diumenge, 20 de setembre de 2009

Fer un salispàs


Exemple: Avui, quan hem anat al poble, en aturar-nos al costat de la carretera, hem fet un salispàs per veure si hi trobàvem bolets.

Font: Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall. Autor: Josep Espunyes. Garsineu Edicions, pàgina 84, entrada 255, com a sinònim de fer una llambregada, un cop d'ull.

Imatge: Un cep. Res a dir, o millor dit, no cal dir res més.

Definició de salispàs. 1. En buscar salispàs al DCVB, ens remet al terme salpàs, que el defeneix de la següent manera: Visita que el rector o els vicaris fan a les cases de la parròquia, en el temps pasqual, per beneir-les esquitxant-les d'aigua beneita i sal. Avui passa un sacerdot a fer lo salpàs.

2. Cult. pop.—A les regions pirenenques, en fer el salpàs, el sacerdot beneeix la sal i l'aigua; els escolanets que l'acompanyen duen palmons beneïts del dia del Ram i els deixen a les cases; els habitants d'aquestes donen una almoina que sol consistir en ous o formatge o diners. La sal beneïda la donen al bestiar; l'aigua beneita serveix per a l'aspersió de la casa i també en donen un glop a la mainada.

3. A la Gran Enciclopèdia Catalana, un
salpàs es defineix com a "Costum cristià de beneir amb aigua i sal les cases durant el temps pasqual. Regulat per l'antic ritual romà, té com a origen la benedicció de les llars jueves en ocasió de la pasqua. Als Països Catalans, en les poblacions petites, sobretot pageses, el salpàs anava acompanyat de tot un costumari sobre els verals de masos, llocs on menjava el capellà i acompanyants, i donatius, normalment una o més dotzenes d'ous, segons la categoria de les cases. Hom beneïa la sal posada en un plat amb una candela al mig i, un cop barrejada amb aigua beneita, s'hi aspergien les portes i les quadres del bestiar. Era costum també de donar a menjar la sal sobrant al bestiar i l'aigua beneita a la mainada; hom creia que així restaven protegits contra malures o malalties. El sacerdot o els escolans repartien fulles de palma beneïdes, amb les quals la gent feia creus, que es clavaven a les portes i finestres com a signe de protecció, sobretot contra els llamps. A les poblacions hom cridava a una benedicció general, el dilluns sant, i amb la sal que portava la gent era feta l'aspersió pels portals de les cases. Aquest costum es manté encara en algunes parròquies rurals".

Exemple 1 del terme salispàs: "Del temps pasqual, també recordo amb especial èmfasi la cerimònia del salispàs. Els nens que fèiem d’escolans acompanyàvem el capellà, el qual recorria totes les cases aïllades del poble a cavall d’un ruc, aspergint aigua beneita i sal a totes les portes perquè els mals esperits no hi poguessin entrar. Encara recordo que a 'La Borda' ens donaven berenar amb coca i moscatell."

Font: Pàgina web de Lo Banyut, dins de la secció Retalls. Apartat Vivències a la costa (III), d'en Mariano Buchaca Ginestà.


Exemple 2 :
El Dijous Sant es feia un berenar sopar a les 7 del vespre, molt lleuger, per tal de poder assistir després a la processó que se solia fer aquell dia.A Calvinyà, el Divendres Sant es feia el salpàs, que consistia a posar un esquitxell d’aigua beneïda i sal a les cantonades de les cases i de les corts. El rector passava amb el salpasser acompanyat d’un escolà que portava un plat de sal humida; el capellà beneïa la casa i després hi tirava un xic de sal, de manera que quedés enganxada al costat de la porta. Antigament, l’escolanet entrava a la casa i demanava un o dos ous per aquella benedicció.El Divendres Sant es menjava molt poc. Alguns no esmorzaven i d’altres menjaven pa torrat untat amb un gra d’all i una barreja. Per dinar es menjaven unes patates estofades sense tall; bacallà i ous durs amb all i julivert i alguna peça de fruita. No es berenava, i per sopar es menjaven unes sopes escaldades i, si n’havia quedat algun tall, bacallà del dinar; uns molls amb pa torrat i a dormir.”
Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d’un poble de l’Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l’autor, p. 145-146.

