotxar: ai xí s'havia purificat, tot i conservant l'oxigen; a les persones malaltes o convalescents se'ls donava aquesta aigua (Canillo, Pal, Argolell)."

Font: Rosalia Pantebre (1997). El parlar d'Andorra. Andorra la Vella: Centre de la Cultura Catalana, p. 23.

Significats: A l'exemple 2, trotxar té el sentit recte que recull el GDLC [v intr dial Bullir sorollosament. La perola trotxava remorosament], el DCVB [Bullir sorollosament (Ripollès, Ribes, Empordà, Lluçanès)] i El parlar d'Andorra [Bullir, un líquid (Canillo, Vila, Sant Julià, Argolell)]. A l'exemple 1, trotxar té el sentit figurat que esmenta Pantebre a El parlar d'Andorra: "estar molt enfadat, bullir d'indignació (Peramola)". Cal recordar que Pallarés és de Peramola, però suposo que aquest ús figurat s'estén més enllà d'aquest poble.

Altres significats de trotxar: 1. Trotar, anar de pressa (mall.). 2. fig. Fer molta feina o molt d'esforç, moure's molt, treballar activament (mall.). «L'amo nostro mos dóna bon menjar, però mos fa trotxar massa» [DCVB].

Nota 1: El Marià informa que a ca la seva mare, al Querforadat, "les olles trotxaven. Ço vol dir que estaven en plena ebullició".

Nota 2:
Al web del Servei de Política Lingüística del Govern d'Andorra hi ha qüestionaris sobre el català d'Andorra en què apareix el verb trotxar:




Nota 3: I en un concurs que feia el mateix Servei els divendres a través del correu electrònic, també es va trotxar. Us el deixo tot, per si el voleu fer. Els protagonistes eren la Sebastiana i el Rossendo, personatges no gaire ficticis.

1. Ai, que el quixal em rabie!!! Que tenim algom?
A. Remei analgèsic natural d’Alguaire.
B. Barreja d’algues amb propietats anestèsiques.
C. Xarop de tora blava.
D. Alguna cosa.

2. Quan teniu algun mal, els hòmens sou pitjor que la canalla. Si no vols anar al dentiste, pren-te una novena de cascall i no rondinos.
A. Cent grams aproximadament.
B. Nou dies.
C. Nou cops al dia.
D. Un porronet.

3. La novena de Beethoven, tocaré aviat! El cascall no m’agrade. I del dentiste no en vull saber cap re, que em fa trotxar.
A. Riure.
B. Bullir la sang, indignar.
C. Gastar molts quartets.
D. Por.

4. Mira: aquí a radere hi ha les alicates.I si no et pots estar quiet i vols una desencusa per marxar, vés al Museu de les Trementinaires, que allà hi ha remeis.
A. A Tuixén.
B. A Gósol.
C. A Arsèguel.
D. A la Seu d’Urgell.

dijous, 26 de febrer del 2009

baldruc



Exemple: "El dia 19 de març, diada de Sant Josep. Tradicionalment, i fins fa uns anys, havia estat festa a tot Catalunya. La seva devoció era digna d'una missa i, com que molts caps de casa es deien Josep, perquè la dita popular ja ho diu: 'de Joseps, Tons i ases, n'hi ha per totes les cases', se celebrava una gran festa a la llar que consistia en un dinar solemne a base de:
Un caldo de sopa bona.
El bullit del caldo (si era Quaresma, no es posava carn a l'olla).
Enciam o escarola amanida.
Corder a la brasa o baldruc de corder a la brasa.
Si era temps de Quaresma, es menjava bacallà o congre fet amb cascavellicos.
Molls i coca.
Vi del bo, copes i cigars."

Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d'un poble de l'Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor, p. 145.

Definició: Estómac d'alguna bèstia ["Vocabulari rural" del mateix llibre Calvinyà, ara fa temps].

Definició del DCVB: Guisat mal fet. «Ell volgué esser el cuiner i per fer-ne un aguiat va fer un baldruc que no hi havia qui en menjàs» (Mall., ap. Aguiló Dicc.).

