esquerar

Exemple 1: "Després d'unes quantes setmanes els arriba el moment d'esquerar-se. Esperonats i conduïts encara pels adults, els pollets saltaran del niu fent vols de pràctica, fins que, en ser capaços de caçar i valer-se per si mateixos, marxaran del territori de la mateixa manera quer també ho farà la femella."

Font: "El mussol pririnenc", article d'Iñaki Relanzón a la revista Cadí-Pedraforca, núm. 4, p. 97.

Exemple 2: "Més tard, quan hi anàvem a veure'ls de nou, molts nius ja s'havien esquerat, i vèiem els moixonets per fora, fent voladetes curtes, però poques vegades es podien agafar."

Font: Jesús Pallarés i Bach (1992). Fusta de boix. (Can Boix, 1763-1992). Peramola: Edició a càrrec de l'autor, p. 252.

Exemple 3: "Tot seguit, Roger de Gràcia es trasllada fins a Cabó, un poble de l'Alt Urgell, que a partir d'ara es dirà la Vall de Cabó. En aquesta població, el presentador coneix un col·leccionista de paraules com ara batzacada, atossar, esquerar, agarbar, rebotida, raure o "redéu".

Font: Del programa Caçadors de paraules, al capítol "Els noms de lloc". Vist a Edu3.cat. Podeu veure'l aquí.

Exemple 4: "A la infortunada vella, se li van pelar de gel tots els caps de bestiar. Només va poder salvar un corder molt xic, perquè se’l va posar sota les faldilles. Malgrat això, duien que la temerària padrina seguia escarnint el mal temps:
Pel cul li’n pots dar,que pel cap no poràs!!
Acabat el mal temps, només va poder esquerar un corder, però amb la cua més pelada que un jonc. A Romadriu, encara hi ha la cova on s’arrecerà la temerària padrina.”

Font: Pep Coll (1989). "La vella de Romadriu". A: Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. La Magrana. Vist al bloc Reflexions en català.

Definicions DCVB:
1. ESQUERAR v. tr. Posar l'esquer a l'ham (Blanes); cast. cebar. Etim.: derivat de esquer.
2. ESQUERAR v. tr. 1. Criar, nodrir (Pallars, Urgell, Solsona, Cardona) «Aquests ocells que has tret del niu, no els esqueraràs pas: se't moriran» (Vall d'Àneu, Urgell). Esquerar-se una planta: créixer bé, campar-se, criar-se (Lleida, Pallars). Esquerar-se un ocell: fugir del niu. «De la llocada n'havem esquerat cinc pollets». Esquerar-se un noi: emancipar-se, començar a campar sol (Solsona, Cardona).

Definicions GDLC:
1. tr Posar l'esquer a l'ham, a la llosa, al palangre, etc.
2.1. tr Criar, agambar (un infant, un animal petit). 2.2 Fer arrelar i créixer (una planta, un esqueix).
3 pron Començar a campar sol, fugir del niu.

Definicions DIEC:
1. Escar2 [Posar esquer (a l’ham, a la nansa)].
2. tr Criar, nodrir. Com que va néixer amb set mesos i pesava dos quilos, el metge va dir que no l’esqueraríem i que dubtava que visqués fins a la matinada. Sempre ha tingut molt bona mà per a les plantes, fa dos dies li van donar una dàlia pansida i a punt de morir, però ja l’ha esquerada.

Etimologia: derivat d'esquer [DCVB i GDLC].

macarulla, bacarulla

Exemple: "A Ordino, una macarulla és una pinya de pi. Així ho reflecteix el DCVB. És una paraula ben maca, no trobeu?"

Font: Comentari de Lurdes Riba Font, que va apadrinar el mot al web Reserva de paraules.

Nota 1: Lurdes Roba Font té una botiga que es diu Macarulla (a la imatge, on es veu clarament la macarulla).

Definicions: Pinya de pi o avet (i de blat de moro) [Riera, 1992]. / 1. Agalla de roure (St. Joan les A., Ripoll, Solsona, Organyà, Bassella, Guissona, Artesa, Vistabella); cast. agalla. 2. Pinya de pi (Ordino) [DCVB].

