divendres, 25 de setembre de 2009

orc, orca



Exemple 1: "La vella també era orca, la vella Barbeta, la veïves d'aquelles dones que voliven ser elles, pro més aviat antiquaris, sas? La Pepa ere més moderna."

Font: Testimoni de Dolors Pons Torres, nascuda el 16 de desembre de 1922 a cal Tor d'Ansalonga (Ordino, Andorra). A: Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà, p. 236.

Exemple 2: "Vuit i nou minuts del matí. Divendres. Arribo tard a la feina. Nou minuts tard. A Sant Julià venta com quan es posa a ventar fort a Sant Julià: amb empenta i persistència. No ha parat de bufar des d'ahir a primera hora. Més de vint-i-quatre hores de cabells despentinats, bosses de plàstic surant en l'aire, pols a l'ambient, gent que s'aixeca les solapes i mira d'amagar el cap. Diu que això afecta l'humor del personal. Fins i tot circula la teoria que en llocs en què el vent no afluixa mai els parroquians tenen un caràcter especial: més orcs, més excèntrics, més fets a la seva. A França es parla de le vent des fous. Algú em va explicar que als països on regeix el sirocco un assassí podia usar com a eximent el fet que bufés el dia de l'assassinat. Els tolosans parlen del vent d'autan —que ve d'alta mar— i que segons m'indicava un amic a molts els provoca, literalment, mal de crâne, otitis i vertígens. Tampoc no insinuo que la climatologia sigui l'única arrel dels meus mals. L'arrel no, però potser representi un petit granet de sorra que contribueix a la meva exasperació matinal."

Font: "Venta fort", article de David Gálvez publicat al BonDia Andorra de 12 del 12 de 2008.

Exemple 3: "Allà, en un revolt ple de sots, va trencar el palier, i l'abandonà entre renecs, jurant no tornar a posar els peus mai més en aquella terra tan orca."

Font: "Tarda de toros", relat de La selva moral d'Albert Villaró (Barcelona: La Magrana, 1993).

Definicions:

a) La que trobo més adient en el nostre context és la 1.2 del GDLC (no?):
1 adj 1 Dit del temps dolent, rúfol, d'una terra dolenta, inhospitalària, d'una persona carregosa, enutjosa, d'una cosa lletja, repulsiva.
2 dial Esquerp.
3 fer l'orc Fer el beneit, fer ximpleries.
2 m MIT Lloc on, segons la mitologia clàssica, anaven les ànimes després de la mort.

b) El Xavier Rull al glossari del mateix llibre: "(Persona) estranya, rebuscada, rara."

c) Al DCVB hi ha aquestes:
1. m. Lloc on, segons els pagans, anaven a parar les ànimes dels morts; infern; cast. orco.
2. Animal monstruós, devorador d'homes; cast. endriago, ogro. D'a on cerca refugi, ne surt feréstec orc, Atlàntida vi.
3. adj. (f. ORCA) a) Lleig, dolent, repulsiu (Sort, Ribera de Cardós, Bonansa, Senterada, Conca de Tremp). «No hi ha res més orc que un cap de mort». «Els colors d'aquesta roba, a la primera rentada, es tornen lo més orc del món». «Fa un temps orc». Passeja la mirada pel Rosselló: lo cel li sembla rúfol, lo país orc, Canigó viii.—b) Dolent moralment, que molesta, que fa malvestats (Conflent, Cerdanya, Vall de Ribes).—c) Beneitot, orni (Esterri d'Àneu, Tortosa). Fer l'orc: fer el beneit, fer coses irracionals (Pallars).

d) Al DIEC2, registre 2, retrobem els significats aplicats a l'exemple de Villaró a la terra ("inhospitalari"), així com el més genèric dirigit als humans a la nostra zona ("esquerp"):

1 1 adj. [LC] Rúfol. Fa un temps orc.
1 2 adj. [LC] Dolent, inhospitalari, s’aplica a una terra.
2 1 adj. [LC] Carregós, enutjós. Aquell home orc.
2 2 adj. [LC] Esquerp.
3 m. [LC] fer l’orc Fer el ximple, fer bestieses.

