dijous, 22 de gener de 2009

baser / basera


Exemple:
"En ignorar el seu nom, uns la conexien senzillament per Senyoreta; d'altres li deien la Dama Blanca, perquè sempre anava amb una túnica blanquíssima fins als peus. Moltes nits, la gent dels pobles veïns, fins a arribar al poble de Calvinyà, la veien anar amunt i avall per les rouredes i baseres. En realitat, la Senyoreta vigilava."

Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d'un poble de l'Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor.

Nota 1: Manel Riera i Riera, a La llengua catalana a Andorra (1992) diu que baser equival a 'basera, estimball'. També que basera és 'espadat, cingle', 'precipici'. Explica que a Cardós el mot significa: 'lloc on s'encinglera el bestiar', segons Violant i Simorra, que també recull el mot EMBASERAR-SE". Afegeix que, segons J. Coromines, baser és d'origen basc, llengua en la qual BASO és 'malesa, lloc salvatge'.

Nota 2: Manel Anglada i Ferran, Arrels d'Andorra (1993) escriu de baser: "A les Valls [d'Andorra] i al Pallars Sobirà hi és fossilitzat i significa "precipici", "cingles", "timba". N'apareixen 38 de registrats al DGVA. L'ètim és el radical basc, basa, que significa "precipici". Dins el mateix llenguatge eusquèric, hi ha el derivat baso, "salvatge", "silvestre".


Topònims: només a Andorra: els Basers, els basers d'Arcalís, els basers de coll Pla, la basera de Mateu, la basera Gran, la basera de Rialp, basera d'Encarners, etc.

Foto: Vista a Os Zerrigüeltaires. El peu de foto diu "Vista del rincón de Balsera. Ambiasta de l'Arracón de ra Basera."

divendres, 9 de gener de 2009

cascavellico

Exemple 1:
"El dia de Reis
Per esmorzar: unes sopes de llet amb una mica de sucre per als nens.
Per dinar: una sopa bona i el bullit de caldo, el gall a la cocota o carn de corder a la brasa i, per postres, es menjaven uns molls amb una mica de pa i coca. La canalla solia tastar una mica de torró o neules si els n'havien portat els reis, o la fruita que tinguessin. Per beure, hi havia una mica de vi més bo que els altres dies i una mica d'aiguardent per a les postres; si en tenien, uns cascavellicos mig assecats.
Per sopar: es feien unes sopes escaldades i un ou per beure."

Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d'un poble de l'Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor, p. 144.

Exemple 2:
"Per la Setmana Santa lo dia de Dijous Sant ere una festa pel menjar, es feve un repàs especial amb bacallà, ous esternats, ous durs, una truitada molt fina amb julivert si en tenívom, i cascavellicos o prinyons secs. Tot posat a la cocota amb aquell suquet a fer xup xup una bona estona, al foc a terra, Que bo que ere! Tot lo que es podive menjar aquets dies ere congre, arengades i bacallà. Tot això ho comprave lo Miquel quan anave a fira a Organyà."

Font: Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà.

Nota 1: La segona edició del diccionari normatiu (DIEC2) ha incorporat la paraula cascavellic (m. Pruna petita i rodona de color purpuri) com a variant dialectal no exclusiva d'Andorra. En canvi, cascavellico forma part de la dotzena d’entrades proposades el 2003 pel Servei de Política Lingüística d'Andorra perquè s'incloguessin al DIEC2 i que no s'hi han afegit. Les altres són aixarnola, borda (restaurant), buner, càbio, clípol, desempanar, desencusa, guit, llot, paniquesa i trasteria. Aquests mots, com també d'altres proposats per estudiosos del país, han quedat pendents d’estudi per part de la Comissió de Lexicografia de l'Institut d'Estudis Catalans, i en tot cas seran inclosos en una edició posterior del DIEC. L'entrada proposada era: cascavellico m Fruit del cascavelliquer, vermellós, semblant a la pruna però més petit. Al costat de cascavellico, també es va proposar l'entrada: cascavelliquer m Planta que produeix fruits semblants a les prunes, anomenats cascavellicos; l'IEC sí que ha acceptat cascavelliquer: m. Prunera d’una varietat que produeix els cascavellics.

Nota 2: Xavier Rull, al treball Presència del llenguatge jurídic i administratiu andorrà en la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, diu que tant "el substantiu cascavellic ‘fruit vermellós, semblant a la pruna’ (la forma usual de la llengua parlada és cascavellico) [com] el substantiu cascavelliquer ‘planta que produeix cascavellics’ [...] també són usuals a l’Alt Urgell, la comarca veïna del Principat d’Andorra. A banda, el DCVB indica que es diu a molts altres indrets, com Puigcerdà, Vic, Lleida, la Conca de Barberà, Valls, Reus, Tarragona (en aquesta ciutat, amb la forma cascavellito i cascavelliter), etc. El DCVB entra cascavellet, que és la forma amb què designen aquesta fruita a l’Empordà (segons Griera)".

