dissabte, 1 de novembre de 2008

grius

.
Exemple: "La pasta del llimac li va deixar sobre la pell un llac llefiscós, repel·lent. Passaven les hores. La substància esfarnegada donava grius d'angúnia al Josep. No ho hauria volgut mirar però la seva vista hi tornava constantment."

Font: Rosalia Pantebre (2004). "Treure les berrugues". A: Per temps vell, al Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autora, p. 49

Definicions: Esgarrifances [DCVB]. / Tremolí, calfred. Ex.: Tenir grius de fred [El parlar d'Andorra]. / Usat només en plural 'esgarrifança de fred, calfred' [La llengua catalana a Andorra].

Localització: Vall Farrera [DCVB]. A Andorra, a l'Alt Urgell i al Baridà també es diu.

Etimologia: Desconeguda (cf. Coromines Card. 294) [DCVB].

Nota 1: Manel Riera i Riera (La llengua catalana a Andorra) ens dóna com a exemples: "Unes grius de fred (especialment quan algú no es troba bé), Tenir grius de fred (tremolar)". També ens remet a la localització de la Vall Ferrera; i en una nota diu: "Cf. [confronteu] GRÍFIA 'esborronada de fred', al Pallars; GRÍFIOS DE FRED, a Espot".

Variants: grífia (al Pallars, segons Riera), grífios (Espot, segons Riera).

Nota 2: No sé si es fa servir el substantiu grius tot sol. Jo sempre l'he sentit amb el complement de fred, però a l'exemple veiem que també acompanya altres substantius. Els exemples del DCVB són: "L'Alícia, entenebrida, sentí un grius de fred, Roig Flama 209. Un griu de fred passà pel seu cos capolat, ibid. 85."

Nota 3: La cerca al Google de grius de fred ens dóna pocs resultats. Dos al llibre de contes Ànimes atuïdes (1921), de l'escriptor Josep Roig i Raventós (Sitges, 1883 - Barcelona, 1966):

  • "En sentir la porta, va anar per obrir i En Martí quan sentí la remor dels passos que s'atansaven, va cridar ple d'emoció: -Sóc En Martí!- i la dona sentint uns grius de fred, obri de sobte encuriosida. En Martí se li agenollà amb el seu fill i trèmolós d'emoció exclamà: -¡Sóc teu per a sempre! Perdona'm!"
  • "En Martí sentí uns grius de fred i no pogué picar de mans, romangué enternit sense saber per què."
Nota 4: [Escriu Marc Cortès] Lo vistaire David Gálvez Casellas té una teoria sobre el tema, perquè l'ha estudiat força "amb referència a megalitisme a Andorra. En relació, concretament, amb l'Alt del Griu. Griu vindria de grifó (l'animal mitològic). En folklore popular s'assimilava el griu al drac i aquest al diable. En el cas de l'Alt del Griu una primera teoria eplicativa de l'origen del topònim fóra que la forma del pic s'assembla a la del cap de la bèstia i d'aquí el nom o que sigui molt dret (griu es relaciona amb 'eriçar-se, estar dret'). L'altra possibilitat quant a origen és que s'assimilés el lloc a algun element màgic o llegendari o la sospita que el dimoni rondés per allí en alguna de les seves manifestacions. De fet, ara penso que hi ha llegendes pirinenques que expliquen que la gent creia que si se'ls posaven els pèls de punta era perquè per allí rondava el diable. Aquí hi hauria una possible conexió entre tenir o sentir un griu o els grius i tenir fred, angúnia, por, etc."

Foto: El senyor Noguer de l'Ansola, al Pla de Sant Tirs. La foto és de la Josefina Lladós, que espero que no em denunciï.

Nota 5: [Escriu lo vistaire David] Quan fa uns dies vaig explicar al Marc Cortès que probablement el griu de tenir grius de fred provenia de grifó, va proposar que potser estés emparentat amb esgarrifança o esgarrifar. Jo tenia la sospita que tenir grius estava relacionat amb tenir els pèls drets o eriçats. Vaig començar a mirar d’establir connexions etimològiques o semàntiques. Més tard, arran d’una petició d’aclariment per part del lector del blog Felquera, que no veia com la paraula grifó es podria transformar griu [la pèrdua de la -f- intervocàlica no li semblava lògica], vaig publicar uns comentaris que ara miraré d’endreçar una mica:

En primer lloc, trobem que griu té les variants grif o grifó en català. La meva impressió era que grif ha de ser la forma que dóna pas directe a griu, per lògica fonètica. Potser vingués de griphus i s’anés alterant en la següent cadena grifó / grifo> grif > griu? Busco què diuen els diccionaris d’esgarrifança per veure si hi ha algun griu / grif involucrat:

esgarrifança

Definició: Acte i efecte d'esgarrifar; tremolor amb impressió de fred; estremiment causat pel fred, per la febre, per una emoció molt forta; cast. espeluzno, escalofrío [DCVB].