Etimologia: [c. 1900; del ll. orcus 'infern; divinitat infernal; la mort'] [GDLC].

Exemple 4: Una dita que sempre he sentit a casa: "Gent orca i llenya torta no passen per cap porta".

Resposta del Marc a l'exemple 4: La Rosalia Pantebre diu que es diu: "Amb gent orca i llenya torta no farem pas bona 'professó' (Aixirivall); gent orca i llengua torta fan mala 'professó' (Anyós); gent orca i llengua torta no volen veure pas mai cap porta (Aixirivall); amb gent orca i llengua torta no passarem per cap porta".


diumenge, 20 de setembre de 2009

Fer un salispàs


Exemple: Avui, quan hem anat al poble, en aturar-nos al costat de la carretera, hem fet un salispàs per veure si hi trobàvem bolets.

Font: Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall. Autor: Josep Espunyes. Garsineu Edicions, pàgina 84, entrada 255, com a sinònim de fer una llambregada, un cop d'ull.

Imatge: Un cep. Res a dir, o millor dit, no cal dir res més.

Definició de salispàs. 1. En buscar salispàs al DCVB, ens remet al terme salpàs, que el defeneix de la següent manera: Visita que el rector o els vicaris fan a les cases de la parròquia, en el temps pasqual, per beneir-les esquitxant-les d'aigua beneita i sal. Avui passa un sacerdot a fer lo salpàs.

2. Cult. pop.—A les regions pirenenques, en fer el salpàs, el sacerdot beneeix la sal i l'aigua; els escolanets que l'acompanyen duen palmons beneïts del dia del Ram i els deixen a les cases; els habitants d'aquestes donen una almoina que sol consistir en ous o formatge o diners. La sal beneïda la donen al bestiar; l'aigua beneita serveix per a l'aspersió de la casa i també en donen un glop a la mainada.

3. A la Gran Enciclopèdia Catalana, un
salpàs es defineix com a "Costum cristià de beneir amb aigua i sal les cases durant el temps pasqual. Regulat per l'antic ritual romà, té com a origen la benedicció de les llars jueves en ocasió de la pasqua. Als Països Catalans, en les poblacions petites, sobretot pageses, el salpàs anava acompanyat de tot un costumari sobre els verals de masos, llocs on menjava el capellà i acompanyants, i donatius, normalment una o més dotzenes d'ous, segons la categoria de les cases. Hom beneïa la sal posada en un plat amb una candela al mig i, un cop barrejada amb aigua beneita, s'hi aspergien les portes i les quadres del bestiar. Era costum també de donar a menjar la sal sobrant al bestiar i l'aigua beneita a la mainada; hom creia que així restaven protegits contra malures o malalties. El sacerdot o els escolans repartien fulles de palma beneïdes, amb les quals la gent feia creus, que es clavaven a les portes i finestres com a signe de protecció, sobretot contra els llamps. A les poblacions hom cridava a una benedicció general, el dilluns sant, i amb la sal que portava la gent era feta l'aspersió pels portals de les cases. Aquest costum es manté encara en algunes parròquies rurals".

Exemple 1 del terme salispàs: "Del temps pasqual, també recordo amb especial èmfasi la cerimònia del salispàs. Els nens que fèiem d’escolans acompanyàvem el capellà, el qual recorria totes les cases aïllades del poble a cavall d’un ruc, aspergint aigua beneita i sal a totes les portes perquè els mals esperits no hi poguessin entrar. Encara recordo que a 'La Borda' ens donaven berenar amb coca i moscatell."

Font: Pàgina web de Lo Banyut, dins de la secció Retalls. Apartat Vivències a la costa (III), d'en Mariano Buchaca Ginestà.