Nota 2: Al llibre Arrels d'Andorra, de Manuel Anglada i Ferran (Editorial Andorra, 1993), hi trobem els mots macarulla i bacarulla com a aquivalents de pinya. En una nota a peu de pàgina llegim que "a les actes del Congrés de l'Atlas Linguarum Europae (Vall d'Aosta, Saint-Vincent, dies 6-7-8 juny 1989) hi és estudiat el nom de pinya, entre altres, en lliçons molt interessants. El llatí vaccam ha donat allí vatse i vatcha. Les localitats aostanes de Saint-Oyen, Quart i Ayas tenen tres respostes per deginar la pinya: vatchuola, vouatchon i vatcheroda, respectivament. Els nois i noies que guardaevn vaques als prats veïns jugaven a 'ramats' amb les pinyes. Els mots bacarulla i macarulla són diminutius de vaca, com ho són els apel·latius del reto-romax explicats. A Cardós (Pallars Sobirà) hi és viu bacarulla (veg. P. Coll, El parlar del Pallars, pàg. 34).

Foto: Tal com recullen el GDLC, el DIEC i la primera accepció del DCVB, les macarulles també són "aquesta mena de boles tan vistoses, que sovint pengen de les fulles dels roures i que solen fer de 2 a 3 cm de diàmetre, de vegades hom creu que són els fruits d’aquests arbres. També s’anomenen ballarucs (o ballarugues), i anys enrere la quitxalla les replegava per jugar. En realitat, les macarulles formen part d’un grup molt ample d’estructures anormals dels teixits de les plantes, que es desenvolupen per la reacció a la presència d’un organisme inductor, que pot ser una planta o animal (sovint un insecte). Adopten formes molt diverses i es produeixen en una vintena de gèneres vegetals, distribuïts en sis famílies, i molt especialment als roures. En castellà s’anomenen: agallas, cecidias, bogallas, gállaras, abayucos..." Vist a "La vida secreta de les macarulles", del web Llobregós.net.

quima

Equivalents: safrà de muntanya; safrà bord.

Font: És la Lourdes Martorell que ens informa del terme, que li explica la seva mare, la Maria Bonell.

Nota: El mot no és registrat ni al DCVB, ni al DIEC2, ni al GDLC.

Imatge: fotografia de Marià Cerqueda.

madugany

Foto: Madugany trobat al poble de Toloriu, Alt Urgell.

Significat: Un madugany no és més que un espantaocells. Fet amb cassigalls i roba usada, es deixa als camps per fer por a les aus, però també als senglars.

Definicions: Al DCVB hi trobem madogany 'babarota o espantaocells' (La Seu d'Urgell, Bassella) i madoganya 'babarota o espantaocells (Escaldes d'Andorra, ap. ALC, c. 188). I al DIEC i al GDLC, madoganya 'espantall'.

Etimologia: Variant de maganya, amb possible influx de badar [GDLC].

Variants: maduganya, madoganya, madogany [Riera i Pantebre].

Nota 1: Rosalia Pantebre (1997: 85) només té una entrada per a maduganya. Diu: "f. Madoganya, espantaocells (a Canillo, Ansalonga i Os és del gènere femení; madogany (Andorra) documentat per Riera; madugany (Organyà) estaquirot (cerdanya); a Sant Julià no es diu; esparpall (Encamp) espantamixons (Os), registrat per dic cvb com espantamoixons i espantall d'ocells; babarota."

Nota 2: Manel Riera (1992: 392) té entrades per a madogany i madoganya, amb la transcripció fonètica amb [o].

Nota 3: Dels maduganys els francesos en diuen épouvantail i els espanyols, espantapájaros (o espantajo); en castellà antic també en deien, curiosament, magadaña.

Nota 4: Semblar una maduganya, segons Pantebre, equival a "anar mal fargat, mal vestit com un espantamoixons (Canillo); semblar un madugany (Organyà).

Nota 5: Atès el clamor popular que ha sorgit per reclamar el test, aquí el teniu:

1. Sebastiana, al coll de la Gallina vai vore lo Sisquet de ca l’Escotxeruta, que ha fet quartos a pessons.
A. A pessics.
B. A cabassos.
C. Passant tabac de contraban.
D. A la zona dels Pessons.