Nota 1: Aquest mot no surt ni al GDLC ni al DIEC ni a El parlar d'Andorra ni a La llengua catalana a Andorra. Al Google només hi ha una referència de baldruc en pàgines en català, però amb un significat diferent. Es tracta d'una cançó humorística, El marxant, que diu:

4.- Per el carrer del Bruc
noies com un baldruc
de cabells fins i rosos

Nota 2: Ja veieu que tenim poca informació sobre aquest mot. Si algú en sap res, ja ho sabeu.

dilluns, 23 de febrer del 2009

mossa

.





Imatge: Un farcit (facit) de Carnaval, ja cuit, on es pot veure perfectament la mossa, que actua com a protectora de la menja, tal com fan els budells amb els embotits.

Exemple: "Es menja fred o calent a la paella i té un gust molt peculiar. Cal que sapigueu que si no teniu bufa ho podeu fer amb un budell anomenat mossa".

Font: Josep Maria Troguet Ribes i Maria Dolors Ribes Roigé. Menges d'aquí. La nostra cuina. Andorra la Vella: Edició a càrrec del autor. Dins del darrer paràgraf, on s'explica la recepta del Farcit de Carnaval, pàgina 117.

Nota 1: Victòria Bagués Faus, nascuda al Querforadat, explica que la mossa és la part de l'intestí gruixut, on està situat l'apèndix i que s'utilitza per a fer, entre altres embotits, el farcit (facit) de Carnaval. Els ingredients d'aquest particular embotit de temporada són: arròs, panses, julivert, all, cansalada i ous. La cocció d'aquests, un cop s'ha farcit la mossa, s'acostuma a fer com en el cas dels bulls. Això significa que cal anar proporcionant calor a la tripa mitjançant la cocció en aigua, tot evitant que la mossa es rebenti. Durant el procés de cocció és recomanable punxar de tant en tant l'embotit amb una agulla de cap, tot evitant una ruptura del tel del budell de més grans proporcions.

Nota 2: L'entrada del DCVB especifica que la mossa és la botifarra més grossa que es fa del porc, farcida de ceba, sang, pa i greix. Al llibre Calvinyà, ara fa temps, el mateix Josep M. Troguet Ribes amplia aquesta definició: "La botifarra més grossa que es fa del porc, farcida de ceba, sang, pa i greix; o també de carn magra." Afegeix que també és el "Suport de ferro clavat a la llar de foc per aguantar qualsevol estri per menjar. Amb el seu moviment girador també s'utilitza per menjar-hi viandes directament de la paella o de l'olla" [vegeu l'entrada completa per aquesta accepció aquí].

Nota 3: L'equivalent de la mossa seria, doncs, el cec, que tal com el defineix el DIEC és "la primera porció de l'intestí gros".

Nota 4: Avui en dia es pot comprar una mossa a Cal Quera o a Ca l'Armenter, a la Seu d'Urgell, per uns 36 cèntims d'euro. Algunes cases que maten el porc encara la guarden en sal fins a Carnaval.

Nota 5: En cas de no tenir mossa, es pot utilitzar l'estómac de porc o la bufa, per confeccionar el farcit tal com recomana Josep Maria Troguet Ribes al seu llibre Menges d'aquí. La nostra cuina. De fet ell proposa fer-lo directament amb la bufa del porc.

Nota 6: En el llibre Menges de l'Alt Urgell de Montserrat Iniesta i Cinta Pujal, hi figura la recepta de Farcit de Carnestoltes (amb arròs) pàgina 73. Editorial Garsineu de Tremp, any 1994.

Ingredients:

arròs bullit

panses

ous

cansalada viada (de la papada)

all

julivert

sal

mosses o culanes.

Nota 7: En el llibre Costumari i receptari de la gastronomia andorrana de Marua Dolors Ribes i Roigé i Josep Maria Troguet Ribes, Editat per ells mateixos, en l'apartat vocabulari, pagina 158. hi figura la entrada mossa: La botifara més grosa que es fa del porc, farcida de ceba, sang, pa i greix, o també de carn magra.

dimecres, 18 de febrer del 2009

borràs

A Andorra s'usa o usava borràs com a sinònim de sac.

Definicions:

Al DIEC2 no apareix aquesta accepció. Ens informen, però, que borràs és: 1 m. [IT] La part més basta de l’estopa de cànem sense netejar. 2 m. [IT] Teixit bast fet amb aquesta estopa.