Exemple 2 :
El Dijous Sant es feia un berenar sopar a les 7 del vespre, molt lleuger, per tal de poder assistir després a la processó que se solia fer aquell dia.A Calvinyà, el Divendres Sant es feia el salpàs, que consistia a posar un esquitxell d’aigua beneïda i sal a les cantonades de les cases i de les corts. El rector passava amb el salpasser acompanyat d’un escolà que portava un plat de sal humida; el capellà beneïa la casa i després hi tirava un xic de sal, de manera que quedés enganxada al costat de la porta. Antigament, l’escolanet entrava a la casa i demanava un o dos ous per aquella benedicció.El Divendres Sant es menjava molt poc. Alguns no esmorzaven i d’altres menjaven pa torrat untat amb un gra d’all i una barreja. Per dinar es menjaven unes patates estofades sense tall; bacallà i ous durs amb all i julivert i alguna peça de fruita. No es berenava, i per sopar es menjaven unes sopes escaldades i, si n’havia quedat algun tall, bacallà del dinar; uns molls amb pa torrat i a dormir.”
Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d’un poble de l’Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l’autor, p. 145-146.

Nota 1: Cal suposar que la visita del sacerdot era molt curta, (com molt be diu l'exemple del llibre Calvinyà, ara fa temps, tot just un esquitxell) a l'hora de fer la cerimònia del salispàs, fet que va donar lloc a la expressió fer un salispàs, equivalent a fer una ullada.

Nota 2: fer un salispàs és una expressió que sempre he escoltat als de casa, especialment a l'època dels bolets.

dissabte, 12 de setembre de 2009

pantigana






Fotos: Dues imatges d'una pantigana.

Exemple 1: "La dona-pantigana

El dia de la festa major de la Guàrdia d'Ares, es presentà al ball de nit una mossa forastera. Anava sola, sense amigues ni acompanyant, i ningú del poble podia donar raó d'on havia sortit, ja que no era al ball de tarda i, pel que semblava, aquella nit no havia sopat a cap casa d'Ares. La xicota feia un pam de goig. Espigada de cos, bufona de cara, i mudada amb un vestiot vermell que li queia molt bé, semblava un pom de flors. Dreta davant del pedrís de les mosses, esperava que algun xicot la tragués a ballar. Els fadrins del poble li donaven reüllades des de l'altre cap de la plaça, però vap d'ells gosava d'atansar-se-li.

Per fi, l'hereu de cal Múrcio li va demanar un ball i la forastera va acceptar complaguda. Un cop van ser al mig de la plaça, la balladora se li va arrapar al coll com una paparra. I que en sabia de fer anar els peus i de giravoltar, a fe de Déu: Com si en tota la vida no hagués fet altra cosa que ballar!. Al cap d'uns quants balls, ella li va dir:

-Me n'he d'anar, em vols acompanyar a casa?

-De quin poble est? -va preguntar el ballador.

-Sóc de Tragó.

-De Tragó? -es va estranyar el xicot-. Si fa molts anys que ja no hi viu ningú!

-Em vols acompanyar a casa, o no?

Van abandonar la plaça, sota la mirada maliciosa de vells i joves. Quan feia una mica que caminaven, es van aturar per descansar sota un roure. L'aire fresc de la matinada els portava de lluny la música de festa major. Els joves-tots dos ho desitjaven- van acostar-se els llavis i es van fer un petó passional. Al mig del bes, el xicot va quedar esfereït: la seua balladora s'habia convertit en una pantigana horrible, tan gran potser com una vaca. El monstre, que li havia foradat la carn amb les seues enormes pinces, el tenia engrapat pel llavi i començava a arrossegar-lo per terra, entre mates de rebolls i argelagues. Al cap d'una estona, el va deixar mig estramordit, ple d'esgarrinxades per tot el cos.

-Encara que et matés, no et faria tan mal com tu m'has fet a mi -va dir la pantigana.