2. Qui? Ah, sí! Lo Sisquet, aquell que sembla una maduganya...
A. Que va mal fargat, mal vestit com un espantamoixons.
B. Un home despreocupat pels diners.
C. Un mandrós, poc treballador.
D. Un home sense enteniment.

3. Au! Si deu fer 40 anys que no el veus, carallinda... Fa 20 anys que va agafar els trinquets...
A. Que va agafar les regnes del negoci familiar.
B. Que va agafar una malaltia greu.
C. Que va marxar.
D. Que va rebre una gran herència.

4. Ai sí! L’última vegada que el vai vore feia de mosso a l’Ensegur...
A. A Ordino
B. A Canillo.
C. A Encamp.
D. A Escaldes-Engordany.

tornar (com a adverbi: 'novament')

Nota 0: Volem agrair al doctor en filologia catalana i màster en lexicografia Xavier Rull Muruzàbal que ens hagi fet arribar el magnífic treball Poder ara neva tornar. Els infinitius-adverbis, un tipus de coverbs en català, en què s'analiza aquest ús del verb (o coverb) tornar. No podem fer un enllaç al treball perquè encara no s'ha publicat; per això, encara més agraïts. La informació aportada per aquest crac falsetenc s'indica en cada cas. En resum, el treball de Rull se centra en "dos infinitius que poden usar-se com a adverbis: poder ‘possiblement’ i tornar ‘novament’.

Exemple 1: "I, més enllà de les paraules endèmiques, hi ha formes fascinants que no es troben enlloc més del domini lingüístic. Un exemple: l’ús de l’infinitiu del verb tornar com a equivalent de la forma una altra vegada. Has anat a les rebaixes, tornar?"

Font: "Tòniques", text creat per l'andorranocatalà Albert Villaró amb motiu del primer Dictat nacional d'Andorra, el novembre del 2007. El podeu sentir aquí, amb la locució a càrrec de l'actor Pere Tomàs.

Exemple 2: El David diu que "l'altre dia, per primera vegada en ma vida, vaig sentir una frase amb l'estructura tornar significant 'altre cop'. Havia llegit que existia, però no l'havia sentida. El més interessant és que la va pronunciar un home jove, no un padrí, i amb tota naturalitat. No feia cap exercici d'estil. Jordi Torné, a punt de plegar: «Demà quan arribi em posaré amb l'informe, tornar.»

Nota 1: Amb relació a aquest comentari del David, Rull diu que "a Andorra és un recurs prou viu (es pot sentir en la parla espontània en gent de mitjana edat i fins i tot en gent relativament jove), encara que està en recessió. Quant a la Catalunya Nord, és molt viu, i fins i tot el reconeixen com a forma catalana els no catalanoparlants. El seu significat és ‘novament, de nou’.

Localització: Segons Rull, a la "Catalunya Nord i al Principat d’Andorra; Anglada (1993: 144) assenyala que també l’ha trobat a la Cerdanya (si bé actualment és desconegut a la Batllia)".

Més exemples extrets del treball de Rull:

• Lo nen astossegue molt, tornar. (exemple extret d’Anglada (1993: 144))


• Ja ets aquí, tornar? (exemple extret de Pantebre (1997: 135))


• Si la gent no ve esmorzarem tornar igual, no? (doc. oral, Andorra, 22-8-2007)


• Has canviat de grup tornar? (doc. oral per Berta Subietas, Andorra, 3-10-2007)


• Ja el van tenir, turnà, a casa. (‘ja el van tenir de nou a casa’) (localitzat a Codalet, Conflent; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)


• El Coll del Forn és terme, turná, de Villerac (‘el Coll del Forn torna a ser terme de Villerac’) (localitzat a Estoer, Conflent; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)


• —És a la Ribera? —És pas a la Ribera: és als Cills, turná! (localitzat a Noedes, Conflent, 1960; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)


• Nos vet aquí, tornar, sus de la Passejada [...]. (Albert Saisset, Catalanades del Rosselló, 1965 [edició normalitzada gràficament a cura d’Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty]; exemple extret de Verdaguer (2002: 311); també figura al DECat, vol. VIII, pàg. 607)


• Tot s’ha lligat contra la terra, quin diluvi, tornar, vol destruir lo món. (Albert Saisset, Catalanades del Rosselló, 1965 [edició normalitzada gràficament a cura d’Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty]; exemple extret del DECat, vol. VI, pàg. 637; vol. VIII, pàg. 607)