Al DCVB no trobem una definició que coincideixi exactament amb el sinònim de sac. Hi ha però bones aproximacions (a l'accepció 2, concretament) en què es descriu el material a partir del qual se solien fer els sacs:
  1. La part més grossera de l'estopa de cànem sense netejar; cast. agramiza.
  2. Drap grosser de cànem o de llana; cast. cañamazo, estopón. Especialment: Drap de teixit clar on les noies aprenen de brodar (Camp de Tarragona); cast. cañamazo.
  3. Tira de fusta amb un galze i canal, proveïda de puntes, que serveix per fixar les testes de les mantes en l'estricador o en la bota de les perxes.
Expressions idiomàtiques:
  • A mal borràs o de mal borràs: de mala manera, per mal camí. Exemple: Mentres marxa a mal borràs | tot allò que'l cor anyora [DCVB]. Anar malament, per mal camí, molt avall en la fortuna, la salut, etc. Exemple: Ja fa temps que el seu negoci va a mal borràs [DIEC2].
  • De pic o de borràs: de tota manera, directament o indirecta. Exemple: Quantes persones d'edat o de reconegut respecte conreaven sa relació, de pic o de borràs li retreien lo del casori [DCVB].
  • Fer borràs: sortir la pasta d'oliva en forma de bromera contenint oliada, aigua i oli, tot a la barreja (Lledó) [DCVB].
Etimologia: del llatí *bŭrracĕus, ‘de borra’ [DCVB].

Nota 1: Riera i Riera no recull borràs però sí borra, definint-la com "de material tèxtil divers". Menciona també les borres de la sella
[Desconeixem tots els detalls d'aquesta expressió. Ajudeu-nos, amables i sacrificats lectors!].

Nota 2: En un inventari de 1350 d'un hospital situat a l'actual població de l'Hospitalet de l'Infant (terme de Vandellòs, al sud de la comarca del Baix Ebre) s'han trobat referències del tipus: "Item tres sachs de borres." A l'article que estudia l'inventari, escrit en català contemporani, també s'hi usa l'expressió sac de borres: "[t]ambé hi ha uns quants sacs de diferents menes, però no sen's descriu el seu contingut: n'hi ha quatre de borres (tres a la cambra de la dreta i l'altre a l'entrada), un de vell a l'estable sense especificar de què està fet i una taleca de borres a la cuina. A l'entrada hi ha una saca de la qual no es pot llegir el material."


Font
: "L'hospital del coll de Balaguer a través d'un inventari de l'any 1350" de
Gerard Marí i Brull i Soledat Farnés i Julià.

dilluns, 16 de febrer del 2009

esfarnegar

Exemple: "A Argolell, durant una tirallonga de decennis, no s’han vist pantiganes a les terres de conreu. Fins fa poc, i només a l’estiu, algunes gosaven envair la carreter de Sant Joan Fumat [...]; cada vehicle que hi transitava en matava unes quantes, i d’altres germanes s’hi afanyaven per contemplar les difuntes, fins a ser igualment esfarnegades."

Font: Rosalia Pantebre (2004). "Pantiganes a Argolell". A: Per temps vell, al Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autora, p. 33.

Definició: Esclafar [DIEC, GDLC i La llegua catalana a Andorra]. Al DCVB no hi surt.

Variants: Esfarregar, segons Riera.

Etimologia: Derivat sincopat, esfar(i)negar, de esfarinar, derivat de farina [GDLC].

Nota 1: A El parlar d'Andorra, de Rosalia Pantebre, no hi ha entrada per a esfarnegar, però sí per a esfarregar: "v. Esclafar, esfarnegar (segons Riera)".

Nota 2: És una de les paraules apadrinades arran de la iniciativa Reserva de paraules. Els padrins en diuen això:
  • Dolors Caubet Sansa. "Jo tinc 91 anys i els meus pares (Andorra i l'Alt Urgell) l'utilitzaven molt. Per exemple: Han esfarnegat un gat a la carretera."

  • Ignasi Camps Ausàs: "Es diu a Andorra. Sona bé i m'agrada molt."