-Jo? -va fer el jove- si no et conec.

-Ja t'he dit que sóc de Tragó. Fa molts anys, el bestiar de casa vostra donava dany contínuament als trossos del meu poble. Ho peixia tot, sense respectar horts, sembrats ni arbres fruiters. Avorrits de tot, la gent van abandonar el poble i se'n van anar vora Peramola, on en van fundar un altre amb el mateix nom de Tragó.

-Sempre havia sentit que la gent de Tragó se'n va anar per culpa de la fenollada -va dir el xicot.

-Sí, també, vam fumbre el camp per la fenollada. Aquesta herbota va envair les feixes de conreu i no la vam poder aturar. Però les ovelles de casa vostra encara eren pitjors!

La pantigana va enganxar de nou l'hereu de Múrcio pel llavi i el va passejar a rossegons per damut de punxes i de llenasques. Aviat, a causa del dolor de les ferides, el xicot va perdre el món de vista.

Uns dies més tard, va tornar en si a la font de la Torreta, prop del Roc de les Gralles. Va tornar a la Guàrdia on va trobar tot el poble alarmat per la seua misteriosa desaparició. El noi va contar toy el que li havia passat amb la dona pantigana, i perquè el creguessin, mostrava les cicatrius que les pinces del monstre li havien obert al llavi superior. Tota la vida hi va tenir les marques."


Font: Pep Coll. "La dona-pantigana", al llibre Montanyes maleïdes. Editorial Empúries, pàgines 389-391.

Exemple 2: "Encara que no exactament, la diferenciació entre ortòpters d'antenes llargues (ensífers) i d'antenes curtes (celífers) s'ajusta bastant bé al criteri popular que ha establert la desigualtat entre pantiganes o saltamartins (també anomenats saltirons, saltirecs o saltarells) d'una banda i llagosts de l'altra. en funció bàsicament de la natura més gràcil dels primers. No obstant això, aquesta convenció es veu dificultada per la reduïda difusió geogràfica dels primers d'aquells termes i per la vulgarització que s'ha fet - mitjançant el paper imprès- del terme llagosta verda aplicat als tetigònids."

Font: Història natural dels Països Catalans. Volum 10. Artròpodes II. Capítol 9. Els ortòpters ensífers: grills, saltamartins o pantiganes, cadells i someretes. Pàgina 165.

Exemple 3: "Una plaga de pantiganes es manifestava cada estiu des d’uns quants anys ençà i destruïa una bona part de la collita de blat, d’herba i d’aufals. Aquell any, el flagell es va presentar a la cita amb la voracitat acostumada."

Font: Rosalia Pantebre (2004). "Pantiganes a Argolell". A: Per temps vell, al Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autora, p. 33.

Definició: El DCVB defineix pantigana com a llagost gros i verd (Locusta viridissima), que arriba a tenir fins a 10 cm de llargària.

Nota 1: Tal com es mostra en l'exemple 2, aquesta definició no és del tot correcta, ja que les pantiganes pertanyen als ortòpters ensífers, i les llagostes, entre les quals hi ha la Locusta viridissima , pertany a l'ordre dels celífers. Una de les distincions que fa el saber popular entre llagostos i pantiganes afirma que les darreres són panxudes. Pantebre (Per temps vell, al Pirineu) diu que és una "cigala, mena d’insecte del tipus llangost però més gruixut".

Nota 2: Victòria Bagués Faus m'explica que de petita enjovava pantiganes, com a distracció. Per fer-ho n'agafa un parell, i com a jou feia servir herba civadera, o una altra classe de planta flexible i prou resistent. D'aquesta manera els insectes avançaven paral·lelament, com un jou de bous. A la herba hi lligaven una petita canya, a mena d'arreu, i deixaven trescar els animals una bona estona. Això no era possible amb els llagosts perquè saltaven massa i el jou no es mantenia estable.