• Sul cop, encén, tornar, la candela aturada. (Albert Saisset, Catalanades del Rosselló, 1965 [edició normalitzada gràficament a cura d’Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty]; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)


• A se poguer pensar: som tant qu’un lleopard! Tornar, la partida comença! (Albert Saisset, Catalanades del Rosselló, 1965 [edició normalitzada gràficament a cura d’Enric Pepratx-Saisset i Joan Marty]; exemple extret del DECat, vol. VIII, pàg. 607)

Nota 2: Continuem atracant el senyor Rull: "L’adverbi tornar pot utilitzar-se absolutament, tal com fan notar Pantebre (1997: 135) per al parlar andorrà i Verdaguer (2002: 311) per al parlar rossellonès.

• Tornar! Aquest telèfon sone tot lo dia! (exemple extret de Pantebre (1997: 135))


• En Joan és malalt. —Tornar! (exemple extret de Verdaguer (2002: 311))"

Nota 3: Rull diu que "el DECat fa notar, a més, que l’occità també té aquest ús.

• Mirèio èro, tournà, vengudo. (Frederic Mistral, Mirèio, 1859)"

Nota 4: Deixem de banda "les diverses hipòtesis que permeten explicar l’origen dels infinitius-adverbis" en espera que es publiqui el treball en línia i puguem fer-hi un enllaç. Com a conclusió, Rull assenyala que "el català té dos infinitius-adverbis: poder ‘potser’ i tornar ‘de nou’. La gènesi d’aquests dos infinitius-adverbis no és clara. Una explicació possible és que una agrupació excessiva d’infinitius produeix una reanàlisi de poder o tornar, els quals adquireixen un rol semblant al d’adverbi".

ous esternats

Imatge: A la carta del desaparegut Restaurant Els Roures, que estava situat a la carretera de Lleida a Puigcerdà (antiga 1313 i actual C14), prop del Pla de Sant Tirs, entre els plats del dia, el dilluns incloïa el bacallà amb ous esternats. El plat consistia en bacallà dessalat, panses, sofregit de tomata i els ous esternats, que s'afegien a la menja poc abans de servir-lo a taula.

Font: Llibre Menges de l'Alt Urgell. Garsineu Editors. Monserrat Iniesta i Cinta Pujal. Tremp 1994. A la pàgina 56 hi figura la recepta Bacallà amb panses i ous esternats.

Ingredients:

Bacallà
ous
panses
farina xamfaina

Preparació: Arrebosseu el bacallà amb ou i farina, i poseu-lo en una cassola amb una xamfaina, els ous esternats (bullits i fets bocins) i les panses (el Pla).

Exemple: "Per la Setmana Santa lo dia de Dijous Sant ere una festa pel menjar, es feve un repàs especial amb bacallà, ous esternats, ous durs, una truitada molt fina amb julivert si en tenívom, i cascavellicos o prinyons secs. Tot posat a la cocota amb aquell suquet a fer xup xup una bona estona, al foc a terra, Que bo que ere! Tot lo que es podive menjar aquets dies ere congre, arengades i bacallà. Tot això ho comprave lo Miquel quan anave a fira a Organyà."

Font: Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà.

Nota 1: Esternar: Segons el DCVB, Esberlar; llevar una estella, dividir en dues parts un cos dur cast. partir. «He llançat una pedra i s'ha esternat». Ous esternats: ous durs migpartits Esternar-se de riure: estellar-se, riure amb grans contorsions Sinònims: estellar, esberlar. Etim.: incerta. Joan Coromines ha proposat (BDC, xxiii, 289) l'ètim llatí *ex-tĕrnare, ‘dividir en tres parts’ (cf. esquinçar de *ex-quīntiāre, ‘dividir en cinc parts’); però també és possible que la forma originària d'esternar sigui esdernar, derivat de derna.

Nota 2: Al Querforadat, per saber afinar el temps de cocció d'un ou, calia resar un credo. L'ou es posava en aigua bullent, i quan s'acabava l'oració el rovell i la clara ja s'havien coagulat, i l'ou ja estava a punt per poder esternar-lo un cop pelat, és clar.