  • Teresa Barrera Colillas: "Simplement perquè és una paraula que sempre m'ha fet molta gràcia. Trobo que la sonoritat de la paraula s'adiu amb el significat. Esfarnegar vol dir 'esclafar'."

Nota 3: Al meu poble estic molt acostumat a sentir aquest verb, sobretot pels gats que queden esfarnegats a la carretera. Al Pla encara és un verb ben viu.

Imatge: Un gat una miqueta esfarnegat.

diumenge, 1 de febrer del 2009

colistre


Exemple
:

"I uns altres contestaven:
Jo he portat brossat.
I jo, dintre un panistre,
una mica de colistre...
[...]
Una altra deia a la verge:
En aquestes vianderes
us hi porto codonyat
que és un menjar delicat
pels infants i les parteres."

Font: Els andorrans som així, Pere Moles Aristot, p. 135.

Variants: calostre, calostro

Definicions de colistre:

A. Líquid espès que surt de la mamella de la vaca després de la primera munyida en acabar de parir ["Vocabulari rural", dins Calvinyà ara fa temps, de Josep M. Troguet]

B. 1. Calostre (Cerdanya, Conflent, Vallcebre, Ribagorça). || 2. Classe de brossat que es fa de la primera llet de les vaques (Gerri, Llessui) [DCVB].

Definicions de calostre:

A. La primera llet de la femella després d'haver parit; cast. calostro [DCVB].

B. [1841; del ll. colostrum, íd.] m FISIOL ANIM Líquid groguenc secretat per la glàndula mamària abans del part i després del part.

C. m. [LC] [MD] [AGR] Líquid groguenc segregat per les glàndules mamàries abans del part i després del part fins a la vinguda de la llet.

Etimologia: del llatí colostrum, mateix significat || 1, amb canvi de sufix (cf. colesta).

dijous, 22 de gener del 2009

baser / basera


Exemple:
"En ignorar el seu nom, uns la conexien senzillament per Senyoreta; d'altres li deien la Dama Blanca, perquè sempre anava amb una túnica blanquíssima fins als peus. Moltes nits, la gent dels pobles veïns, fins a arribar al poble de Calvinyà, la veien anar amunt i avall per les rouredes i baseres. En realitat, la Senyoreta vigilava."

Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d'un poble de l'Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor.

Nota 1: Manel Riera i Riera, a La llengua catalana a Andorra (1992) diu que baser equival a 'basera, estimball'. També que basera és 'espadat, cingle', 'precipici'. Explica que a Cardós el mot significa: 'lloc on s'encinglera el bestiar', segons Violant i Simorra, que també recull el mot EMBASERAR-SE". Afegeix que, segons J. Coromines, baser és d'origen basc, llengua en la qual BASO és 'malesa, lloc salvatge'.

Nota 2: Manel Anglada i Ferran, Arrels d'Andorra (1993) escriu de baser: "A les Valls [d'Andorra] i al Pallars Sobirà hi és fossilitzat i significa "precipici", "cingles", "timba". N'apareixen 38 de registrats al DGVA. L'ètim és el radical basc, basa, que significa "precipici". Dins el mateix llenguatge eusquèric, hi ha el derivat baso, "salvatge", "silvestre".


Topònims: només a Andorra: els Basers, els basers d'Arcalís, els basers de coll Pla, la basera de Mateu, la basera Gran, la basera de Rialp, basera d'Encarners, etc.

Foto: Vista a Os Zerrigüeltaires. El peu de foto diu "Vista del rincón de Balsera. Ambiasta de l'Arracón de ra Basera."

divendres, 9 de gener del 2009

cascavellico

Exemple 1:
"El dia de Reis
Per esmorzar: unes sopes de llet amb una mica de sucre per als nens.
Per dinar: una sopa bona i el bullit de caldo, el gall a la cocota o carn de corder a la brasa i, per postres, es menjaven uns molls amb una mica de pa i coca. La canalla solia tastar una mica de torró o neules si els n'havien portat els reis, o la fruita que tinguessin. Per beure, hi havia una mica de vi més bo que els altres dies i una mica d'aiguardent per a les postres; si en tenien, uns cascavellicos mig assecats.
Per sopar: es feien unes sopes escaldades i un ou per beure."

Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d'un poble de l'Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor, p. 144.

Exemple 2:
"Per la Setmana Santa lo dia de Dijous Sant ere una festa pel menjar, es feve un repàs especial amb bacallà, ous esternats, ous durs, una truitada molt fina amb julivert si en tenívom, i cascavellicos o prinyons secs. Tot posat a la cocota amb aquell suquet a fer xup xup una bona estona, al foc a terra, Que bo que ere! Tot lo que es podive menjar aquets dies ere congre, arengades i bacallà. Tot això ho comprave lo Miquel quan anave a fira a Organyà."

Font: Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà.

Nota 1: La segona edició del diccionari normatiu (DIEC2) ha incorporat la paraula cascavellic (m. Pruna petita i rodona de color purpuri) com a variant dialectal no exclusiva d'Andorra. En canvi, cascavellico forma part de la dotzena d’entrades proposades el 2003 pel Servei de Política Lingüística d'Andorra perquè s'incloguessin al DIEC2 i que no s'hi han afegit. Les altres són aixarnola, borda (restaurant), buner, càbio, clípol, desempanar, desencusa, guit, llot, paniquesa i trasteria. Aquests mots, com també d'altres proposats per estudiosos del país, han quedat pendents d’estudi per part de la Comissió de Lexicografia de l'Institut d'Estudis Catalans, i en tot cas seran inclosos en una edició posterior del DIEC. L'entrada proposada era: cascavellico m Fruit del cascavelliquer, vermellós, semblant a la pruna però més petit. Al costat de cascavellico, també es va proposar l'entrada: cascavelliquer m Planta que produeix fruits semblants a les prunes, anomenats cascavellicos; l'IEC sí que ha acceptat cascavelliquer: m. Prunera d’una varietat que produeix els cascavellics.

Nota 2: Xavier Rull, al treball Presència del llenguatge jurídic i administratiu andorrà en la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, diu que tant "el substantiu cascavellic ‘fruit vermellós, semblant a la pruna’ (la forma usual de la llengua parlada és cascavellico) [com] el substantiu cascavelliquer ‘planta que produeix cascavellics’ [...] també són usuals a l’Alt Urgell, la comarca veïna del Principat d’Andorra. A banda, el DCVB indica que es diu a molts altres indrets, com Puigcerdà, Vic, Lleida, la Conca de Barberà, Valls, Reus, Tarragona (en aquesta ciutat, amb la forma cascavellito i cascavelliter), etc. El DCVB entra cascavellet, que és la forma amb què designen aquesta fruita a l’Empordà (segons Griera)".

Definicions: Fruit de la prunera borda ["Vocabulari rural", dins Calvinyà, ara fa temps]. / Espècie de pruna petiteta i molt pedunculada, que està amb les altres al voltant d'un eix, de manera que semblen cascavellets (pir-or., or.); cast. cascabelillo, ciruela de dama. [DCVB]. / Cascavellet, fruit vermellós semblant a la pruna ["Lèxic", dins Per temps vell, al Pirineu, de Rodalia Pantebre].

Variants: cascavellic (El parlar d'Andorra], cascavellito [DCVB].

Etimologia: Del castellà cascabelito, ‘cascavellet’ [DCVB].

Nota 3: Curiosament, a El parlar d'Andorra, de Rosalia Pantebre, hi ha l'entrada de cascavellic, no pas la de cascavellico: "cascavellic m. Cascavellico, cascavellet: fruit vermellós, semblant però més petit que la pruna (segons Riera). És més gros que el prinyó i de color vermell, tirant a morat com més madur és. Els cascavellics espoden assecar i ablanir-los si convé, com les prunes negres." També hi ha l'entrada de cascavelliquer: m. Cascaviller: mena d'arbre, semblant al pruner, que fa els cascavellicos (Segons Riera)".

dijous, 8 de gener del 2009

serenalla / sangatalla

.

Foto: Una serenalla pallaresa, un endemisme restringit a l’eix axial pirinenc. Les seves poblacions se situen entre el centre del Pallars Sobirà i l’oest d’Andorra. És petita, amagadissa, ràpida, àgil i s’alimenta d’insectes a les tarteres d’alta muntanya pirinenca situades entre 2.200-2850 m d’altitud, ben assolellades, amb fort pendent i coixinets d’herba al seu voltant. Foto vista aquí.

