Font: Jesús Pallarés i Bach (2002). Fusta de boix (Can Boix, 1793-1992). Peramola: Edició a cura de l'autor.
Definició: Fadrí que va a vistes per tractar de festejar o de casament. [DCVB] [Ni el diccionari normatiu ni el de l'Enciclopèdia no recullen aquest mot.]
Definició audiovisual: A càrrec de Felip Vendrell. Vista a Edu3.cat.
Etimologia: Derivat de vistes. [DCVB]
Localització: Plana de Vic, Urgell, Ll. [Lleida?], Segarra. [DCVB] [Però és evident que al Pirineu també hi havia vistaires.]
Nota 1: La magnífica revista Àrnica, del Consell General de les Valls d'Àneu, té una secció amb el nom de Lo vistaire.
Nota 2: A sota de la dedicatòria del llibre podem llegir: "El boix sempre és boix, abans no es blega es trenca."
Nota 3: Als vistaires els convidaven a pa i llonganissa, que al Pallars i a Os de Civís, com a mínim, s'anomena xolís del vistaire. Al bloc de Jaume Fábrega llegeixo: "no olvide los auténticos must: la botifarra de fetge (de hígado), exquisita elaboración que supera a algunos de los mejores patés, y la de llengua, esta presente a trozos o espectacularmente entera y dulcemente arropada por la carne picada y condimentada y que según Terneci Moix, en la comarca pirenaica del Pallars (xolís del vistaire) tienen un componenente fálico".
Nota 4: L'escriptor Josep Iglésies i Guizard és autor de l'obra de teatre El vistaire (1920). El David Gálvez Casellas m'informa molt amablement que el mateix Iglésies és autor d'unes Corrandes segarrenques (1925) en què també trobem un vistaire:
CXIII
Quan l' hereu de câl Marçal
se 'n và anâ a fè de vistaire (17)
el futur sogre va dir:
-Quin perdigot més ratxaire!
17: «Vistaire»: Altra hermosa costum. «Vistaire» es el que va a «vistes» d'una donzella. Es clar que també podria anar a «vistes» d'una vídua, empero la bella costum no s'es feta pels víduus i perdria la seva gentilesa si'n volgués fer una parodia un «doblador de matrimonis».
Nota 5: El David Gálvez Casellas diu: "Jo em pensava que al Pirineu andorrà o l'Alt Urgell aquesta funció de mediador entre famílies allunyades la feia tradicionalment el fuster. S'allotajava en una casa mentre hi feinejava i així veia com eren de rics o pobres, quines noies en edat de casar hi havia, quines podien ser les condicions per aquest o aquell tracte... M'ho tornaré a mirar, perquè la veritat és que no sé d'on vaig treure la dada." Mira-ho, mira-ho.
20 comentaris:
Molt bé Marc! A poc a poc estem fent dels blogs el dipòsit del geni català.
Llarga vida a "Lo vistaire"!
PD.: Per fer aquest comentari he hagut de superar un dificultós captcha: "fomfhxqh". I a la primera!!
captcha: "fomfhxqh"??????
No ho pillo,
Doncs que tens activada la verificació visual de comentaris aquella que tanta mandra fa d'emplenar i que surt a tants blogs.
Segur que m'has fet picar perquè torni a omplir el captcha... És que ets!!
Benvingut vistaire!!
felicitats Marc, no pares de fer criaturetes, tu....
ja tens raó que l'església a Tost cau a trossos, malgrat la increïble qualitat de les pintures que es resisteixen a desaparèixer.
apalí, ja m'he estrenat al nou blog.
aiai, Can Boix m'ha portat a la meva infantesa. Hi anava sovint amb els meus pares, especiamlment abans de la superreforma, quan era un hostalet d'una estrella. Ela el més a prop d¡andorra que havia estat abans de pujar-hi a treballar. ja veus!
felicitats pel nou blog
moltes felicitats pel nou blog,és una labor molt lloable la que fas per la llengua
salut !!
Parlant de casaments, acabo de rellegir el Refranyer Català Comentat de Joan Amades ed. 1951 i a l'explicació de l'expressió "Pagar la Patenta" que vol dir pagar una cosa a desgrat hi afegeix: "També es dóna a Andorra el nom de patenta al pagament que s'exigeix als vidus per a alliberar-se dels esquellots"
Ara ens hauràs d'explicar què era això dels esquellots, ha, ha, ha.
marc, és una iniciativa genial!!! felicitats, de debò!!! esperem que serveixi per no oblidar tot lo que hem estat fins arribar on som...
una abraçada!
Gràcies!
A veure si m'ajudeu, eh?
Salvador, ja ho he descobert i és força curiós. En faré una entrada.
Ruth, doncs els teus pares tenien bon gust, eh?
Ja saps que em congratulo enormement de l'existència d'aquest estupend bloc.
Jesús Vendrell o Felip Vendrell?
I aviam quan ensenyes la llonganissa!!
Puigma, la veritat és que no crec que aquest bloc tingui gaire futur, amb el que m'espera d'aquí a uns quants mesos...
M'agradaria que algú l'adoptés.
I aquí no és la llonganissa, sinó el xolís del vistaire. Algun dia te'n portaré un.
I ho afegeixo com a nota, au!
us proposo la paraula corrons que equival a ronyons.
Gràcies!
Dues paraules més, potser ja conegudes:
trumfes: patates
garrotes: pastanagues
gavatxó
Jo em pensava que al Pirineu andorrà o l'Alt Urgell aquesta funció de mediador entre famílies allunyades la feia tradicionalment el fuster. S'allotajava en una casa mentre hi feinejava i així veia com eren de rics o pobres, quines noies en edat de casar hi havia, quines podien ser les condicions per aquest o aquell tracte...
M'ho tornaré a mirar, perquè la veritat és que no sé d'on vaig treure la dada.
Mira't la corranda de la pàgina http://www.elsgnoms.com/Segarra/Corrandes.html. Fixa't en la nota.
CXIII
Quan l' hereu de câl Marçal
se 'n và anâ a fè de vistaire (17)
el futur sogre va dir:
-Quin perdigot més ratxaire!
17: «Vistaire»: Altra hermosa costum. «Vistaire» es el que va a «vistes» d'una donzella. Es clar que també podria anar a «vistes» d'una vídua, empero la bella costum no s'es feta pels víduus i perdria la seva gentilesa si'n volgués fer una parodia un «doblador de matrimonis».
Fixa't que a la mateixa pàgina de més amunt s'hi llegeix el títol d'una obra teatral:
El Vistaire. - Comedia en 3 actes i en prosa amb un pròleg en vers.
Gràcies, David, ho afegeixo.
Aquesta obra de teatre deu ser la mateixa que la de la bota 4?
"Nota 4: L'escriptor Josep Igésies i Guizard és autor de l'obra de teatre El vistaire (1920)."
Terneci Moix? ¡Qué tierno! Ho acabo de veure...
Publica un comentari a l'entrada