Definicions: Fruit de la prunera borda ["Vocabulari rural", dins Calvinyà, ara fa temps]. / Espècie de pruna petiteta i molt pedunculada, que està amb les altres al voltant d'un eix, de manera que semblen cascavellets (pir-or., or.); cast. cascabelillo, ciruela de dama. [DCVB]. / Cascavellet, fruit vermellós semblant a la pruna ["Lèxic", dins Per temps vell, al Pirineu, de Rodalia Pantebre].

Variants: cascavellic (El parlar d'Andorra], cascavellito [DCVB].

Etimologia: Del castellà cascabelito, ‘cascavellet’ [DCVB].

Nota 3: Curiosament, a El parlar d'Andorra, de Rosalia Pantebre, hi ha l'entrada de cascavellic, no pas la de cascavellico: "cascavellic m. Cascavellico, cascavellet: fruit vermellós, semblant però més petit que la pruna (segons Riera). És més gros que el prinyó i de color vermell, tirant a morat com més madur és. Els cascavellics espoden assecar i ablanir-los si convé, com les prunes negres." També hi ha l'entrada de cascavelliquer: m. Cascaviller: mena d'arbre, semblant al pruner, que fa els cascavellicos (Segons Riera)".

dijous, 8 de gener de 2009

serenalla / sangatalla

.

Foto: Una serenalla pallaresa, un endemisme restringit a l’eix axial pirinenc. Les seves poblacions se situen entre el centre del Pallars Sobirà i l’oest d’Andorra. És petita, amagadissa, ràpida, àgil i s’alimenta d’insectes a les tarteres d’alta muntanya pirinenca situades entre 2.200-2850 m d’altitud, ben assolellades, amb fort pendent i coixinets d’herba al seu voltant. Foto vista aquí.

.
Exemple: "Ah, sí, per cert, a la casa tenim dues coses: serenalles (esperem poder fer-los alguna foto per al Josep) i internet inalàmbrica!!!!"

Font: Vist en un article del bloc The Fortress of Solitude.

Definició de serenalla: sargantana [DIEC]. / sargantana (Andorra) [DCVB]. / Al GDLC no hi surt.

Variants: Segons Pantebre, a El parlar d'Andorra, 1997: sagrantalla (segons Griera); sanagatalla, sargantalla, sergantalla, sergantilla, serinalla, seronalla, sirgantana (segons Riera); sengatalla (Aixirivall), sarguindalla (Andorra), sanganalla (Argolell). / Segons Maria Teresa Anglada, a La llengua catalana parlada i escrita a les Valls d'Andorra: sagrantalla.

Etimologia: Probablement d'un derivat llatí vg. *lacartāna de *lacarta (clàssic lacĕrta), ‘llangardaix’, amb la l- canviada en s- per creuament amb noms d'altres rèptils com serpent, salamandra o els de la família del cast. sabandija. (Cf. Corominas DECast, s. v. lagarto i sabandija) [DCVB]. / 1135; d'un preromà *lakartana, dimin. del preindoeuropeu *lakarta amb el sufix iberobasc -na, probable base del ll. lacerta 'llangardaix', amb encreuament progressiu amb el protobasc seguandílea 'sargantana' [GDLC].
.

Nota 2: Al Pla de Sant Tirs i a la Seu d'Urgell diuen sangatalla, que també surt al DCVB sense especificar-ne la localització.

Nota 3: Aquest mot s'utilitza en textos oficials, com per exemple a Butlletí oficial del Principat d'Andorra (BOPA), on trobem un edicte del 17-3-2004 "pel qual es fa pública l'adjudicació definitiva relativa al programa d'estudi i la conservació de la serenalla pallaresa al Principat d'Andorra, fase III".

Nota 4: Al web Andorra.ad llegim que "els grans protagonistes [del Parc Natural Comunal de les Valls del Comapedrosa] són els esdeveniments pirinencs, és a dir espècies que no es troben enlloc més del món: marcòlic groc, tritó pirinenc, serenalla pallaresa... aquesta última exclusiva d’un reduït sector d’aquesta serralada".

Nota 5: Amb l'epígraf Tritonades de la jornada, corresponent a l'Informe de la tercera jornada del Congrés internacional de medi ambient d'Andorra (2002), se'ns explica que "un tritó va quedar acollonit en veure un grup anomenat 'ecoturistes', espècie en perill de créixer i molt!!! Va comentar la fabulosa troballa amb un parell de serenalles (sargantanes per a la resta) que quedaren igualment esmaperdudes".