Sinònims: esgarrif i escarrufament [DCVB]. Com que esgarrif sona lleugerament proper a grif, el busco:

esgarrif

Definició: Esgarrifança [DCVB].

Sense cap nota etimològica al peu, sembla que entro en terreny erm... Abans d’abandonar del tot, se m’acut mirar el verb esgarrifar:

esgarrifar

Definició: 1. Causar estremiment o tremolor convulsiu com efecte del fred, de la febre, d'un soroll estrident, d'una emoció intensa; cast. espeluznar, escalofriar, estremecer. Esgarrifar-se: tenir tremolor convulsiu per efecte del fred, de la febre, d'una emoció intensa, etc.; petar de dents (or., occ., val.). || 2. Fer demostracions excessives i sorolloses d'horror, de por, d'admiració (val.); cast. hacer aspavientos. || 3. Esquitxar; cast. salpicar [DCVB].

La tercera accepció sembla l'única que no té res a veure amb els grius que nosaltres investiguem aquí.

Sinònims: aborronar, esborronar.

Variants: escarrifar i escarrufar.

Etimologia: desconeguda. La variant escarrufar sembla relacionable amb el radical d’arrufar, però l'element inicial esc- resulta obscur. Tal vegada cal partir d'una base onomatopeica garrif- o carrif (carruf-); potser calgui considerar esgarrifar com una variant de grifar [DCVB].

Aquesta darrera explicació (el subratllat és meu) em sembla molt interessant d’investigar més a fons.

grifar

Definició: Sentir gran impaciència, estar neguitós per una cosa que s'espera i no ve (Mall., Men.); cast. derretirse, repudrirse. Fer grifar algú: fer-li perdre la paciència, fer-li passar moltes rabiades (Men.) [DCVB].

Malgrat que jo no sé veure d'entrada relació semàntica entre aquest grifar i esgarrifar-se o tenir grius, la busco: potser el grifar balear tingui a veure amb frissar, estar dret, anar d'una banda a una altra de pura impaciència (com un griu?).

Etimologia: relacionable amb el castellà grifar, 'eriçar, esgarrifar' [DCVB].

Aquí sí que estem començant a rascar el moll de l’os. El més sensat sembla buscar què diuen sobre grifar al diccionari de la RAE.

grifarse

1. Empinarse, enarmonarse, ponerse en pie. 2. [Costa Rica] Tener la carne de gallina. 3. [Costa Rica] Drogarse con marihuana [RAE].

Amb això ens despedim de la secció "diccionaris" de la present nota 5. Una mica més de teca i tanquem la barraca:

Remenant per Internet trobo que Alonso Zamora Vicente escriu al llibre Lengua, literatura, intimidad (article "Gabriel Miró hacia el esperpento"):

Dos mujeres, la señorita Galindo y la señora Monera, van a la tertulia de las Catalanas. Y ya van por la calle «grifadas de honestidad». En la voz «grifadas» se nos agolpa un gesto de pura cohetería, pero no solamente verbal, sino honda, traspasada a lo más escondido del espíritu. Grifar, llevar grifos, «llevar el pelo alborotado», se usó en la lengua clásica con valores siempre próximos a «cabeza que recuerda la de un grifo, animal mítico», pero hoy se va arrinconando a comarcas laterales o dialectales. En el Levante murciano y alicantino (y en la Mancha albaceteña) es voz que encierra una idea de anormalidad: «llevar el pelo alterado, erizado por peleas, desaseo, etc.». Acarrea una serie de connotaciones con la idea de «violencia». (Recuérdese el mallorquín grifar, «impacientarse, enfurecerse».)

També trobo que Antoni I. Alomar escriu a Línia directa, XIV:

Finalment, una altra paraula relacionada amb el nom de l’animal grifó, és esgarrifar 'escarrufar'. La qüestió és que la forma originària d’esgarrifar-se es va encreuar amb grifar-se 'eriçar-se', procedent de grifó, per l’aspecte eriçat de l’animal.

Felquera ens confirma l’explicació d’Alomar. Al Coromines (entrada griu) el deriven cap a esgarrifar. Allí s'explica que la variant escarrifar deu ser l’originària com a “alteració d'una forma escalufrí / escalifred [...]” que va contaminar-se “amb grifar-se, derivat de grífo(l), animal mitològic d'aspecte eriçat”.

Felquera afegeix:

sobre la relación con grifó o griu [Coromines] diz: "Efectivament en el Pallars superior esgarrifances es diu grifos o grifes o grius de fred, amb variant esgrius en el Segre mitjà".