Nota 3: En el llibre Costumari i receptari de la gastronomia andorrana, de Maria Dolors Ribes i Roigé i Josep Maria Troguet Ribes, a la pàgina 149, on hi ha un petit vocabulari de termes gastronòmics, defineix esternat: "Dit de l'ou dur, mig partit."

Nota 4: Manel Riera i Riera (La llengua catalana a Andorra) també situa el verb esternar 'dividir en dues parts' "(l'ou dur, abans de menjar-lo)" a Bonansa, la Seu d'Urgell, Boí, Tremp, Cardona, Solsona, etc. I l'adjectiu esternat "(dit de l'our dur, bullit, esp perquè sol fer-se'n dues parts o ternes)" a Solsona, la Seu d'Urgell i Cardona.

cancarulla

Exemple 1: "A finals dels anys vuitanta, la casa de rentadores Zanussi va filmar un anunci en els congostos d’aquesta població. L’objectiu era demostrar els avantatges d’aquesta sobre la resta, tot intentant mostrar que els seus productes no vibraven gens i per tant estaven menys exposats a les avaries. Així, en l'espot, quan s’engegaven els dos aparells a la cancarulla d’un d’aquests espadats, el que trontollava acabava per esbalçar-se, reflectint una espectacular i recordada caiguda vertical de l'aparell defectuós."

Font: Marià Cerqueda (2008). "Dins el pou". Article aparegut a la revista Viure als Pirineus.

Exemple 2: "Si jo fos una paraula com tu Cancarulla o com tu Arrullador o com tu canyauca o com tu rasper o com tu Ausida, no em preocuparuia gens de no ser als diccionaris. En tindria ben bé prou de caure en mans dels bons escriptors de les nostres terres, del Josep Espunyes, del Joan Graell, de l’Albert Villaró, del Joan Obiols, del Jordi Pasques i de tants altres. Per molt vell, arruat i baldat que estigués estaria content i reconfortat de viure en qualsevol dels seus textos i a les boques de la gent de casa nostra. M’estimaria molt més això que no pas ser una paraula sens vida, com una voliaina aixafada entre els fulls d’un diccionari, vilment dissecada per qualsevol taxidermista de pa sucat amb oli."

Font: Marcel Fité (2008). "Les meues amigues", article de la revista Lo Banyut (revista pirinenca de resistència. Feta de Tresponts Avall –Alt Urgell–), núm. 23, primavera del 2008, p. 7.

Definició: Vorera, extremitat. «Posen el nen a la cancarulla del teulat»: el posen a la vorera, a la volada del teulat (Organyà) [DCVB].

Nota 0: No es diu solament a Organyà, com podrem veure.

Nota 1: Hem trobat una pàgina d'Internet dedicada al nucli de Sallent (o Sellent, com diuen ells, al municipi de Montferrer i Castellbò) en què hi ha un fantàstic Recull de lo nostre parlar. En l'apartat de frases fetes hi ha "estar a la cancarulla: Estar en un marge a punt de caure, estar al límit segur."




Nota 2: Hem descobert un bloc que es diu A la cancarulla. De qui deu ser?

Nota 3: Al Pallars també es diu. Ho veiem en un article d'Assumpció Batalla, mestra jubilada i expresidenta de l’Assemblea de la Creu Roja del Pallars, que diu: "van decidir que se n’anirien al cim d’un penya-segat, que ell es posaria a la «cancarulla» i que ella li donaria una empenta."

Nota 4: Cancarulla és una de les paraules apadrinades al web Reserva de paraules. Un dels testimonis ens confirma que també es fa servir al Solsonès:

• Roser Fons: "Mentre menjàvem la mona amb la família vam decidir que la paraula que utilitzem al Solsonès per definir l'extrem, el límit abans del precipici tenia una sonoritat magnífica i que, si la déiem en altres àmbits, ningú no entenia. Per això faig de padrina i li regalo la mona d'apadrinar-la. A més rima amb 'macarulla', que també cal apadrinar."


• M. Gràcia Rosell Farràs: "És una paraula que només l'he sentit al meu poble, Organyà. Ho diem quan alguna cosa esta en un extrem a punt de caure, quan això passa diem que 'està a la cancarulla'.