Nota 6: A l'entrada de sargantana, el DCVB ens ofereix aquestes variants formals: sargantalla, sangatalla, sarcantana, segrantalla, sagrantana, segrantana, sangrantana, sargantanya, sangrantanya, sangardilla, sangartilla, sargandilla, sargantilla, sanglantana, singlantana, singlatana. I aquests sinònims: sangarta, sarnalla, serenalla, sargussa, llangardaixet, llangardaixina, llangardixa.

Nota 7: A la Viquipèdia ens donen aquestes formes: sargantalla, sangatalla, sarcantana, segrantalla, sagrantana, segrantana, sangrantana, sargantanya, sangrantanya, sangardilla, sangartilla, sargandilla, sargantilla, sanglantana, singlantana, singlatana.

Nota 8: Al llibre de Pep Coll Quan Judes era fadrí i sa mare festejava, sobre llegendes del Pallars, hi trobem sargantilla (p. 191). Segons l'autor, al Pallars també es fan servir les variants "sarnalla, sengatalla i altres". Precisament, al Diccionario dialectal del Valle de Aneu (Institut d'Estudis Ilerdencs, 1973), hi trobem la forma singatalla.

Nota 9: Al llibre Dialectologia filològica, Joan Veny diu: "SANGARTAYLES 'sargantanes' [...] Aquesta és la primera documentació antiga d'aquest mot, que, sota variants fonètiques originades per metàtesi, assimilació o dissimilació (sargantalla, sagrantalla, sangatalla, singardalla, xingardalla, xingartalla), té vida normal a les terres de Solsona, la Seu d'Urgell, Castelló (DCVB) i Alta Ribagorça. [...] Avui no es coneix aquesta forma a Lleida, on ha estat substituïda, així com a bona part del domini occidental, per sangartilla o sargantilla [...]

Nota 10: Al DCVB hem trobat una cançoneta localitzada a la Seu d'Urgell en què la protagonista és la sargantilla. "La sargantana és un animal que per la seva vivacitat excita l'interès de la mainada per agafar-lo. Com que viu per llocs pedregosos i s'amaga àgilment dins els forats de paret o sota les pedres, els infants intenten fer-lo sortir, i per això existeixen diverses fórmules rimades a les quals s'atribueix la virtut d'atreure el rèptil cap a fora de l'amagatall. [...] «Sargantilla, treu lo cap, que ta mare és al forat i les cuques són al niu que fan retiu-tiu-tiu» (La Seu d'U., ap. Gomis Zool. 393)."

Nota 11: L'Onset diu que "en aragonés a forma preferén ye sargantana, encara que existen buena ripa de formas parexitas como pasa en catalán (yo, sargantana, la he sentito mesmo en lugarez de l'Alta Zaragoza). Por a mía zona se diz changardina". Altres formes, segons l'Onset: sargandana, sangardana, engardaxina, sagardiana, xardagana, xingardana, zargallana, singartalla, singardalla.

Nota 12: El Marià diu que "recordo que la meva àvia, nascuda a Cava [Alt Urgell], pronunciava singatalla".

divendres, 2 de gener de 2009

eixorivir


Exemple 1: “Sí, com que no hi havii televisió, a resar lo Rosari tots, i jo m’adormiva. Lo pobre Miquel, em passave una teia fumant pel nas i prou que m’eixoriviva.”

Font: Dones d’Andorra (Andorra la Vella: Crèdit Andorrà, 2006), p. 333. Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu. Entrevista amb Marià Trullà.

Exemple 2: "Amb l’arribada del bon temps, el Tomàs va començar a eixorivir-se. Com si al mateix temps que es desglaçava la neu, alguna cosa enquistada se li desglacés per dintre. Va deixar de beure, però va començar a mostrar un neguit estrany, com si la casa, la taverna i el poble sencer se li anessin fent petits, i ell no hi tingués cabuda."

Font: Collita de foc (Cossetània: Valls, 2007) de Carme Meix, p. 21.

Imatge: bonica imatge d'un gos del faraó (animaló, mamífer, carnívor, cànid, gos domèstic) ben eixorivit o amb les orelles eixorivides. Hem trobat la imatge a dkimages.com.

Definicions: Revifar, despertar, revenir ["Glossari" del llibre Dones d'Andorra, de Montserrat Ronchera i Adelaida Garcia].

Deixondir, alegrar; donar vivor, bon humor; cast. despabilar. refl. Deixondir-se, cobrar vivor i bon humor; cast. animarse, despabilarse [DCBV].

Exemples DCVB
: "El cadellet, revifat per les moixaines i manyagueries del mosso, va començar a eixorivir-se". "De vegades els sentits s'eixoriveixen".

Variants: aixerivir, aixeribir, aixorovir, aixorobir, aixirivir, aixiribir, eixerivir, eixeribir, eixirivir, eixiribir, eixoribir.