Post scriptum (8 de novembre de 2008). Onset ens explica:

"Tos escribo sobre a parola GRIFIO, que comentemos fa bel tiempo. En a Bal de Lierp, zona an que se parla aragonés con elementos de transizión enta o catalán, se i rechistra 'grifio' con o significato 'con cara de frío o carne de gallina'. Un exemplo: está grifio, igual tien fiebre y tot. Bibliog. J. Mª Ariño, La bal de Lierp, geografía y léxico. Consello d'a Fabla Aragonesa, 1999."

11 comentaris:

felquera ha dit...

En aragonés no me suena garra parola pareixita e tampoco no tiengo a man es diccionarios pero me'l miraré. Escribo este comentario pa rebatir a en David, perque me pareix pro difícil que en catalán se pierda una -f- intervocalica. Respecto a'l toponimo, comentar-zos que en Aragón i hai un lugar que se diz Santa Cruz de Grío, que segurament tendrá relacción con ixe toponimo que comentatz.
Salut.

David Gálvez Casellas ha dit...

Felquera,

Quatre notes sense gaire més explicació. Les fitxes que havia anat reunint però sense lligar. Hi ha informació sobretot del DCVB, però també del Dicci. de la RAE. Espero que puguis anar fent els salts sense problema:

Trobem que 'griu' té les següents variants en català: grif, grifó

Si mirem 'grif' en diversos diccionaris trobem: m. Griu; Grif, animal no conegut: gryps, griphus.

Miro de veure si es pot relacionar 'esgarrifança' amb 'tenir grius'.

ESGARRIFANÇA f. Acte i efecte d'esgarrifar; tremolor amb impressió de fred; estremiment causat pel fred, per la febre, per una emoció molt forta; cast. espeluzno, escalofrío.

Sinòn.: esgarrif, escarrufament.

Busco el sinònim 'esgarrif':

ESGARRIF m. Esgarrifança.

ESGARRIFAR v. tr. 1. Causar estremiment o tremolor convulsiu com efecte del fred, de la febre, d'un soroll estrident, d'una emoció intensa; cast. espeluznar, escalofriar, estremecer.

Esgarrifar-se: tenir tremolor convulsiu per efecte del fred, de la febre, d'una emoció intensa, etc.; petar de dents (or., occ., val.). || 2. Fer demostracions excessives i sorolloses d'horror, de por, d'admiració (val.); cast. hacer aspavientos. || 3. Esquitxar; cast. salpicar (Escrig-Ll. Dicc.).

Var. form.: escarrifar, escarrufar.

Sinòn.: aborronar, esborronar.

Etim.: desconeguda. La variant escarrufar sembla relacionable amb el radical de arrufar, però l'element inicial esc- resulta obscur. Tal vegada cal partir d'una base onomatopeica garrif- o carrif (carruf-); potser calgui considerar esgarrifar com una variant de grifar.

Aquesta darrera explicació em sembla molt interessant de resseguir.

GRIFAR v. refl. Sentir gran impaciència, estar neguitós per una cosa que s'espera i no ve (Mall., Men.); cast. derretirse, repudrirse. Fer grifar algú: fer-li perdre la paciència, fer-li passar moltes rabiades (Men.).

Etim.: relacionable amb el castellà grifar, 'eriçar, esgarrifar' (cf. R. Marín Millar 143).

Busco 'grifar' / 'grifarse' en castellà:

grifarse:

1. prnl. Empinarse, enarmonarse, ponerse en pie. 2. prnl. C. Rica. Tener la carne de gallina. 3. prnl. C. Rica. Drogarse con marihuana.

Descartem el significat 3 de més amunt.

A "Lengua, literatura, intimidad" Alonso Zamora Vicente (article "Gabriel Miró hacia el esperpento") escriu:

"Dos mujeres, la señorita Galindo y la señora Monera, van a la tertulia de las Catalanas. Y ya van por la calle «grifadas de honestidad». En la voz «grifadas» se nos agolpa un gesto de pura cohetería, pero no solamente verbal, sino honda, traspasada a lo más escondido del espíritu. Grifar, llevar grifos, «llevar el pelo alborotado», se usó en la lengua clásica con valores siempre próximos a «cabeza que recuerda la de un grifo, animal mítico», pero hoy se va arrinconando a comarcas laterales o dialectales. En el Levante murciano y alicantino (y en la Mancha albaceteña) es voz que encierra una idea de anormalidad: «llevar el pelo alterado, erizado por peleas, desaseo, etc.». Acarrea una serie de connotaciones con la idea de «violencia». (Recuérdese el mallorquín grifar, «impacientarse, enfurecerse».)"

Antoni I. Alomar, "Línia directa", XIV, escriu:

Finalment, una altra paraula relacionada amb el nom de l’animal grifó, és esgarrifar 'escarrufar'. La qüestió és que la forma originària d’esgarrifar-se es va encreuar amb grifar-se 'eriçar-se', procedent de grifó, per l’aspecte eriçat de l’animal.