Nota 5: Al Solsonès sembla que també es pronuncia cuncurulla, com podem veure al Google (la pàgina no és accessible).

truc

Definició: Es tracta d'un joc de cartes que, per les característiques exposades més endavant , podríem anomenar el pòquer d'aquí. Manté algunes variants respecte al joc més clàssic i més conegut, propi de València. Val a dir que a les nostres contrades no és gaire practicat en l'actualitat.

Reglament: Es juga amb una baralla espanyola, utilitzant les 48 cartes. La carta de més valor és el tres, després el dos, l'as i a continuació, per ordre numèric, és a dir, rei, cavall, sota, nou...

Jugadors: Els jugadors són o dos o quatre i en aquest darrer cas aquests formen parelles com en la botifarra i seuen a taula oposadament.

Objectius: Cada mànega és de dotze punts. Per tant les parelles o els jugadors individuals han d'aconseguir aquesta puntuació per guanyar-la. Lògicament es pot apostar. Normalment el que s'hi juga és la consumició, o el que seria el mateix, el beure.

Desenvolupament del joc: Es donen tres cartes a cada jugador. L'objectiu del joc és jugar la carta amb més valor, que és la que s'endurà la basa. El jugador que guanyi dues bases s'endú la mà.

Exemple: si el primer jugador juga un dos i l'altre juga un tres, guanya sempre el que ha jugat el tres.

Si els dos jugadors (o la parella) juguen cartes de valor igual -com ara dos uns-, caldrà esperar a la següent basa, ja que la basa estarà empatada. En el cas de les parelles, s'empatarà si dos jugadors dels equips rivals juguen dues cartes iguals i més altes que les altres dues, com ara dos reis, un cavall i una sota.

Si un dels dos jugadors guanya la següent basa s'emporta la mà, ja que encara que l'altre jugador guanyi la tercera basa, en haver empatat la primera, la segona basa es converteix en la més important. El mateix es pot dir en el joc de parelles.

Si un jugador guanya la primera basa i la segona queda empatada, el que s'ha endut la primera mà també guanya la basa. El mateix es pot dir quan es juga en parelles.

Cada mà val un, dos o tres punts, depenent de si s'ha trucat o s'ha arriscat un tres si jugues.

Trucar i tres si jugues: Per a fer el desenvolupament del joc molt més interessant, existeix la possibilitat de trucar. En aquest cas si l'altre jugador accepta el repte, la mà val dos punts i, en un darrer terme, fer el tres si jugues, que comporta que la mà en valgui tres.

Com es porta a terme això?

Imaginem que el primer jugador juga un 7 (una carta baixa). Vista la importància de la primera basa, el contrincant pot reptar el que ha jugat tot dient-li truco. El primer jugador es pot pensar que té molt bon joc o que li està fent catxes (és a dir, vol fer creure que té un joc que no té). Cal valorar el joc propi, per acceptar l'envit. Si un envit trucat s'accepta, la mà val dos punts, sigui quin sigui el guanyador.

També és pot trucar de sortida, o el que seria el mateix, abans de jugar la primera carta.

Si en un moment donat s'ha trucat, els jugadors encara tenen una nova oportunitat per a pujar el valor de la basa tot reptant el contrari a un tres si jugues. Aquest no es pot envidar, però, fins a la següent basa. En aquest cas, si s'accepta, el valor de la basa passa a ser de tres punts.

Altres paràmetres: Quan un dels jugadors o una de les parelles arriba a deu punts, es diu que a deu van les catxes. És a dir, es considera que s'ha arribat a una puntuació prou alta per fer catxes ja gairebé de sortida.

Per altra banda, quan un dels jugadors arriba a onze punts, les normes canvien una mica. El que té onze punts duu la veu cantant i decideix si hi vol anar o no. Si hi va i guanya, s'ha acabat la mànega. Si hi va i perd, el jugador contrari obté tres punts. Si el jugador amb onze punts decideix no anar-hi, dóna un únic punt al jugador contrari.

Nota 1: El truc té el gran avantatge que es pot jugar només amb dues persones, i en què influencia molt la psicologia dels jugadors. Era molt jugat als cafès.

Nota 2: Al cafè del Pla de Sant Tirs les partides del truc desfermaven passions i algun renec.