Nota 1: Cal suposar que la visita del sacerdot era molt curta, (com molt be diu l'exemple del llibre Calvinyà, ara fa temps, tot just un esquitxell) a l'hora de fer la cerimònia del salispàs, fet que va donar lloc a la expressió fer un salispàs, equivalent a fer una ullada.

Nota 2: fer un salispàs és una expressió que sempre he escoltat als de casa, especialment a l'època dels bolets.

6 comentaris:

Marià Cerqueda ha dit...

Hola nois feu un cop d'ull, a cal vistaire, doncs no solament s'hi flairen bolets, si no que hi ha entrat l'esglesia...

reflexions en català ha dit...

No ho sabia. Tinc un exemple de 'fer el salpàs' però no amb el sentiot de fer un cop d'ull.


"El Dijous Sant es feia un berenar sopar a les 7 del vespre, molt lleuger, per tal de poder assistir després a la processó que se solia fer aquell dia.
A Calvinyà, el Divendres Sant es feia el salpàs, que consistia a posar un esquitxell d’aigua beneïda i sal a les cantonades de les cases i de les corts. El rector passava amb el salpasser acompanyat d’un escolà que portava un plat de sal humida; el capellà beneïa la casa i després hi tirava un xic de sal, de manera que quedés enganxada al costat de la porta. Antigament, l’escolanet entrava a la casa i demanava un o dos ous per aquella benedicció.
El Divendres Sant es menjava molt poc. Alguns no esmorzaven i d’altres menjaven pa torrat untat amb un gra d’all i una barreja. Per dinar es menjaven unes patates estofades sense tall; bacallà i ous durs amb all i julivert i alguna peça de fruita. No es berenava, i per sopar es menjaven unes sopes escaldades i, si n’havia quedat algun tall, bacallà del dinar; uns molls amb pa torrat i a dormir.”

Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d’un poble de l’Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l’autor, p. 145-146.

Marià Cerqueda ha dit...

ok, Marc, sempre en tens alguna. Val a dir que je he afegit l'exemple a l'entrada. Aquest també indica que, el salispàs, era una cerimònia molt ràpida, (en comparació a la missa; per exemple). Un fet que em reafirma , tal i com he inclòs a les notes, en l'origen de l'expressió

Apuntar també que el vocabulari religiós, i els seus derivats a la llengua comú, és molt ampli. Cal pensar-hi.

Anònim ha dit...

Jo, a casa (prepirineu de lleida) havia sentit el mot "salispàs" com un adjectiu adreçat al caràcter d'una persona: "Estàs fet un bon salispàs !!!" en referència a algú que no es podia estar quiet, que anava constanment d'una banda a l'altra. Quelcom similar a un "cul de mal asiento"

Marià Cerqueda ha dit...

Bona aquesta del salispàs, com un cul de mal asiento. No se si té alguna relació amb els de la esglèsia.

Gràcies anònim.

Pepa Roma ha dit...

La meva mare també utilitzaba molt aquesta expressio que a mi m'agradaba molt per referirse a algú de nosaltres quand desapareixíem o tornavem d'anar a donar una volta. Deia: aquest s'en ha anat a "fer el salispas" o "esta fent el salispas" -per a dir que esta" por ahí". Crec que tenía un sentit ludic, i que significaba algú que ha anat a visitar a gent diversa, a donar un cop d'ull als voltants, per mirar que hi ha de nou i passar el rato o passar ho be. També deia "estas feta tot un salispás" per dir que no paraba a casa, pero bo en el sentit de cul inquiet, si no mes aviat de algú que li agrada sortir. Mai havia pensat o sentit que el terme tenìa un sentit religios, pero tal com l'utilitzaben a casa potser guarda d'aquella ceremonia el caracter del visitaire que aprofita la visita a les cases per berenar i donar un cop d'ull. Ella ere de Penelles i la resta som de pobles al voltant de Balaguer, direcció Seu d'Urgell.