David Gálvez Casellas ha dit...

A Andorra hi ha la comarca del Griu i l'Alt del Griu (ja comentat). Hi ha altres topònims amb 'griu' a Catalunya. El que tu menciones me'l passes en versió castellanitzada. L'original és Santa Cruz de Griu.

Grif, me n'he oblidat de remarcar-ho en el comentari previ està documentat si bé és estrany.

marc ha dit...

david, acaba de completar l'entrada.

David Gálvez Casellas ha dit...

Què vols dir? No creus que ja hi ha prou fato al cos de l'entrada? Parles d'editar això que adjunto al felquera en el comentari de més amunt?

felquera ha dit...

All right, alavez se trata d'una vocalización de la consonant final, e me callo. Pero ye que la primer cosa que pensé yera en una caita de la -f- intervocalica, e ixo ye muit difícil en aragonés e en catalán. El toponimo que dié ye la versión actual, cuento que en aragonés medieval remataría en -u igual como Seu > Seo e mutos altros.
M'has abrumato con tanta bibliografía.
Salut.

David Gálvez Casellas ha dit...

Sí, potser no havia subratllat suficientment la línia 'grifó', 'grif', 'griu'...

Escolta, Felquera, la idea NO era que quedessis "abrumato". Com ho veus? Creus factible que hi hagi una relació (parcial, amb interferències) entre 'grif', 'grifar' i 'esgarrifar' (tal i com proposava algun dels experts)? I, encara millor, creus que hi ha relació entre la idea que hi ha darrere d' 'esgarrifar' i 'tenir grius' (de fred, por, etc.)?

Digues la teva, si et plau.

Onset ha dit...

A yo no me consta o de 'griu'. Manimenos sí atra que i metez n'o texto: llimac, en aragonés: limaco. Ya podríanos fer una lista de parolas comuns u parellanas, en saldría un buen puyal.

felquera ha dit...

Bien, con el vuestro permiso acudo a'l Coromines (Diccionari etimologic i complementari de la llengua catalana). Miro "griu" e me deriva enta "esgarrifar" decindo el mayestro que la variant "escarrifar" debe d'estar la orichinaria como "alteració d'una forma escalufrí/escalifred (...)" e que se contaminó "amb grifar-se, derivat de grífo(l), animal mitològic d'aspecte eriçat". la primer documentación que ofreix ye de 1507 e que en tiene datos de Zanui (lugar aragonés en La Llitera de luenga catalana de transición enta l'aragonés). Sobre la relación con "grifó" o "griu" diz: "Efectivament en el Pallars superior `esgarrifances´ es diu grifos o grifes o grius de fred, amb variant esgrius en el Segre mitjà".
A'l llibre "Léxic de la Llitera" i sale `esgarrifar-se´, pero en aragonés no he trobato garra forma relacionata.
Que grand filologo este Coromines, a veyer cuan pasa la crisis e me foi con el Onomasticon Cataloniae, que ya fa días que el tiengo entrefilato.
Com podeu veure, en Coromines dona moltes dades dialectals (i per el que jo tinc vist, moltissims dels Pirineus), us aniria molt bé per a Lo vistaire.
Salut.

David Gálvez Casellas ha dit...

GENIAL!!

Tot el que m'expliques tu ara confirma el que jo ja tenia mig embastat del doble origen d' 'esgarrifar'.

Crec que tant 'esgarrifar' com el 'grius' al què ens referim tenen a veure, finalment, amb la idea de tenir els pèls eriçats de fred o por. Aquesta va ser la meva intuïció inicial, malgrat que no sabia si es podria documentar.

Moltes gràcies per la recerca i les dades!

David Gálvez Casellas ha dit...

Ei, aragonesos, mireu què he trobat a la Biquipedia [en majúscula la part rellevant]:

Santa Engrazia (Bracara Augusta, ? - Caesaraugusta, 303) ye seguntes diz o poeta Prudenzio una d'os mártirs de Zaragoza debito á la persecuzión d'o emperador román Dioclezián en l'año 303.

En l'inte d'o suyo martirio se tobaba en a ziudat de Caesaraugusta de camín ta la Galia Narbonense cuan prenzipió a persecuzión contra os cristians. Miró d'intrezeder por istos e ye por ixo que fue martirizata. Le esgarroron as carnes con GRIFIOS, le talloron un peito e á la fin le metioron un clau en a capeza

A suya ilesia en a ziudat de Zaragoza ye una d'as dos basilicas d'a capital aragonesa, a Basilica de Santa Engrazia. Encara s'alza en a basilica o clau que le trabesó a capeza e o suyo sepulcre.