Etimologia: cal remetre's a la d'eixerit (l'extensíssim article que segueix és una versió alleugerida de referències bibliogràfiques que podreu trobar in extenso al DCBV):

Etimologia encara incerta avui, després de diferents propostes per a determinar-la:

1. Ja l'any 1909, Juli Subak, ajuntà les formes catalanes aixerir, aixericar i aixeribir, en una sola, suposant-les procedents del radical llatí ser- (que es troba en sĕrēnŭs i sĕresco) prefixat amb la preposició ex-: es tractaria, doncs, d'una forma llatina *exseritus. Aquesta opinió fou acceptada i ampliada per M. de Montoliu, qui suposava una forma llatina *exseritus derivada de seru ‘nit’, i trobava un paral·lel del català eixerit en el provençal eissernit, que segons ell procediria d'un llatí *exserenitus.

2. Però L. Spitzer, comentant el treball de Montoliu, ja observà que no sols existeix en provençal l'adjectiu eissernit ‘despert’, sinó també el verb eissernir, ‘indicar’, ‘recontar’, ‘acabar’, ‘executar’, que és clarament referible a l'etimologia acceptada llatí excernĕre, de manera que el provençal domna eissernida correspon al francès dame distinguée, amb la idea de distinció o separació que trobam també en l'alemany gescheit, derivat de scheiden ‘separar’ [en alemany existeix també el verb schneiden, que significa 'tallar'; afegitó de D. Gálvez]. El mateix Spitzer, tornà a tractar del mot català, observant les variants dialectals aixurit, aixorobit, aixureir-se, aixeribit, etc. i suposant que vénen d'un mot llatí *excervicitus, del qual no dóna Spitzer el significat, però que per la forma sembla que hauria de significar quelcom semblant a ‘privat de bescoll’ (significat absurd), o almenys ‘ferit al bescoll’. Ara bé, aquest significat tan hipotètic no veiem que pugui donar fàcilment origen al significat del català eixerit i de les seves variants.

3. Posteriorment a Spitzer hem intentat explicar [escriu Moll referint-se a un article propi] eixerit i les seves variants com a derivacions fonètiques i semàntiques del català eixorellar ‘tallar les orelles’, que procedeix evidentment del llatí *exaurĭcŭlare, amb el mateix significat. No totes les formes catalanes citades [en el nostre article] tenen el mateix grau de relació amb *exaurĭcŭlare. Les que signifiquen ‘tallar les orelles’ i ‘alçar les orelles’ (amb el significat secundari de ‘escoltar d'amagat’, que es troba en el menorquí xoroiar) són amb tota evidència referibles directament a aquell verb llatí hipotètic. La significació de ‘despertar’, ‘deixondir’ (de la qual són derivacions els significats de ‘avivar l'enteniment’ i ‘posar-se bé d'una malaltia’) s'explica per l'acte d'alçar el cap i les orelles l'animal o persona que es desperta; i el significat de ‘fer fugir a crits’, que es troba en algunes variants de eixerir, s'explica per l'alçament d'orelles dels animals en espantar-se per crits o menaces; probablement aquests sentits secundaris s'aplicaren primerament als animals, i després s'estengueren també a les persones. En quant a la forma, me sembla que quasi totes les variants s'expliquen satisfactòriament:

a) per metàtesi d' eixoreiar s'és produït xeroiar;
b) per assimilació s'és fet eixoroiar;
c) d' eixoroiar, per canvi de conjugació, és sortit eixoroir;
d) per intercalació d'una v evitadora de l'hiatus, d' eixoroir s'ha format eixorivir, eixerivir i eixirivir;
e) per contaminació d' aixecar s'ha produït un nou canvi de sufix, resultant aixericar i aixanicar;
f) per contaminació d' aixorejar *exaurĭdiare, el tortosí ha convertit eixorellar en aixorejar;
g) la curiosa forma tortosina aixorubejar-se sembla esser producte d'un creuament d' aixorejar amb aixorivir;
h) del participi aixoroït, per canvi de sufix, s'ha format aixorit i aixerit (eixerit); de dobles formes en -it i en -eït tenim altres exemples, com atapeït i atapit, eixarreït i aixerrit, esmorteït i esmortit, etc.

Respirem, els quatre que hem arribat fins aquí, abans de procedir...

Per si no n'hi hagués prou, al GDLC encara ens proposen una altra visió etimològica: eixorivir: format analògicament d' eixorivit, alteració de l'antic eixerivit, possible derivat de l'antic eribit 'salvat', participi de erebre, del llatí erĭpĕre. Se'ns adreça a l'explicació etimològica de l'entrada eixerit: s. XVII; potser d'un llatí ex-ereptum, participi de erĭpĕre 'deslliurar', a través d'un *eixeret i influït pels antics eixernit i eixerivit.