.
Exemple: "Ah, sí, per cert, a la casa tenim dues coses: serenalles (esperem poder fer-los alguna foto per al Josep) i internet inalàmbrica!!!!"

Font: Vist en un article del bloc The Fortress of Solitude.

Definició de serenalla: sargantana [DIEC]. / sargantana (Andorra) [DCVB]. / Al GDLC no hi surt.

Variants: Segons Pantebre, a El parlar d'Andorra, 1997: sagrantalla (segons Griera); sanagatalla, sargantalla, sergantalla, sergantilla, serinalla, seronalla, sirgantana (segons Riera); sengatalla (Aixirivall), sarguindalla (Andorra), sanganalla (Argolell). / Segons Maria Teresa Anglada, a La llengua catalana parlada i escrita a les Valls d'Andorra: sagrantalla.

Etimologia: Probablement d'un derivat llatí vg. *lacartāna de *lacarta (clàssic lacĕrta), ‘llangardaix’, amb la l- canviada en s- per creuament amb noms d'altres rèptils com serpent, salamandra o els de la família del cast. sabandija. (Cf. Corominas DECast, s. v. lagarto i sabandija) [DCVB]. / 1135; d'un preromà *lakartana, dimin. del preindoeuropeu *lakarta amb el sufix iberobasc -na, probable base del ll. lacerta 'llangardaix', amb encreuament progressiu amb el protobasc seguandílea 'sargantana' [GDLC].
.

Nota 2: Al Pla de Sant Tirs i a la Seu d'Urgell diuen sangatalla, que també surt al DCVB sense especificar-ne la localització.

Nota 3: Aquest mot s'utilitza en textos oficials, com per exemple a Butlletí oficial del Principat d'Andorra (BOPA), on trobem un edicte del 17-3-2004 "pel qual es fa pública l'adjudicació definitiva relativa al programa d'estudi i la conservació de la serenalla pallaresa al Principat d'Andorra, fase III".

Nota 4: Al web Andorra.ad llegim que "els grans protagonistes [del Parc Natural Comunal de les Valls del Comapedrosa] són els esdeveniments pirinencs, és a dir espècies que no es troben enlloc més del món: marcòlic groc, tritó pirinenc, serenalla pallaresa... aquesta última exclusiva d’un reduït sector d’aquesta serralada".

Nota 5: Amb l'epígraf Tritonades de la jornada, corresponent a l'Informe de la tercera jornada del Congrés internacional de medi ambient d'Andorra (2002), se'ns explica que "un tritó va quedar acollonit en veure un grup anomenat 'ecoturistes', espècie en perill de créixer i molt!!! Va comentar la fabulosa troballa amb un parell de serenalles (sargantanes per a la resta) que quedaren igualment esmaperdudes".

Nota 6: A l'entrada de sargantana, el DCVB ens ofereix aquestes variants formals: sargantalla, sangatalla, sarcantana, segrantalla, sagrantana, segrantana, sangrantana, sargantanya, sangrantanya, sangardilla, sangartilla, sargandilla, sargantilla, sanglantana, singlantana, singlatana. I aquests sinònims: sangarta, sarnalla, serenalla, sargussa, llangardaixet, llangardaixina, llangardixa.

Nota 7: A la Viquipèdia ens donen aquestes formes: sargantalla, sangatalla, sarcantana, segrantalla, sagrantana, segrantana, sangrantana, sargantanya, sangrantanya, sangardilla, sangartilla, sargandilla, sargantilla, sanglantana, singlantana, singlatana.

Nota 8: Al llibre de Pep Coll Quan Judes era fadrí i sa mare festejava, sobre llegendes del Pallars, hi trobem sargantilla (p. 191). Segons l'autor, al Pallars també es fan servir les variants "sarnalla, sengatalla i altres". Precisament, al Diccionario dialectal del Valle de Aneu (Institut d'Estudis Ilerdencs, 1973), hi trobem la forma singatalla.

Nota 9: Al llibre Dialectologia filològica, Joan Veny diu: "SANGARTAYLES 'sargantanes' [...] Aquesta és la primera documentació antiga d'aquest mot, que, sota variants fonètiques originades per metàtesi, assimilació o dissimilació (sargantalla, sagrantalla, sangatalla, singardalla, xingardalla, xingartalla), té vida normal a les terres de Solsona, la Seu d'Urgell, Castelló (DCVB) i Alta Ribagorça. [...] Avui no es coneix aquesta forma a Lleida, on ha estat substituïda, així com a bona part del domini occidental, per sangartilla o sargantilla [...]

Nota 10: Al DCVB hem trobat una cançoneta localitzada a la Seu d'Urgell en què la protagonista és la sargantilla. "La sargantana és un animal que per la seva vivacitat excita l'interès de la mainada per agafar-lo. Com que viu per llocs pedregosos i s'amaga àgilment dins els forats de paret o sota les pedres, els infants intenten fer-lo sortir, i per això existeixen diverses fórmules rimades a les quals s'atribueix la virtut d'atreure el rèptil cap a fora de l'amagatall. [...] «Sargantilla, treu lo cap, que ta mare és al forat i les cuques són al niu que fan retiu-tiu-tiu» (La Seu d'U., ap. Gomis Zool. 393)."

Nota 11: L'Onset diu que "en aragonés a forma preferén ye sargantana, encara que existen buena ripa de formas parexitas como pasa en catalán (yo, sargantana, la he sentito mesmo en lugarez de l'Alta Zaragoza). Por a mía zona se diz changardina". Altres formes, segons l'Onset: sargandana, sangardana, engardaxina, sagardiana, xardagana, xingardana, zargallana, singartalla, singardalla.

Nota 12: El Marià diu que "recordo que la meva àvia, nascuda a Cava [Alt Urgell], pronunciava singatalla".

divendres, 2 de gener del 2009

eixorivir


Exemple 1: “Sí, com que no hi havii televisió, a resar lo Rosari tots, i jo m’adormiva. Lo pobre Miquel, em passave una teia fumant pel nas i prou que m’eixoriviva.”

Font: Dones d’Andorra (Andorra la Vella: Crèdit Andorrà, 2006), p. 333. Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu. Entrevista amb Marià Trullà.

Exemple 2: "Amb l’arribada del bon temps, el Tomàs va començar a eixorivir-se. Com si al mateix temps que es desglaçava la neu, alguna cosa enquistada se li desglacés per dintre. Va deixar de beure, però va començar a mostrar un neguit estrany, com si la casa, la taverna i el poble sencer se li anessin fent petits, i ell no hi tingués cabuda."

Font: Collita de foc (Cossetània: Valls, 2007) de Carme Meix, p. 21.

Imatge: bonica imatge d'un gos del faraó (animaló, mamífer, carnívor, cànid, gos domèstic) ben eixorivit o amb les orelles eixorivides. Hem trobat la imatge a dkimages.com.

Definicions: Revifar, despertar, revenir ["Glossari" del llibre Dones d'Andorra, de Montserrat Ronchera i Adelaida Garcia].

Deixondir, alegrar; donar vivor, bon humor; cast. despabilar. refl. Deixondir-se, cobrar vivor i bon humor; cast. animarse, despabilarse [DCBV].

Exemples DCVB
: "El cadellet, revifat per les moixaines i manyagueries del mosso, va començar a eixorivir-se". "De vegades els sentits s'eixoriveixen".

Variants: aixerivir, aixeribir, aixorovir, aixorobir, aixirivir, aixiribir, eixerivir, eixeribir, eixirivir, eixiribir, eixoribir.

Etimologia: cal remetre's a la d'eixerit (l'extensíssim article que segueix és una versió alleugerida de referències bibliogràfiques que podreu trobar in extenso al DCBV):

Etimologia encara incerta avui, després de diferents propostes per a determinar-la:

1. Ja l'any 1909, Juli Subak, ajuntà les formes catalanes aixerir, aixericar i aixeribir, en una sola, suposant-les procedents del radical llatí ser- (que es troba en sĕrēnŭs i sĕresco) prefixat amb la preposició ex-: es tractaria, doncs, d'una forma llatina *exseritus. Aquesta opinió fou acceptada i ampliada per M. de Montoliu, qui suposava una forma llatina *exseritus derivada de seru ‘nit’, i trobava un paral·lel del català eixerit en el provençal eissernit, que segons ell procediria d'un llatí *exserenitus.

2. Però L. Spitzer, comentant el treball de Montoliu, ja observà que no sols existeix en provençal l'adjectiu eissernit ‘despert’, sinó també el verb eissernir, ‘indicar’, ‘recontar’, ‘acabar’, ‘executar’, que és clarament referible a l'etimologia acceptada llatí excernĕre, de manera que el provençal domna eissernida correspon al francès dame distinguée, amb la idea de distinció o separació que trobam també en l'alemany gescheit, derivat de scheiden ‘separar’ [en alemany existeix també el verb schneiden, que significa 'tallar'; afegitó de D. Gálvez]. El mateix Spitzer, tornà a tractar del mot català, observant les variants dialectals aixurit, aixorobit, aixureir-se, aixeribit, etc. i suposant que vénen d'un mot llatí *excervicitus, del qual no dóna Spitzer el significat, però que per la forma sembla que hauria de significar quelcom semblant a ‘privat de bescoll’ (significat absurd), o almenys ‘ferit al bescoll’. Ara bé, aquest significat tan hipotètic no veiem que pugui donar fàcilment origen al significat del català eixerit i de les seves variants.

3. Posteriorment a Spitzer hem intentat explicar [escriu Moll referint-se a un article propi] eixerit i les seves variants com a derivacions fonètiques i semàntiques del català eixorellar ‘tallar les orelles’, que procedeix evidentment del llatí *exaurĭcŭlare, amb el mateix significat. No totes les formes catalanes citades [en el nostre article] tenen el mateix grau de relació amb *exaurĭcŭlare. Les que signifiquen ‘tallar les orelles’ i ‘alçar les orelles’ (amb el significat secundari de ‘escoltar d'amagat’, que es troba en el menorquí xoroiar) són amb tota evidència referibles directament a aquell verb llatí hipotètic. La significació de ‘despertar’, ‘deixondir’ (de la qual són derivacions els significats de ‘avivar l'enteniment’ i ‘posar-se bé d'una malaltia’) s'explica per l'acte d'alçar el cap i les orelles l'animal o persona que es desperta; i el significat de ‘fer fugir a crits’, que es troba en algunes variants de eixerir, s'explica per l'alçament d'orelles dels animals en espantar-se per crits o menaces; probablement aquests sentits secundaris s'aplicaren primerament als animals, i després s'estengueren també a les persones. En quant a la forma, me sembla que quasi totes les variants s'expliquen satisfactòriament:

a) per metàtesi d' eixoreiar s'és produït xeroiar;
b) per assimilació s'és fet eixoroiar;
c) d' eixoroiar, per canvi de conjugació, és sortit eixoroir;
d) per intercalació d'una v evitadora de l'hiatus, d' eixoroir s'ha format eixorivir, eixerivir i eixirivir;
e) per contaminació d' aixecar s'ha produït un nou canvi de sufix, resultant aixericar i aixanicar;
f) per contaminació d' aixorejar *exaurĭdiare, el tortosí ha convertit eixorellar en aixorejar;
g) la curiosa forma tortosina aixorubejar-se sembla esser producte d'un creuament d' aixorejar amb aixorivir;
h) del participi aixoroït, per canvi de sufix, s'ha format aixorit i aixerit (eixerit); de dobles formes en -it i en -eït tenim altres exemples, com atapeït i atapit, eixarreït i aixerrit, esmorteït i esmortit, etc.

Respirem, els quatre que hem arribat fins aquí, abans de procedir...

Per si no n'hi hagués prou, al GDLC encara ens proposen una altra visió etimològica: eixorivir: format analògicament d' eixorivit, alteració de l'antic eixerivit, possible derivat de l'antic eribit 'salvat', participi de erebre, del llatí erĭpĕre. Se'ns adreça a l'explicació etimològica de l'entrada eixerit: s. XVII; potser d'un llatí ex-ereptum, participi de erĭpĕre 'deslliurar', a través d'un *eixeret i influït pels antics eixernit i eixerivit.